peyra

El nostre ‘Quixot’ particular

[@more@]

El nostre ‘Quixot’ particular

En aquest número d’abril de La Grevolosa, que coincideix amb Sant Jordi i en un any, el 2005, en què es commemora el 500 aniversari de la primera publicació del Quixot, ens ha semblat oportú dedicar unes pàgines al que és, segurament, un dels personatges més literaris del nostre poble: mossèn Peyra de la Vola, que en va ser rector aproximadament entre 1579 i 1612. Ho fem citant un treball aparegut al desembre de 1904 (acaba de fer, doncs, just 100 anys) al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, signat per mossèn Antoni Vila, i que ha recuperat el nostre benvolgut amic i col·laborador Bosco Garcia. S’han fet algunes correccions d’estil i de vocabulari per fer-lo més entenedor. Podem recordar que al llibre L’Essència de Sant Pere de Torelló, publicat el 1994, l’historiador i arxiver Antoni Dalmau ja feia una ressenya històrica i recull d’anecdotari del personatge en qüestió. Us convidem a conèixer-lo en tot allò que històricament s’ha documentat, i en allò que n’ha recollit, també, la tradició més popular.

Mossèn Peyra de la VolaÉs molt popular i cèlebre aquest personatge en tot el nostre Bisbat de Vic i fins i tot fora d’ell, i d’una manera especial en tota la comarca vigatana i olotina. Alguns fins se’l figuren com un ser imaginari forjat per la rica imaginació del poble, sent ben cert, no obstant, que malgrat la seva existència, el poble se l’ha format a la seva manera i al seu gust, com si diguéssim a la seva imatge i semblança.

Ell, juntament amb el popular i certament més popular encara Dr. Vicens Garcia, el rector per antonomàssia de Vallfogona, també del nostre Bisbat de Vic, han compartit una fama i celebritat que dura i durarà, segons sembla, molts i molts anys encara, i amb la qual mai no haurien somiat. I noti’s que diem ben intencionadament que han "compartit" la seva fama i celebritat perquè, per poc que un es fixi en el concepte que el nostre poble s’ha format d’un i altre personatge, es veu de seguida que el poble els confon moltes vegades, aplicant indistintament, ara a l’un, ara a l’altre, els mateixos dits i fets i les mateixes agudeses d’ingeni.

La fama i celebritat del Dr. Vicens Garcia li ve d’ésser com era un dels millors poetes de la seva època, si bé l’erudit crític en Menéndez Pelayo li vol regatejar aquest títol, considerant-lo només com un versificador fàcil i lleuger, i a més poeta, títol que no se li pot negar en absolut, per més crític eminent que se sigui; essent com era un dels sacerdots més erudits de la seva època, com han demostrat molt bé els seus biògrafs, la fama i celebritat del Dr. Vicens

Garcia, repeteixo, atenent a tot això, s’explica en part. I dic en part i no del tot perquè, per més gran home que el considerem, la seva celebritat i fama excedeix i sobrepuja els seus propis mèrits.

¿Quants altres, en efecte, escriptors, poetes i no poetes, i homes eminents de la seva mateixa època, els noms dels quals tindrien tant o més ressò que el seu, són avui del tot desconeguts o almenys no han passat a la posteritat amb aquesta aurèola de celebritat i fama popular que enrotlla el seu nom? Doncs si això podem dir del Dr. Vicens Garcia, el Rector de Vallfogona, què no podem dir de Mossèn Peyra, el Rector per antonomàssia de la Vola, que visqué un segle abans que el primer i del qual no consta pas que fos cap eminència en res ni per res i, no obstant, la fama capritxosa, com per burlar-se dels que es refien d’ella i posen totes les esperances en la glòria mundana, tot deixant-los a ells en complet oblit, ha volgut immortalitzar-lo trametent el seu nom a la posteritat.

És veritat que aquesta fama no li atribueix pas grans proeses, sinó més aviat xavacaneries i flasqueries, exagerant els seus defectes naturals i comentant i glosant amb picaresca malícia la seva senzillesa de caràcter i costums i el seu humorisme; però de totes maneres sempre resulta que ell, sense pretendre-ho segurament, ha passat a la posteritat com una figura popular i simpàtica, com una mena de tipus de rector rural i tranquil i feliç en el seu humil estat, i com un conjunt i barreja d’home senzill i gairebé curt de gambals, però astut i espavilat dintre la seva senzillesa i bonhomia.

No pretenc pas amb el present treball fer un estudi complet i acabat d’aquest cèlebre personatge, sinó senzillament dir alguna cosa sobre ell, presentant-lo primerament tal com es complau en imaginar-se’l a la fantasia popular, i després tal com el trobem en realitat a la seva vida.

Si no té altre mèrit aquest nostre humil treball, que podríem anomenar també folklòric i crític-històric, tindrà almenys el de ser el primer que s’ha escrit referent a aquest tipus popular de la nostra terra, i d’una manera especial d’aquesta comarca on actualment vivim.

Primerament, abans d’entrar en l’assumpte, no serà per demés dir on cau la parròquia de la Vola: està situada a l’extrem nord-est de la comarca de Vic, entaforada dintre d’una de les petites, fresques i gemades valls que formen les muntanyes o serralades del Collsacabra, sota les collades de Bracons i dels cingles d’Ayats i de Cabrera, que separen i fan la partió de les dues comarques veïnes, la vigatana i l’olotina.

Aïllat i incomunicat com se troba el poblet de la Vola, tan petit com escampat, distant unes tres hores de la vila de Manlleu i dues del poble de Sant Pere de Torelló, conserva encara les seves antigues cases de pagès i atapeïts boscos de faigs, i els seus primitius i rudimentaris molins, que fan anar la riera del Fornés, que trenca la monotonia i silenci de les seves afraus amb el suau murmuri de les seves aigües, conserva encara tot plegat una fesomia ben típica i característica que deu diferenciar-se ben poc de la que tindria uns 300 anys enrere, quan allà a les darreries del segle XVI i principis del XVII hi vivia tranquil i satisfet el seu cèlebre rector Mossèn Peyra de la Vola. Altrament, se’n conten moltes d’aquest senyor rector. Heus-ne ací algunes:

De seguida d’haver pres possessió del seu curat, com s’esqueia en l’època de la matança dels tocinos, els seus bons feligresos varen afanyar-se a fer-li els seus presents; i havent sabut ell que era costum que el senyor rector tornava els presents quan matava el seu respectiu tocino, estava tot amoïnat i capficat rumiant com podria eludir aquesta costum sense comprometre’s i quedar malament amb els seus parroquians. Consultat el cas amb un veí de la rectoria (el masover o l’amo del mas Collell, com conten els de la Vola), aquest li va donar per consell que així que hagués mort el seu tocino simulés que li havien robat, disculpant-se o excusant-se, amb el pretext del furt, del retorn dels presents.

Convençut el senyor rector i disposat a seguir al peu de la lletra aquell consell, una vegada hagué fet la matança, aquell pagès va tenir traça i manya per robar-li efectivament el porc. El diumenge vinent el senyor rector va explicar des del peu de l’altar el furt de què havia estat víctima, excusant-se amb tota raó, fundat en el del compliment de la costum de retorn dels presents. De seguida va procurar veure al tunantó del pagès, explicant-li la realitat del fet.

-Ja ho he sentit, ja,- li contestà el pagès, -com ho ha explicat des del peu de l’altar. Sí que és massa, això! Vaja: el planyo de veres.

-Oh!- li deia el senyor rector tot baixant la veu. -És que me l’han pres de debò.

-Aixís, aixís ho ha de dir,- li contestava aquell pillet. -Com més seriós i enfadat ho expliqui, més se’l creurà tothom. -I li afegia amb tota la malícia i sornegueria, de baix en baix: -Ho veu, senyor rector, si li ha anat bé el consell que vaig donar-li?

Altra de les que se’n conten del senyor Rector de la Vola és la següent:

Veient ell que els seus parroquians no li portaven el pa d’ofertes i li escatimaven els seus donatius i ofrenes per a l’església, va donar-los la següent lliçó: va agafar un dia la imatge del sant patró de la Vola, el gloriós apòstol Sant Andreu, i dissimuladament va amagar-lo en un camp de faves, posant-li una tavella de dita planta a la boca. A l’arribar el diumenge i quan, admirats els seus feligresos de la falta del sant patró, es preguntaven els uns als altres què podia ésser o significar allò, va dir-los el senyor rector que, si sortien en processó de pregàries, ell s’empenyava en trobar-lo. En efecte, va dirigir la processó cap al camp de les faves i, al trobar el sant amb la tavella de les faves a la boca, va dir-los que Sant Andreu, fugint de l’església per anar-se a atipar al camp, els havia volgut donar la lliçó de l’obligació que tenien de mantenir al sant i a ell, que cuidava del seu culte i de dirigir-los i encaminar-los pel camí del cel.

Havent-se-li mort la mula, va enterrar-la en el cementiri. Avisat el senyor bisbe per haver profanat el cementiri enterrant-hi en ell un animal, va contestar a dit senyor Bisbe que, ja que la mula havia fet testament, deixant a n’ell un llegat de 700 sacs de civada per a sa senyoria, ell s’havia cregut amb el dret d’enterrar-la en terra segrada. El senyor Bisbe va afanyar-se per tota contesta a enviar una recua de mules cap a la rectoria de la Vola per recollir el llegat de la mula del senyor Recor, i ell, amb un mesuró de civada, va omplir efectivament 700 sacs petits com un didal, que cabien tots en una alforja de les mules que havia enviat el senyor Bisbe, qui va quedar ben enganyat i burlat amb aquella traça o enginy de Mossèn Peyra.

Acostant-se el dia de Cendra, i no sabent Mossèn Peyra les paraules que s’havien de dir al fer la seva imposició, va anar a Vic a trobar el senyor Bisbe, i aquest li digué el que havia de dir: "Memento homo quia pulvis est et in pulverem reverteris".

-Com que tinc la memòria tan flaca, ja tindrà la bondat de posar-m’ho en un cap de paper-, li va contestar Mossèn Peyra.

Li va escriure el Senyor Bisbe en un cap de paper i ell es va ficar el paper a les calces.

-Dispensi –va dir en acabat Mossèn Peyra. –Això de "Memento homo" se deu haver de dir pels homes; però, i per les dones, què se’ls ha de dir?

El senyor Bisbe, esclafint una forta rialla, va dir-li:

-Cap de ruch! Home o dona, tot és u.

Va anar-se’n Mossèn Peyra, i arribat el dia de Cendra i l’hora de la benedicció i imposició de la mateixa, va butxaquejar per treure’s aquell paper de la butxaca; però com que el dia d’anar a trobar el senyor Bisbe portava les calces noves i en aquell moment portava les de cada dia, no recordant-se de lo que deia aquell paper que tenia a les altres calces, va anar persignant els seus feligresos homes i imposant-los la cendra al front, tot dient amb tota la serietat:

-Per allò que tinch a les altres calces… Per allò que tinh a les altres calces, etc.

Quan va ser a les dones, els anava dient a cadascuna d’elles:

-Cap de ruch, home o dona, tot és u. Cap de ruch, home o dona, tot és u-.

Puix aixís havia entès que havia de fer-ho.

Un dia va tenir l’humorada de fer els aspergis als seus feligresos no amb aigua, sinó amb oli, dient mentres els anava espargint:

-Si no s’hi coneix avui, s’hi coneixerà demà. –Si no s’hi coneix avui, s’hi coneixerà demà.

Per això, quan algú s’està al costat d’un que remena oli i té por de ser tacat, sol dir-li: -Per aquí cuidado, que no fem els aspergis de Mossèn Peyra, que si no s’hi coneix avui, s’hi coneixerà demà.

Un dia, un penitent que amb ell es confessava va dir-li que li declararia un pecat que havia fet si li prometia no dir-ho a ningú. Mossèn Peyra va contestar-li que li podia confessar amb tota confiança el seu pecat, perquè li prometia que no ho diria a cap home ni a cap dona. Confessat el pecat, que era l’haver robat un cabrit, i absolt el penitent, el diumenge següent, tot cantant el prefaci, veient que el que havia fet el furt del cabrit estava assegut en un banc de sota la trona, va cantar amb la tonada de dit prefaci lo següent:

A vos, Pare etern, ho dic

Que no sou home ni dona,

Que qui va robar el cabrit

Seu a sota de la trona.

Una variant d’aquest cas, que se’n diu i és conegut pel prefaci de Mossèn Peyra, és el següent: Era el dia de Pasqua i, per celebrar-la, van matar un cabrit. Havent-li preguntat la seva majordoma com l’havia de guisar i cuinar, va dir-li que durant l’ofici, i a l’hora del prefaci, sortís ella al cor amb el cabrit i li diria prou com ho havia fe fer. Va complir la seva majordoma, i Mossèn Peyra va cantar aixís el prefaci d’aquell dia:

Dona nostra, dona nostra,

Vos, que del cabrit feu mostra,

Mig rostit i mig fregit,

Cap i peus a la cassola, Cap i peus a la cassola Per Chrtistum dominum nostrum etc.

Un altre dia, predicant des del peu de l’altar, va dir als seus feligresos que havia vist un miracló (miracle petit), una cosa que no tocava ni al cel ni a la terra, i que si sortien amb ell en processó els ho ensenyaria.

En efecte, sortiren en processó i va ensenyar-los una grossa buina (excrement) de bou que penjava d’una argelaga i en la que hi havia grillat (nascut) una planta de blat de moro que realment se sostenia sense tocar al cel ni a la terra.

No cal dir el tip de riure que es farien tots els bons parroquians de la Vola, al veure aquell miracló, i no sé quins comentaris a n’aquest fet o faula, que si es pren com una innocentada demostraria que certament era ben curt de gambals aquell bon senyor rector de la Vola, i si per una broma que va voler gastar, resulta una mica massa pesada i amb riobets de bolteriana.

Lo cert és que la gent actual de la Vola ensenya encara el lloc a on diuen que va succeir aquest mateix fet, qual lloc és un collet que està situat a cosa d’uns deu minuts de distància de l’església i se’n diu i s’anomena encara el Miracló.

En les processons que es fan en totes les parròquies els tres dies abans de la festa de l’Ascensió, vulgarment dites de les Lledanies, els parroquians de la Vola van un d’aquests dies fins al Miracló, com ho diu ben clar la següent follia popular:

El dilluns, a Sant Nazari,

El dimarts, al Miracló,

El dimecres a la Sala,

I el dijous a Torelló.

Diuen el dijous a Torelló no perquè hi vagin en processó com als demés llocs citats, això és, l’ermita de Sant Nazari i als collets del Miracló i de la Sala, sinó perquè com el dia de l’Ascensió és fira a Torelló, no hi fan falta la major part dels parroquians de la Vola.

I veus-en-ací encara una altra de les que es conten del senyor Rector de la Vola. Com diuen que no tenia calendari, s’enginyava per saber el dia que érem de la setmana de la manera següent:

Feia cada dia un cistell, i quan tenia sis cistells fets arribava el diumenge, dia de descans, i de dir les misses pel poble. Veus-ací que un dia l’escolà li va prendre un cistell i, arribant el diumenge, va creure que, tenint solament cinc cistells fets, tot just era dissabte.

De bon matí, doncs, va baixar a l’església com acostumava a fer els dies feiners, va celebrar la santa missa i, després d’haver esmorzat, va començar la tasca de fer el cistell que es creia que li faltava fer. Quina no seria la seva sorpresa al veure que a l’hora assenyalada de dir la missa matinal començaven a arribar els seus parroquians encara que no hagués fet els senyals de dita missa, ben endiumenjats, per complir amb el sant precepte de l’Església.

Ell, amb la prova i l’argument dels cistells, prou volia convèncer-los que s’havien equivocat i que tot just era dissabte; però a la fi tingué de persuadir-se que era ell qui anava errat davant de tot el poble, que li assegurava que era ja diumenge i li exigia, per lo tant, la celebració de la santa missa. Més com ja l’havia celebrada i fins s’havia ja desdejunat o ben esmorzat, com hem dit, per a sortir d’aquell conflicte va dir-los que entressin a l’església i que l’esperessin, que els faria un sermonot que els valdria com un missot.

Veus-ací com l’ha perpetuat i conta aquest fet o faula la musa popular i bosquerola:

Així l’acaben els més aquesta cançó popular. Altres hi afegeixen la següent variant, que ja es veu que hi és afegida, i que volem copiar també, no per res més si no per dir d’aquest personatge tot lo que en diu la musa del poble, que és més picaresca i maliciosa del que molts es creuen:

Heus-la ací, doncs, aquesta variant:

Sense calces predicava,

I a la trona ballejava.

El cul se li va ensorrar,

les anques va reganyar.

Ai quina religió

hi va haver per tot el poble!

Ai quina religió,

veient les anques del Rector!

Altres se’n conten encara del rector de la Vola, però algunes, com aquella dita tan sabuda de "Adéu, bisbe, adéu, porc!", perquè amb els gastos de la visita del Bisbe no podia matar porc aquell any, i aquella de les dues majordomes de vint anys per eludir el manament del senyor Bisbe que volia que la seva majordoma tingués almenys uns quaranta anys, són d’aquells dits i fets que, com hem dit des de bon principi, el poble els aplica indistintament a ell i al rector de Vallfogona; i, per altra part, com a mostra de com se l’imagina la fantasia popular, crec que basten els casos citats.

Passem, doncs, a la segona part, o sigui al que hem trobat que fou en la realitat de la vida d’aquest cèlebre personatge popular. Malgrat les nostres investigacions, hem de confessar i reconèixer per endavant que serà aquesta la part més deficient del nostre modest treball.

Hem mirat detingudament el petit arxiu parroquial de la Vola gràcies a l’amabilitat del seu actual senyor rector i bon amic nostre, mossèn Esteve Font. Heus ací les dades que hem pogut recollir que fan referència al seu cèlebre rector mossèn Peyra, com l’anomena la gent. Se deia Pere la Font i era d’origen francès, fill de la parròquia de Pons, bisbat de Rodez, en el departament d’Aveyron. Ell mateix, com si pressentís la seva celebritat pòstuma, va cuidar-se de consignar aquesta dada.

En efecte, en el marge d’un dels llibres de baptismes, al costat d’una de les partides de l’any 1559, va deixar-hi escrit de lletra seva la següent nota: "Pere la Font, del Regne de Fransa, bisbat de Rocs, parròquia de Pons", així com en el llibre de les partides matrimonials o desposoris autoritzats o beneïts per ell, comença una de dites partides de la manera següent: "… vuy que es dimars, que tenim tres del mes de Octubre del any mil sinc cents nouranta i nou, io, Pere la Font, Rector de la Vola, nudrit (sic) del Regne de Fransa, Bisbat de Rodes, e esposat i dada benedicció a…".

Se li coneix bé prou que era d’origen francès encara que escrigui les partides en català, escapant-se-li de tant en tant algun mot de dita llengua.

Així veiem, per exemple, que escriu: "En lo any mil sis cens y dus… a trenta i un agost de mil sis cens y dous… a quinse setembre any mil sis cens i unse…". Ens va cridar molt l’atenció, regirant aqueix arxiu parroquial de la Vola, el gran nombre de francesos o gascons, coms els deien, que vivien en dita parròquia en l’època del seu cèlebre Mossèn Peyra. Regirant l’arxiu parroquial de Sant Pere de Torelló ja ens havia cridat l’atenció aquesta dada, o sigui l’existència d’alguns francesos en aquesta comarca, en el segle XVI principalment; però els que vivien a la Vola a les darreries d’aquest mateix segle, en temps del seu cèlebre rector, també francès, com hem dit, atès el seu curt veïnat, pot dir-se que constituïen una verdadera colònia.

Així, per exemple, sense moure’ns d’un sol llibre parroquial, el de capítols matrimonials, que comença l’any 1569, trobem que hi surten com actors podríem dir, o testimonis dels actes, un tal "Arnau de Pen, francès…. 29 Mars de 1579…. Joan Sala, de Vila longa, Bisbat de Tarbes, del regne de Fransa… Joan Paris, de Beneres, Bisbat de Tarbes, 1585… Pere Caila, de Pons, del regne de Fransa, Bisbat de Rodes, estant (això és, habitant en la rectoria de la Vola) 1586", i altres que no citem. Noti’s que aquest Pere Caila que acabem de citar era natural de Pons, bisbat de Rodez, això és, del mateix poble que el senyor rector, i diu el document que vivia a la rectoria de la Vola; de manera que tot indica que seria el seu mosso, que se’l triaria aquell bon senyor rector coterrani seu. Com que no sabem a què obeiria aquella emigració de francesos a nostra terra en aquella època, no fem sinó consignar de passada aquell dato. Altrament, doncs, Mossèn Peyra fou rector de la Vola uns trenta-tres anys, això és, des de principis de 1579 fins allà a la meitat de l’any 1612.

En l’arxiu de la Cúria Eclesiàstica de Vic vàrem trobar, per bona sort, l’acta de la colació canònica de dita rectoria de la Vola a dit senyor rector. Consta aquesta acta en el foli 94 del llibre de dit arxiu, rotulat: "Liber collationum anni 1574 usque ad 1584". Li va donar dita colació, amb les formalitats de rúbrica en semblants casos, el senyor Vicari General, Montserrat Granolats, el dia 7 de Setembre de l’any 1578, fent constar en dita acta que ell, això és, "lo venerable Pere la Font", havia sigut proveït canònicament de la rectoria de la Vola, vacant per renúncia de la mateixa feta en la Cúria Romana pel procurador del seu antecessor, Bernat Masgrau, segons constava per les Lletres Apostòliques despatxades en dita ciutat de Roma pel papa Gregori IX en les calendes (dia primer) de Desembre de l’any 1577.

Si es trobés aquesta butlla o breu de Roma, en ell s’hi llegirien segurament els mèrits, estudis, serveis prestats a l’Església, etc., de Mossèn Peyra abans de ser agraciat amb el seu curat. Probablement seria algun d’aquells sacerdots d’aquella època que, com consta en la història eclesiàstica, trobant-se sense cap benefici o prevenda, anaven a Roma o procuraven qui els agenciés allà algunes de dites prevendes onsevulla que fos; sinó que així com molts d’aquests, si no els agradava la prevenda obtinguda, en prenien possessió i, després de posar-hi un substitut, no paraven fins a obtenir-se una altra de millor, Mossèn Peyra es veu que va acontentar-se amb la seva sort, perquè prengué immediatament possessió de la seva petita prevenda o curat de la Vola i va fer-hi en ella residència personal fins a la mort.

En efecte, acabem de dir que pel desembre de l’any 1577 fou nomenat rector de la Vola, i que pel Setembre de 1578 ja prengué colació canònica de dit curat, i ara hem de dit que a primers de gener de l’any següent, això és, de 1579, ja el trobem aposentat a la Vola, escrivint partides i autoritzant actes parroquials o notarials com a tal rector, continuant en dita tasca sense interrupcions fins a principis de l’any 1612.

La darrera partida escrita i firmada per ell porta la data del 22 de Març de dit any. Després, des d’aquesta data, autoritza els actes i firma les patides un tal Francesc Molins, prevere beneficiat de la Seu de Vic, "com a regent (diu) del Curat de la Vola, per enfermetat del Rector Pere la Font". La darrera partida així firmada porta la data del 19 de juny de dit any 1612. Als 30 de dit mes i any aquest sacerdot ja firma una partida de la manera següent: "Com a regent de la Cura de la parroquial yglesia de la Vola, per mort del quondan mossen Pere la Font, Rector de dita parroquia". Aquests datos ens diuen ben clarament que Mossèn Peyra estaria malalt i impedit de regir personalment el seu curat una temporadeta, i que morí entre les dues dates citades, això és, del 19 al 30 de juny de l’any 1612.

No sé quin fonament pot tenir la tradició que corre per aquí (l’he sentida contar a la Vola i a Sant Pere de Torelló) de què mossèn Peyra fou assassinat anant o tornant d’aquest darrer poble a sa parròquia, a cosa de mig camí, a la vora de la masia dita Les Cases, prop d’una fony que s’anomena la font Canalia, i que fou enterrat al cementiri de Sant Pere. En l’arxiu parroquial d’aquest poble de Sant Pere, i això que des d’aquella època hi ha íntegres les partides de defuncions, no hi consta pas la seva.

En el de la Vola, que també hi ha les partides de defuncions d’aquell temps, tampoc li hem sabut trobar. Solament hem trobat en dit llibre de defuncions de l’arxiu de la Vola la següent nota, que copiem al peu de la lletra: "A vint i tres i a vint i cuatre de Octubre del any mil siscents y dotze, en la yglesia parroquial de Sant Andreu de la Vola, se son celebrats lo novenal y cap d’any per la anima del reverent Sr. Mossèn Pere la Font, Rector de dita yglesia, en los quals assistiren quiscun dia dotze preveres i se’ls donà quatren sous de caritat a quiscun d’ells quisun dia".

Aquesta nota no afirma pas lo que consigna la tradició referent al seu assassinat, més abans se pot dir que indirectament ho nega; perquè, a no ser que tingués motius per callar aquest dato, me sembla que ho hauria fet constar aquell que va redactar-la, ja que no es descuidaven pas de consignar aquests datos en les partides en aquella època, i amb més motiu si es tractava com aquí, de la primera personalitat de la parròquia, això és, del senyor rector.

De totes maneres, suposant que fos cert lo del seu assassinat, sempre resultaria que ell no va pas morir de seguida, sinó que va estar malalt alguna temporada, com consta per les notes més amunt consignades. Lo més verossímil, atès que no es troba la seva partida de defunció pròpiament dita a l’arxiu de la Vola, seria que, estant malalt (que va estar-ho una temporada, com hem dit i provat, és innegable) d’enfermetat natural o violenta, seria traslladat per guarir-se fora de la seva parròquia, i allà (Déu sap on) moriria. Qui sap si va fer-se traslladar al seu país natal i si va morir allà? Hem escrit al senyor rector de Pons, departament d’Aveyron, en el regne de França, pàtria de mossèn Peyra, suplicant-li que mirés si trobava en el seu arxiu la partida de baptisme i si hi constava també la de defunció de dit personatge, i fins al present no hem rebut cap contestació.

Fora dels seus llibres parroquials, escrits o redactats amb una lletra molt pèssima i amb molt poc correcta ortografia (cosa bastant comuna aquella època entre els rectors rurals), poc rastre més trobem de dit senyor Rector de la Vola. El poc que hem trobat volem consignar-ho tot, no obstant.

En l’any 1592 (20 de juny), en lo bo i millor d’ésser rector de la Vola, el trobem que juntament amb els obrers de dita parròquia Antoni Pierola i Miquel Sitjar i el batlle de dit poble, Segimon Palou, fan tots junts un contracte amb el mestre de cases Gracià Faraut (aquest cognom també sembla francès), habitant del poble de Sant Pere de Torelló, per engrandir l’església de la Vola amb els pactes que s’estipulen en dit document, consignant-hi la clàusula que dit "venerable Sr. Rector Mn Pere la Font, promet donar graciosament a dit mestre Gracià Faraut, mentre duraran les dites obres, llit i empriu en la seva Rectoria".

Aquesta acta consta en un dels manuals del sigle XVI, signat núm. 4, de l’arxiu parroquial de Sant Pere de Torelló. En l’any 1610 va instal·lar en la seva parròquia la confraria de la Verge del Roser, com consta per la butlla d’erecció de dita confraria; document que existeix a l’arxiu de la Vola. Hem de fer constar que aquesta confraria no va ser erigida a l’església parroquial de la Vola, sinó en una capelleta que dit senyor rector, per a aquest fi, havia fet construir o edificar a cinc minuts de distància de l’església parroquial a honor i glòria de dita Verge del Roser, com diu el document citat, cosa que prova el zel i devoció d’aquest bon senyor rector, que no es va contentar, com s’acostumava, a construir un altar en la seva església parroquial per erigiri-hi dita confraria del Roser, sinó que va voler edificar una església o capella pròpia de la mateixa.

Aquesta senzilla dada demostra l’entusiasme amb què va rebre Mossèn Peyra i implantar a la seva parròquia la devoció del Santíssim Rosari, que aleshores, això és, en la seva època, tan pròxima a la celebèrrima batalla de Lepant, guanyada per intercessió de la Verge del Roser, va posar tan fondes arrels en el cor creient i piadós del nostre poble. I acaba de confirmar que el podem anomenar amb tota raó devot entusiasta de la Verge del Roser l’acte hermós del seu testament. Va ser autoritzat aquest pel notari de Vic Joan Vinyes, i fet en dita ciutat el 23 d’abril de l’any 1610. Heus-ne aquí un extracte o cap-breu de dit document tret de la còpia autèntica del mateix, legalitzada pel citat notari, que es troba a l’arxiu de la Vola.

Nonema marmessors i executors del seu testament als reverents senyors rectors que fossin en el dia de la seva mort de les parròquies de Sant Pere i Sant Vicenç de Torelló, al reverent Francesch Molins, prevere beneficiat de la Seu de Vic i als obrers de la parròquia de la Vola. Vol que el seu cos sigui soterrat a l’església de la Vola i que se li celebrin en aquesta església el novenal i cap d’any amb l’assistència, almenys, de sis capellans, donant a cadascun d’ells, cada dia, dos rals i dinar a la rectoria.

Deixa, entre altres petits llegats, a monsenyor el Bisbe de Vic, en reconeixement de senyoria i superioritat, un morabatí valent tretze sous i quatre. Finalment, nomena hereu universal a Déu Nostre Senyor i a la seva ànima i a les causes pies següents:

Primerament vol que sigui celebrada pel senyor rector de la Vola "una missa setmanera perpètuament a la capella de la Verge del Roser que jo he fundada i fabricada de nou en dita parròquia", diu el document. També que cremi en aquella capella, tots els diumenges i festivitats de Nostra Senyora, una llàntia. També que s’hi facin tocar els tocs de l’oració de l’Ave-Maria tots els dies i matines totes les festivitats de Nostra Senyora en dita capella. Per a la conservació d’aquestes causes pies deixa tots els seus béns, que consistien en diversos censals que s’especifiquien en dit document que li devien alguns particulars, i en una casa que posseïa al poble de Sant Pere de Torelló.

Els testimonis que firmen el seu testament, cridats, diu el document, i per boca del teatador pregats per a la firma, són Mossèn Nicolau Barrera, rector de Santa Maria de Gayà; Mossèn Joan Vilanova, rector de Santa Eugènia de Relaf; Mossèn Joan Bergadà, rector de Sallent; Mossèn Geroni Cases, rector de Sant Martí de Bas; Bernat Boada, clergue de Santa Maria d’Olost, i Francesc Serrahima, escrivent de Vic. Ens ha cridat l’atenció el nombre de testimonis, quasi tots ells rectors de diferents parròquies del nostre bisbat de Vic, que intervingueren en el testament de Mossèn Peyra. ¿Seria tal vegada que, trobant-se reunits a Vic per raó d’algun sínode o altra causa, i havent-los manifestat ell el seu desig de fer testament, tots els seus amics íntims, per la gràcia que els faria i el molt que els xocaria a tots, voldrien acompanyar-lo en semblant acte? Sigui com sigui, amb tot l’exposat fins ara hem de donar per acabada la nostra investigació històrica sobre aquest popular personatge, el cèlebre rector de la Vola, Mossèn Peyra, com li diu el poble, catalanitzantr a la seva manera el seu nom frances de Pièrre.

En tots els documents citats, com se veu, no ens surt ni traspua en res ni per res el rector emboirat, humorístic i tarambana, sinó més aviat ens surt ell com tot un senyor rector, per dir-ho així, molt formal i sobretot zelós, edificant i devotíssim, com hem dit, de la Verge del Roser. No obstant, tot reconeixent de bon grat el que és indubtable, això és, que la rica imaginació del poble s’ha format de mossèn Peyra un concepte que dista molt de ser el concepte de la seva verdadera personalitat, ens guardarem bé prou de dir, perquè seria pecar per l’altre extrem, que no tingui el poble alguna fonament en què recolzar-se per revestir-lo de la fama i celebritat que li ha volgut donar.

Quin és aquest fonament? Quins són els dits i fets entre els molts que se li atribueixen que tenen un fons de veritat de de realitat? Heus-ací el que ignorem i creiem molt difícil, per no dir impossible, que ningú pugui deixar mai clar. Solament volem apuntar una idea que ens ha suggerit el seu actual successor i ja citat bon amic nostre mossèn Esteve Font, actual rector de la Vola. Tal vegada, diu ell, tenint com tindria segurament Mossèn Peyra les seves genialitats, extravagàncies i agudeses, essent com seria i diem en altre lloc, una barreja com si diguessim d’home senzill gairebé curt de gambals, però agut i espavilat dins de la seva senzillesa i bonhomia, contribuiria a augmentar la seva celebritat l’ésser, com hem dit que era, francès, la seva parla xampurrada i potser la seva mateixa vestimenta.

El cert és que al poble va fer-li gràcia de debò, i entre el que faria i diria, i el que s’és complagut en suposar què va fer i què va dir, l’ha convertit en una espècie de tipus popular, donant-li una fama i una celebritat pòstuma que, com diem de bon principi, dura i durarà, segons sembla, molts i molts anys encara.

I ara, tot acabant la nostra tasca i posant el punt i final a aquest modest estudi crític-històric sobre el rector de la Vola, volem proposar a l’actual senyor rector de dita parròquia, al seu senyor Alcalde i, si es vol, a tots els habitants de dit poble, un pensament o projecte que se m’ha ocorregut escrivint aquestes mal girbades ratlles, i que no vull deixar de consignar aquí. ¿No els sembla que avui que tots els pobles s’afanyen a aixecar estàtues i monuments als seus herois i personatges més cèlebres, el poblet de la Vola, si vol seguir la corrent i la moda actual respecte del particular, que ben entesa i practicada no és cap mala moda, sinó una cosa ben lloable i meritòria, té obligació, per dir-ho així, d’aixecar un petit monument a Mossèn Peyra, el seu celebèrrim rector? No és ell el personatge més cèlebre i que ha immortalitzat, per dir-ho així, el nom del seu petit poblet? Aquest diguem-ne monument de Mossèn Peyra podria ésser el següent: ja que la capella de la Verge del Roser que ell va fer construir o edificar està actualment del tot enrunada, ja que els seus successors en el curat no varen tenir la cura necessària per a la seva conservació, i més tard, estant com estava ja de molt mala edat, un llamp, l’any 1803, va aterrar-la del tot, com consta en una nota del seu arxiu parroquial, quedant de dita capella solament un pany de paret amb el seu portet, les runes de la qual, que és la primera cosa que es veu a l’arribar a la rectoria de la Vola, el tantes voltes citat senyor rector actual de la mateixa en diu ja, amb molta gràcia, l’arc de triomf de Barcelona, o el monument de Mossèn Peyra; no els sembla que, si no és possible tornar a aixecar dita capella, almenys es faria molt bé que s’hi aixequés allà un pedronet o senzill oratori, col·locant-li en ell una imatge de la Mare de Déu del Roser, amb una làpida o inscripció que recordés a tothom la capella que allà hi havia hagut antigament i fes memòria i menció honorífica del seu fundador, el cèlebre Mossèn Peyra, el rector per antonomàssia de la Vola?

La idea ja està exposada: ara el senyor rector i el senyor alcalde i tots els bons feligresos de la Vola tenen la paraula.

Sant Pere de Torelló, desembre de 1904

Anton Vila, prevere

Ell no sabia comptar

els dies de la setmana:

cada dia un cistell

i el diumenge no l’errava.

Un dia el seu escolà

un cistell li va amagar

i el diumenge també

un cistell volia fer.

I el diumenge, etc.

Hi van els parroquians

per oir la santa missa

hi van els parroquians

com dimoni són tan sants

Els diu el Senyor Rector:

-Entreu a dins de l’Iglesia

que us faré un sermó

sense obrir-ne lo missal;

que us faré un sermó

un sermó de misses val;

que us faré un sermonot

que us valdrà com un missot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: