Diu que un escànner capaç d’ampliar deu vegades l’amplada d’un cabell -traient la ronya i la caspa es deu quedar en dues o tres- ha descobert que la Mona Lisa estava embarassada. No pas perquè se li vegi la panxa, sinó perquè es veu que fa 500 anys que porta un vel per davant de la cara que només portaven les embarassades de l’època i les que havien acabat de parir.
[@more@]
És fantàstic que després de tants anys encara hi hagi investigadors que treballin de dotze en dotze, dues nits senceres, buscant coses a la Gioconda que encara no havia trobat ningú. També és mala sort que amb tants anys que porta penjada i amb els milions de persones que hi han passat pel davant des del primer dia, el vel del cap no es veiés. És una manera de dir que Da Vinci no pintava pas tan bé.
Però una cosa en què sembla que fins ara no s’hi ha atinat és que a la Gioconda li faltava una cama. Salta a la vista. Havia tingut un accident amb un carro de fruita al carrer de casa seva. El ruc del repartidor es va desbocar, va tirar cossa al remolc, van començar a caure melons rodolant per terra i a la Gioconda la van enganxar de ple. I després, sense temps per reaccionar, van baixar les rodes del carro, que li van segar la cama esquerra per damunt del genoll. (D’això ara en fan un anunci els de National Geographic per dir que, cada any, els accidents amb rucs i ases provoquen més morts que les catàstrofes aèries).
La Mona Lisa ho va passar molt malament. No s’aguantava gaire dreta i el seu home, que es deia Giocondo, no trobava la manera d’animar-la. Fins que se li va acudir la idea del retrat. Era molt mona, la Mona, i va pensar que dedicant-li un quadre de cintura en amunt ella hi veuria reflectida tota la bellesa que li quedava. Només havia de somriure una mica. Riure tampoc, perquè el dia de l’accident també va perdre tres dents. Per això té la boca tancada i una mirada, en el fons, una mica forçada. Quan van acabar el quadre, al seu home li va dir de tot.
Leonardo de Vinci feia poc que havia tornat de Montserrat, i li havia agradat tant que ho va pintar com a fons del paisatge (a l’esquerra), i a l’altra banda hi va fer el pont del cremallera, més de quatre-cents anys abans de començar les obres. També hi deixa entreveure, sota Montserrat, els treballs previs al desdoblament de la carretera de Manresa, que inicialment ja estava prevista de quatre carrils. (Tot i que els ecologistes, que oportunament amaga el bust de la Gioconda, ja hi estaven en contra i aquell dia havien fet parar les obres. La idea ja no es recuperaria fins a finals dels vuitanta).
En realitat, el fons del quadre és un decorat que tenien per casa, en un calaix (es veu el plec damunt del cap), i només és un recurs per amagar en Giocondo, que en realitat va estar aguantant la Gioconda per darrere durant tota l’estona. Anava tot ell pintat de blau elèctric (fixeu-vos que no hi ha ni un sol blau en tot el quadre). Ara en diuen efectre croma, d’això. Tries un color que llavors eliminaràs, ho empastes tot del mateix i llavors el substitueixes pel que t’interessa.
Ella, a més, també tenia alguns problemes d’equilibri, perquè si us hi fixeu té les mans bastant per davant del cos, com si estigués afagada a alguna cosa que se li confon amb el vestit. En efecte, és un cosidor recobert amb tela negra, que agafa fort amb els dits de la mà esquerra, i que el tenien falcat a la taula perquè s’hi pogués arrepenjar durant les set hores que va durar la sessió. S’aguantava amb un cama, pobra, i va acabar molt cansada.
A més, la Gioconda portava ulleres. Pel quadre, però, com s’aprecia a simple vista, van preferir que anés amb lentilles.
(P.D. Això que acabo de fer m’ho dedico a mi mateix recordant els comentaris de text que em feien fer quan feia BUP, i sobre els quals sempre pensava que si, en el moment de posar-s’hi, l’autor hagués hagut de tenir en compte totes les tonteries que jo deia comentant tal poesia o tal novel·la, segurament no li hauria quedat pas tan maca).
Xevi Bardolet i Mayola 
