El gran fracàs dels (nostres) musicals

Aquest cap de setmana i el que ve, a Centelles, que és festa major, el grup de teatre local El Triquet hi fa un musical, Entre Gats, que -com el seu nom invita a pensar- és una adaptació del cèlebre Cats, d’Andrew Lloyd Webber. No és la primera vegada que grups de teatre aficionats fan adaptacions, dins les seves modestes possibilitats i a vegades amb resultats prou dignes, si posem el llistó on toca, de grans musicals. Hi ha un cas semblant a Sant Joan de les Abadesses, per exemple, que també han adaptat el mateix Cats i, temps enrere, un altre clàssic, Els Miserables, que van titular Barricades per allò de les patents i els drets d’autor. O també el De lloguer, a Ripoll, inspirat en el ja més modern Rent.

[@more@]

Sóc una mica músic, m’agraden els musicals i he tingut la sort de veure’n versions originals en teatres originals. I no m’he explicat mai perquè en aquest país, que tant presumim de tantes coses, i també de la nostra cultura cosmopolita, de la qualitat dels nostres teatres i del públic que mouen, hem estat incapaços de fer-hi desembarcar un gènere que ha triomfat i triomfa arreu del món i que aquí ha anat de fracàs en fracàs amb experiments tan insòlits com el Barcelona Teatre Musical, que com a marca ha estat poca cosa més que res.

Volent ser més papistes que el papa, com si mai no haguéssim de rebre lliçons de ningú, hem tirat pel dret i ens hem gastat milionades -jo no, afortunadament, però és un dir- per produir espectacles com Gaudí, que havia d’obrir una època i, en realitat, va acabar tancant la seva pròpia temporada abans d’hora per falta de taquilla. Perquè potser sí que tenim bons teatres, bons músics, bons ballarins i bons actors per a musicals, però el que de moment encara no tenim és públic.

I si al públic se l’ha d’atrapar d’alguna manera és amb espectacles que els últims vint anys han mogut desenes de milions d’espectadors a tot el món i milers de funcions amb teatres plens des de Nova York fins Tokio. Però aquí som tan xulos que fins i tot vam creure que Gaudí acabaria fent la volta al món, i resulta que no va interessar a Barcelona ni amb el morbo de l’escena del tramvia.

I mentre això passava, a Madrid han aguantat dues i tres temporades musicals com El fantasma de l’òpera, el mateix Cats o Cabaret (aquest últim fregant el milió d’espectadors), que són la gran porta d’entrada al gènere, els que obren mercat, els que creen escola i els que eduquen el públic per a un gènere que continua movent-se i creixent arreu del món i amb tota mena de derivacions, estils i tendències. Menys aquí.

No deixa de ser simptomàtic que els últims musicals que han triomfat al nostre país, i a una altra escala, siguin reposicions de fa més de 10 i 20 anys, com són el Mar i Cel i El Mikado, de Dagoll de Dagom, que en part s’han nodrit del públic que ja els havia vist fa més de 10 i 20 anys. I d’aquí 10 i 20 anys què mirarem? El que mirava la gent fa 10 i 20 anys recordant el que ja havia vist farà 20 i 40 anys?

Us fracàs, definitivament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: