España es un clamor?

El més divertit dels diaris esportius és mirar-te’ls no el dia que es guanya, sinó el dia que es perd. Hi ha gent que ho fa amb l’Sport respecte al Barça i n’hi ha que ho fan amb el Marca respecte al Madrid. I quan perd la selecció espanyola, que a efectes pràctics és el Madrid, també és divertit mirar el Marca.

[@more@]

Avui fan una enquesta a la seva web per demanar si Luis Aragonés ha de deixar de ser l’entrenador espanyol. I diu que "España es un clamor" demanant que plegui. A mi, francament, no m’importa el més mínim, i si aquesta és la meva participació en el "clamor" deu ser que jo no sóc d’Espanya. S’ha de dir que Déu n’hi do la gent que ha contestat fins ara -em sembla que unes 130.000 persones, unes miques més que el nombre de visites que ha rebut el meu bloc les últimes tres setmanes. I la immensa majoria ve a dir que ja n’està farta. I això que un dia van guanyar 4 a 0.

El que em fa gràcia és que fa només un parell de mesos, amb Espanya a vuitens de final del Mundial i la plaça Colón plena de gent, semblava que teníem a davant una oportunitat èpica que no es recordava des dels temps dels Reis Catòlics amb la Reconquesta. Jo patia, perquè coneixent quina mena d’Espanya estem patint últimament hauria estat força terrible haver-la d’aguantar com a campiona del món. I quatre anys que dura..!

I el més divertit de tot és que els mateixos mitjans que abans l’idolatraven ara l’insulten per la pena que fa, i perquè encara fan més pena en relació a la selecció de bàsquet. D’acord que també passa amb el Barça, però en el cas de la selecció l’efecte d’aquest transtorn tan estúpid es multiplica aproximadament per 15.

Avui és un dia per comprar el Marca, sí.