Unicef Barça 5, – Levski, 0

Tinc un germà que és molt del Barça. I una cunyada, que no és la dona d’aquest meu germà, que també. A ell li agradava Van Gaal, i a ella li agrada en Laporta. L’altre dia se les van tenir, en un sopar de cunyats i germans, sobre això del Barça amb l’Unicef. La pregunta era: això és solidaritat, o és la demagògia portada al màrqueting?

[@more@]

A mi, com que em cau tan bé el meu germà com la meva cunyada, vaig fer veure que tenien tots dos una mica de raó. El meu germà té la teoria que en Laporta farà una bona obra durant una temporada -que durarà una temporada, precisament-, i que l’any que ve buscarà un espònsor que li pagui els calés d’aquesta temporada i de la que ve.

La meva cunyada té la teoria que en Laporta ho fa perquè s’ho creu, i que només per sentir el discurs que va fer a l’ONU ja val la pena portar el logo de l’Unicef a la samarreta, perquè si a través del Barça es pot fer conèixer millor Catalunya, tot això que tindrem. A veure si al final ens donen l’aeroport per un acord del consell de seguretat aquell que tenen.

El meu germà i la meva cunyada estaven d’acord amb mi que, sigui com sigui, com a operació d’imatge és impecable. Però el meu germà va dir que si el Barça vol ser realment solidari, faria molt millor buscant-se espònsor i destinar un 0,7% del pressupost al Tercer Món. Ho va va dir, segurament, sense saber que ja és això: dels 240 milions d’euros de pressupost d’aquest any, el 0,7% són 1.680.000 euros. Si l’acord és per milió i mig i alguna cosa més, ja quadra bastant.

A mi em sembla bé, però també és veritat que la famosa esponsorització de Pequín se’n va anar a l’aigua per un problema de personalismes, Laporta inclòs, que mai s’han aclarit del tot. I si llavors es buscaven espònsors per fer 15 i 20 milions per temporada, que al cap d’un any, a sobre, tenir espònsor costi calés, és una cosa que no s’acaba d’entendre.

En Laporta i la meva cunyada deuen donar per fet que el Barça guanyarà sempre la Lliga i la Champions, que entraran cada cop més calés de tot arreu i que la Unicef farà més peles per la venda de samarretes del Barça que per les ajudes mundials. Però el meu germà diu que això no serà així, i que si algun dia no entren tants calés es trobaran a faltar (una mica) els de la samarreta, el Barça passarà de moda i que fins i tot a l’Unicef li deurà interessar buscar-se una marca que vengui més.

No crec que passi mai, però, que la Unicef hagi d’acabar pagant els estudis dels fills d’en Ronaldinho. Sempre que em vull posar de mala lluna penso que amb tot el que arriba a recollir cada Nadal la marató de TV3, i amb tot el que arriba a costar aconseguir-ho, entre tots encara no li pagaríem el sou d’un any.

11 de Setembre – L’homenatge

Com era d’esperar, TV3 va fer ahir el merescut homenatge al caçador de cocodrils. El millor, la seva dona, reconeixent que eren una mica la família Monster, perquè en comptes d’anar d’excursió a Bellmunt o a Montserrat anaven a veure caimans i serps verinoses.

[@more@]

Parlant de cocodrils, m’ha arribat a les mans un llibre de butxaca que es titula Manual de Supervivència en situacions extremes. No és un full de reclamacions d’Iberia, sinó un llibre normal i corrent. L’han escrit dos americans que es devien avorrir molt, suposo, i donen consells per afrontar situacions d’aquelles que dius "doncs home, això no m’ho esperava".

Per exemple, tema 1, i ja que estem en això, com defensar-se d’un cocodril. Problema la mar de freqüent, sigui dit de pas. Tu camines tranquil·lament per la selva, posem per cas. Et trobes un cocodril i què fas?

D’entrada, el cocodril és una bèstia molta grossa que no acostuma a saludar gaire a ningú. Vol dir que trobar-te un cocodril no és trobar-te el president de futbol o l’alcalde, encara que a vegades tampoc t’hi parlis. I el cocodril, en principi, sempre sol ser més lleig i és més camacurt.

Bé. Els americans aquests resumeixen les mesures de prevenció davant del cocodril en 6 punts. O sigui que mira si és fàcil. Si tu compleixes els sis punts i el cocodril també, doncs sempre guanyes tu. O sigui que cap problema.

Punt 1. Tens un cocodril als morros. D’entrada, és important no perdre mai la iniciativa. Vull dir que en contra del que semblaria més lògic, que és sortir corrents, el llibre recomana que si veus un cocodril l’ataquis tu, directament. Clar, per desconcertar-lo. Com? Diu que el truco és tirar-t’hi a sobre, com si fos un matalàs d’aigua (que ja en corren, també, de matalassos amb forma de cocodrils) i apretar-li el coll. Diu que això el molesta i li fa abaixar el cap, que ja és alguna cosa.

Punt 2. Tapa-li els ulls. Diu que és important que no et pugui veure, més que res pel que pogués ser si te’l trobes una altra vegada en el futur. A més, diu que si li fas tancar els ulls es tranquil·litza, sobretot a partir de la tercera hora.

Punt 3. Si t’ataca, pega’l. Només faltaria! Eh que hem quedat que la iniciativa la portaves tu? Doncs no et deixis dominar! Diu que si el pegues als ulls o al morro, millor, perquè li fa més mal.

Punt 4. Si per mala sort se t’ha menjat una cama, o te l’agafa per la boca, doncs per sortir d’allà és bàsic pegar-lo al morro. És la manera que obri la boca. Llavors treus la cama, te la poses al mocuto i te’n vas corrent (no corrents, amb essa, perquè et recordo que només et queda una cama, en singular).

Punt 5. Si per mala sort se t’ha menjat a tot tu o t’aguanta per la boca, allò que penges per banda i banda, és important que no et sacsegi. O sigui, aviam… És important que no ho faci… Ara, que ho faci o no, com podràs comprendre depèn del cocodril, bàsicament.

Punt 6. Aquest seria el més bàsic. Trucar l’ambulància de seguida. A la selva n’està ple, d’ambulàncies, i en tres minuts la tens a lloc i et porta a Arbúcies en un moment.

I no creguis, que a vegades el pitjor no és que un cocodril t’hagi arrencat una cama o un braç, sinó que quan mossega es veu que contamina perquè va carregat de porqueria i quan et clava els ullals és com si t’injectés verí.