Saviola i Joserra

És ben bé que això de les notícies les fan anar com volen. Segons quines les esbomba algú i es converteixen en una qüestió d’estat, i altres passen sense pena ni glòria i ningú no sap ni que existeixen. No hi ha cap lògica, només la sort o les ganes d’algú que, en el moment adequat, trobi un filó per donar-hi corda i convertir una cosa que hauria pogut ser res en el tema de la setmana.

[@more@]

A la nit escolto força ràdio, i força diferent. L’altre dia, a la cadena SER, en Joserra (que deu ser en José Ramón de la Morena pels amics) va entrevistar en Saviola aprofitant que va jugar deu minuts contra el València i estava molt content.

I li va demanar el mateix que dies enrere ja li va demanar a l’Eto’o (que sempre li diu hermano, perquè es fan molt), sobre què en pensava que en el seu contracte amb el Barça li digués que en un parell o tres d’anys hauria de parlar català. I si no se li feia estrany tot això del català respecte al Barça, i a Catalunya.

I en Saviola li va dir que era curiós, perquè de cara al vestuari "el més normal és que tothom parli amb allò que més ens podem entendre tots, que és el castellà". "Claro que sí!", li va dir en Joserra.

I en Saviola també li va dir que allà a Argentina "estem tots molt units i això del nacionalisme no ho entenem gaire". "Claro que sí!", li va dir en Joserra. Però en Saviola també li va acabar dient que un cop arribes a Catalunya i assimiles la seva realitat, també entens el nacionalisme i la manera com es viu a Catalunya o al País Basc. I que és una situació que es comprèn i que no és cap problema.

I llavors en Joserra va dir allò tan seu de "gracias, amigo!". I es va acabar. I ja no van tenir tema per a la tertúlia.

Divendres de pregó

Enceta això una sèrie de quatre croniquetes de res que parlaran de la festa major de Sant Pere. La idea és que la primera parli de divendres 22, la segona de dissabte 23, la tercera de diumenge 24 i així successivament fins a arribar a la quarta de dilluns 25. I el colofó final seran unes quantes fotos, a més de la que il·lustrarà cada article. Sigui dit de pas que tenir només 5 MB per a fotos limita força el tema, perquè n’hi ha que hi surt molta gent i ocupen molt.

[@more@]

No sé quantes vegades deuria mirar divendres el radar aquell del temps que et diu les pluges que hi ha i que te les pinta de colors. La web te les actualitza cada 12 minuts, però ens la miràvem cada 12 segons i vèiem que s’aguantava força el temps, clar. També despista una mica perquè a vegades les pluges no es veuen a venir, sinó que t’apareixen de cop i no tens temps de reaccionar. Això atabala molt.

14.00 h Se sol muntar un piscolabis a la plaça de la Generalitat, que es fa al vespre, després del pregó i de les carretilles. Divendres es va començar muntant al pavelló, per si de cas plovia. A mitja tarda es va decidir canviar-ho de lloc, i ja veus els del bar de Cals Avis traslladant les taules i cadires cap a la plaça. Una mica semblaven refugiats polítics sortint a l’exili i emportant-se alguna cosa per seure una mica cada tres hores. A mitja tarda ja estava tot a punt i hi començaven a posar la teca.

19.23 h (L’hora és mentida, però així sembla tot més controlat) Al vespre va començar a ploure, i es va decidir tornar a canviar de lloc. Però les taules ja estaven muntades, la teca també i es van haver de traslladar a peu altra vegada cap al pavelló. Va ser una mena de cercavila bastant curiosa. Veies desfilar taules plenes de menjar pel mig del poble. En queia alguna patata i alguna oliva, que t’indicaven que alguna cosa s’estava movent de lloc. El que passa és que si no veies la comitiva no sabies quina direcció era la bona, clar. Llavors va passar algun gat (animal convencional, vull dir) i s’ho va fotre tot.

I allò que passa, al final no va ploure i s’hauria pogut fer igualment a fora.

21.30 h A dos de deu va haver-hi el pregó. Una gentada sota el balcó de l’Ajuntament i en Manel Lucas, en Franco de Polònia, fent un discurset amb una barreja de Lucas, Franco i Lluís Llach, que va ser més aviat fluixot. Veníem del pregó de l’any passat dels Teatre de Guerrilla, que va ser un fart de riure, i potser l’expectativa era massa alta. Alguna referència al túnel de Bracons, una altra a la bandera d’Espanya (que a Sant Pere fa temps que no posem perquè no l’hem tingut des de fa més de 20 anys) i xupinada inicial de la festa major.

22.00 h I després les carretilles, davant del parc Mas Collell. Se’n van tirar 1.200, tot i el terra moll i que la gent no les tenia totes per la pluja. Va ser espectacular i n’hi han fotos molt guapes, que ja veureu.

22.30 h Després, piscolabis al pavelló i sardanes. Ara els refugiats de guerra eren centenars i la gent s’abraonava sobre les taules com voltors. Van fer furor unes salsitxetes rebossades que tothom es pensava que eren croquetes i quan se les posaven a la boca descobrien que no, però mira, tot atipa. Mai una audició de sardanes havia acabat tan tard: les 2 de la matinada. Quan això es fa a plaça i fa fresqueta, amb una hora n’hi ha prou. Al pavelló, l’olor de teca i l’escalf humà (en el pitjor sentit del terme) va convertir-se en un immens sofregit que va deixar una capa de baf a les tenores de la cobla.

00.00 h Hora oficial d’obertura del Xiringuito. Aquest any tornava de la mà de la quinta del 1976, o sigui, gent que representa que ja tenen 30 anys però veient com es portaven ningú no ho diria. El Xiringuito és una mena de barraca aixecada amb una estructura de fusta i lones de plàstic que és el punt de trobada de tot el jovent per la festa major. Es munta en un solar de la zona industrial i aquest any el van fer més gros que mai: 200 m2, amb equip de so i un pont de llum que feia el seu efecte. Divendres hi van acabar passant més de 600 persones. Van actuar-hi tres grups i un DJ, i quarts de nou del matí diuen que encara n’hi havia que ballaven.

A fora, de tant en tant algun ruixat de res recordava que el temps no estava del tot clar, però a aquelles hores ja ningú no pensava en el mapa de tempestes de la web. Un èxit sense precedents. I entre els triomfadors, la Banda SPT (Sant Pere de Torelló, vol dir), integrada per santperencs que toquen o han tocat en diferents grups, i que només s’agrupen amb aquesta formació per a les grans ocasions. Com els bons, vaja.

Més endavant, fotos.