S’és feliç, passant-ho malament?

Aclariré d’entrada, per evitar malentesos, que parlaré de bicicletes. De les aproximadament 220 bicicletes, amb els seus corresponents biciclistes, que aquest diumenge participaran en la 2a edició de la Duatló de Bellmunt, que es corre per Sant Pere. No m’hi entenc gens i en bicicleta em canso fins i tot a les baixades, però els que ja la coneixen -o els que saben llegir mapes de nivell- diuen que és de les dures que hi ha per fer.

[@more@]

Tinc amics que van córrer la de l’any passat, que la correran aquest any i a qui he demanat si els agrada, passar-ho malament. Perquè parteixo de la base que s’ha de passar malament. Com ho passen malament els que pugen a l’Everest amb oxigen o sense, els que corren el Tour sense fer trampa o els que fan la volta al món en veler suportant temporals de tota mena.

Em diuen que no. Que això és un esport, que fer esport sempre és sa, que és un bon test per saber com s’està de forma (jo fa temps que dec estar mort, en aquest cas) i que cansar-se és precisament el mèrit. Si fas esport sense cansar-te és com no fer-ne.

El que passa és que, en aquesta mena de proves, d’acord que hi ha gent que s’ho passa bé, que hi va a passar una bona estona (en el doble sentit, de llarga i d’entretinguda), però també hi ha beneits. L’any passat, el guanyador va fer els 23 quilòmetres de recorregut (entre corrent i en bicicleta, inclòs pujar a Bellmunt dues vegades) en 1 hora i 41 minuts. L’organització havia calculat una mitjana de temps entre les tres i les quatre hores, i el guanyador va anar tan ràpid que no va tenir ni públic per rebre’l.

També frustra una mica, això. Et penses que has muntat una prova la mar de difícil, la mar de bèstia, que t’has passat mesos buscant un recorregut d’aquells sèrios, espònsors, cronòmetres, estands, carpes, dorsals, ambulàncies, metes inflables (allò que posen a l’arribada, vull dir) i trofeus, i al final els guanyadors t’ho dilapiden tot en menys d’un parell d’hores. I llavors s’avorreixen perquè clar, l’entrega de premis no és fins a quarts de dues.

També n’hi ha que abandonen, que no poden més i que veuen que la competició no és per a ells. I també n’hi ha, com jo, que només veure el mapa de nivell ja es maregen i prefereixen col·laborar amb altres coses des de la plaça. Perquè si no hauria de fer tot això:

Ja veieu el què. Primer en bicicleta fins a Bellmunt, després baixar corrents fins a la tosca dels Degollats, la Portella i tornar a pujar a Bellmunt corrents. Després agafar la bici i baixar per Forat Micó, cap a la carretera de la Vola i arribar a la plaça. És un gràfic d’aquells que quan te’ls ensenyen per la Vuelta a España t’expliquen que té "dos puertos de categoría especial".

Ara. Això sí: és fantàstic de veure. L’any passat ho van convocar per primera vegada i va ser un èxit brutal: 185 inscrits. Aquesta vegada han tallat amb 220 per la simple raó que a dalt a Bellmunt no hi caben més bicis. Ja us explicaré si el guanyador d’aquest any supera el registre de l’any passat, aquella hora i quaranta minuts amb què jo no seria capaç ni d’arribar a mig camí del pedronet.

Quin fart de patir!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: