Ja us ho fareu

L’altre dia vam quedar amb una colla per fer el regal d’en Jan, un nen de quatre mesos que acaba de néixer fa quatre mesos, i allò que fan llista i, ben de gust, li vam regalar una cadireta per al cotxe. No ens ho va pas agrair, però se li perdona. I mentre la fèiem petar amb els pares, jo em mirava en Jan i em deia a mi mateix quanta mandra em faria tornar a tenir quatre mesos.

[@more@]

Té tota una vida per davant, el pobre. Començarà aviat a l’escola bressol, després la primària, després la secundària, després la universitat, després buscar-se feina, després buscar-se pis, després començar a viure pel seu compte i tan bonament com pugui. I això parlant aproximadament dels propers 25 anys, que segons la estadístiques hauria de ser tot just la primera quarta part de la seva llarga vida.

Acabo de sentir per la tele que, d’aquí a 100 anys, la sequera ja haurà convertit en desert una tercera part del planeta. Suposo que Sant Pere serà de l’últim, perquè entre Forat Micó i Bracons déu-n’hi-do l’aigua que anem tenint. Però fa pensar això que els nens petits tinguin un futur que se’ls pinta cada vegada més negre.

Fa un parell d’anys vam tenir a Sant Pere, en una xerrada, en Martí Anglada, que ara és cap d’internacional de TV3 i que molts el recordem com a primer corresponsal de Washington, per la seva ironia en les cròniques. I ens va dir que la humanitat es troba en un moment que, segurament per primera vegada a la història, la generació actual no estem en condicions de poder dir a les generacions futures que els deixarem un món millor del que hem trobat, sinó tot el contrari. I no pas per culpa de cap guerra: simplement, els hi estem destrossant una mica més cada dia que passa, i l’estem portant el límit del col·lapse.

I no serà cap guerra la que acabarà amb el món, sinó la crisi energètica basada en un creixement insostenible i una explotació irracional dels recursos. No ens enganyem: el veritable motiu de fons de les guerres i dels conflictes mundials no són ni les diferències culturals ni les religioses, sinó sobretot el control dels recursos, que és d’on sempre acaba depenent la vida mateixa.

Si poguéssim veure el món a través d’un mapa de pous de petroli, xarxes de gas i recursos nuclears per explotar entendríem el perquè de moltes invasions aparentment absurdes i de guerres encara més estranyes.

Per això em faria molta mandra tenir l’edat d’en Jan. Sort que ell encara no ho sap, tot això, i que sempre que veus un nen petit penses que aquesta bona fe que tenen per tot potser la podran mantenir molts anys. I que si és així tots plegats aniran (quan els arribi l’hora) una mica millor.

Mal rotllo a Blocat

Entre l’atabalament dels últims dies i els problemes tècnics de Blocat no he estat gaire al cas dels mals rotllos que hi ha hagut últimament per aquí. Ahir vaig llegir el post de la Gemminola i em va saber greu. Sóc nou en això dels blocs, no fa ni dos mesos que el tinc obert i em va fer molta gràcia rebre el seu primer comentari (com altres que hi ha hagut), més que res perquè n’hi va anar deixant després. I la veig (que no l’he vist mai ni la conec de res, altanto) una persona extrovertida, simpàtica i molt oberta. I carregada d’amics, com no pot ser d’altra manera.

[@more@]

Però diu que plega perquè tota aquesta extroversió i aquesta simpatia que transmet se li ha girat en contra davant de missatges i comentaris que ha rebut i que estan molt lluny d’anar pel mateix camí.

He de reconèixer, pel que he espiat des que em passejo pel Blocat, que hi ha blocs que semblen ben bé una càmera fixa enfocada a la vida de cada dia, explicant-la pràcticament a temps real i donant a conèixer interioritats que a mi se’m faria molt difícil d’escriure per a tothom respecte a mi. Suposo que l’anonimat (si més no en relació a aquells que no som de l’entorn immediat) també hi deu ajudar una mica.

Però passa que la condició humana és dolenta per naturalesa, i que l’interès per al morbo sempre se situa en els primers llocs dels rànquings de preferències. I llavors et trobes que acabes explicant la vida a gent que no l’hauria de saber i acaben per fer-te una imatge distorsionada, per no dir directament pervertida, a partir d’allò que escrius. I el que hauria de ser una manera de passar-ho bé continuant des del bloc les converses amb els amics o descobrint gent nova, s’acaba fent incòmode perquè no sempre pots controlar qui et llegeix, i entre aquests també pot haver-hi impresentables.

S’hauria de ser una tesi doctoral, sobre això dels blocs. Algú que els psicoanalitzés i pogués explicar que ara mateix deu haver-hi, només en català, més blocs oberts que gent disponible per llegir-los. I que segurament hi ha centenars de posts escrits en centenars de blocs parlant exactament del mateix, dient pràcticament el mateix i pensant bàsicament el mateix i que en canvi no es connecten entre ells. (I entre els quals hi sumo el meu, naturalment, que encara no acabo de saber ben bé què és).

En fi, Gemminola. Desitjo que ben aviat baixis del Top Ten, si és això el que et perjudica. I no deixis de passar-t’ho bé ni que sigui amb aquells de qui realment saps que pots fiar-te, i que difícilment podràs conèixer mai només a través d’un bloc.