I ara, on aparco?

Per qüestions de feina, avui dilluns he hagut de treballar. Una gran cosa, aquesta. Passa que normalment tinc un horari que m’allibera els dilluns -a canvi de treballar en una altra cosa que no ve al cas-, però aquesta setmana he hagut de canviar de plans. O sigui que he hagut d’anar fins a Vic.

[@more@]

Hem passat un cap de setmana carregat de problemes (Barça i Alonso a part), sobretot pel merder de la Renfe, les obres de l’AVE i l’advertiment que fins al maig o juny no acabaran de treballar-hi. (O sigui que d’averies i d’accidents en podem anar tenint fins d’aquí a mig any).

Fins ara els problemes de mobilitat els patia sobretot la gent de les grans metròpolis. A la nostra escala vol dir Barcelona i els Vallesos, per exemple. Doncs avui, per primera vegada diria que en més de 10 anys, he hagut de deixar el cotxe a més de 15 minuts a peu de la feina.

Aparcar a Vic comença a ser un repte diari. Van creixent les zones blaves, la gent desplaça els aparcaments on són gratuïts i tots acabem anant al mateix lloc. És terrible. I ens passa que als de fora de Barcelona encara tenim aquella cultura que amb el cotxe has de poder arribar fins a davant de casa, de la feina, de la botiga o del cinema.

En part, lliçons com la que he rebut avui admeto que van bé. Però també demostren que globalment el tema del trànsit no només no es resol, sinó que es complica cada dia que passa i ara ja comença a ser poc suportable a llocs que fins ara encara no anaven associats al caos.

El dia que això ens passi a Sant Pere de Torelló, que som 2.300 habitants, n’hi haurà per fer-s’ho mirar.

Que n’aprenguin

La setmana passada a aquesta hora havien passat dues coses: el Barça havia guanyat 3 a 1 al Sevilla i el Madrid havia perdut 1 a 0 al camp del Getafe. Llavors havien de passar dues coses: el Madrid en crisi i amb l’entrenador que ja deien que dimitia tenia Champions el dimarts, que segur que l’acabaria d’enfonsar, i en canvi el Barça tornaria a guanyar el Chelsa a Londres. I llavors el Madrid-Barça seria un passeig, evidentment.

[@more@]

Doncs avui a aquesta hora ha passat una setmana i sembla que hagi passat una temporada sencera. El Madrid (diuen) que va de pet a la Lliga i a la Champions, i el Barça (diuen) que comença a estar carregat de dubtes, que encara no sap què és un córner i que està jugant amb una innocència i una fragilitat mental que fa por.

Jo sóc del Barça, però amb suficient distància com per mirar-me els partits desapassionadament. Com per exemple el d’ahir, que sembla mentida que es perdés com es va perdre tenint en compte que a la banqueta hi ha tres o quatre entrenadors que deuen pensar durant el partit, però suposaria que també abans.

I és en moments com aquest que t’adones quant de ridícul arriba a ser tot plegat, premsa inclosa, que d’un dia per l’altre són capaços de girar la truita respecte a les opinions que tenen de tothom amb un exercici d’amnèsia -davant del que en deien tan sols ahir- que és tan espectacular com patètic. No n’aprendrem mai, evidentment.

Per acabar-ho d’adobar, el cap de setmana també s’ha tancat amb el segon títol mundial de l’Alonso -que potser ja no serà més del Madrid, perquè al final li hauran acabat eclipsant l’èxit-, o sigui que l’espanyolitat cotitza en borsa per damunt de l’Ibex. Fins i tot a Torelló, que ja és dir, ahir van muntar una caravana de cotxes per celebrar la suma de tot plegat.

La foto que il·lustra això no té res a veure amb el tema, com es pot constatar. És de les poques coses que han anat bé del cap de setmana: el concert de Tardoral que es va fer diumenge al matí (llavors encara tot eren il·lusions) a la fageda de la Grevolosa, i que va comptar amb La Principal de la Bisbal. Hi van anar més de 600 persones. Un escenari impressionant i una acústica extraordinària.