Per qüestions de feina, avui dilluns he hagut de treballar. Una gran cosa, aquesta. Passa que normalment tinc un horari que m’allibera els dilluns -a canvi de treballar en una altra cosa que no ve al cas-, però aquesta setmana he hagut de canviar de plans. O sigui que he hagut d’anar fins a Vic.
[@more@]
Hem passat un cap de setmana carregat de problemes (Barça i Alonso a part), sobretot pel merder de la Renfe, les obres de l’AVE i l’advertiment que fins al maig o juny no acabaran de treballar-hi. (O sigui que d’averies i d’accidents en podem anar tenint fins d’aquí a mig any).
Fins ara els problemes de mobilitat els patia sobretot la gent de les grans metròpolis. A la nostra escala vol dir Barcelona i els Vallesos, per exemple. Doncs avui, per primera vegada diria que en més de 10 anys, he hagut de deixar el cotxe a més de 15 minuts a peu de la feina.
Aparcar a Vic comença a ser un repte diari. Van creixent les zones blaves, la gent desplaça els aparcaments on són gratuïts i tots acabem anant al mateix lloc. És terrible. I ens passa que als de fora de Barcelona encara tenim aquella cultura que amb el cotxe has de poder arribar fins a davant de casa, de la feina, de la botiga o del cinema.
En part, lliçons com la que he rebut avui admeto que van bé. Però també demostren que globalment el tema del trànsit no només no es resol, sinó que es complica cada dia que passa i ara ja comença a ser poc suportable a llocs que fins ara encara no anaven associats al caos.
El dia que això ens passi a Sant Pere de Torelló, que som 2.300 habitants, n’hi haurà per fer-s’ho mirar.
Xevi Bardolet i Mayola 