Dinar de campanya

Avui he anat a un dinar organitzat per un partit que no votaré. Ens hi hem posat a les dues i n’hem sortit de quarts de sis. Érem una trentena llarga de persones de l’ "àmbit de cultura", tot i que a mi m’hi ha invitat un parent, perquè culturalment no represento gaire res. Hi havia gent de les lletres, de la música, del teatre, de les arts plàstiques, … De sensibilitats diferents, de vots segurament diferents però amb inquietuds i amb posicions que he acabat constatant força semblants en molts temes.

[@more@]

Ha estat Vic, a un restaurant del carrer de la Riera. La primera reflexió que se m’ha acudit és quant de lluny que ha quedat aquest dinar dels mítings de campanya que ens fan empassar aquests dies i que no aporten absolutament res de nou en gairebé res. Com a molt, vergonya aliena. I com d’interessants i fructíferes poden arribar a ser trobades com la d’avui quan s’omplen de contingut, de debat i de discussió cordial amb gent de diversa procedència però que va nodrint d’idees i de punts de vista un determinat àmbit de l’acció polícita: en aquest cas, la cultural.

La segona reflexió que se m’ha acudit és que no sé si en els pactes de govern que s’hauran de fer després de les eleccions, els dinars seran com els d’avui o tot s’acabarà convertint en un mercadeig de càrrecs, de quotes i de protagonismes, que s’acabaran repartint com en un joc de cartes. En altres paraules: el format del míting en allò que té d’insubstancial i frívol, traslladat a petita escala.

La tercera reflexió que m’he fet és que no sé si la cultura es percep per la gran majoria de gent amb la mateixa idea que els que avui han fet aquest dinar a Vic, que evidentment eren part interessada. El discurs de moda incideix en les polítiques socials, en els drets de les persones, l’habitatge, els ajuts directes a les famílies, … Hi ha realment unes altres urgències a atendre, abans que vetllar per la cultura d’un país, pels seus creadors, per la seva indústria i pels valors que pot aportar també per a la cohesió social que cada dia que passa està més en risc? I han de ser necessàriament excloents, una de l’altra?

I la quarta reflexió que m’he fet és que si tots plegats tinguéssim una mica de sentit comú, seria molt més fàcil del que sembla arribar a punts de trobada, d’entesa i de col·laboració en aspectes fonamentals de vertebració de país, davant dels quals la dicotomia dreta/esquerra no té cap mena de sentit.

És aquesta simplificació la que ho acaba convertint tot plegat en una caricatura, que anul·la la capacitat de discutir sensatament sobre moltes coses i que, en l’anàlisi dels problemes i les solucions sobre moltes coses, quedaríem parats de fins a quin punt (la majoria) ens podríem arribar a posar d’acord.