Generació SMS

Aquest cap de setmana, RTVE ens ha recordat que fa només cinquanta anys que hi ha televisió a Espanya. I que en fa només trenta que va arribar la televisió en color. I això passa mentre podem veure en directe per Internet els tancaments de campanya, muntar una emissora de ràdio des de casa o descarregar-nos la música i muntar-nos un mp3 a mida per marxar de cap de setmana. I tot sense pagar un duro, si convé.

[@more@]

Quan explico el Google Earth a algú que encara no sap què és hi afegeixo sempre el comentari que si fa només cinc anys em diuen que val 2 milions de peles m’ho hauria cregut. Doncs el regalen.
Internet ha estat un canvi radical per a la vida quotidiana de (cada vegada més) gairebé tothom, com ho ha estat el telèfon mòbil fins al punt que ens sorprenem que fins fa només 10 anys haguéssim pogut viure sense tenir-ne. I ara es comença a parlar d’aquesta generació que ja ha nascut amb els mp3, els mòbils, els portàtils i les palms, que s’està comunicant amb el seu propi llenguatge i vés a saber si acabarà desdibuixant la pròpia llengua. No ja el català, sinó qualsevol. Sí, o no?
Jo no ho sé. Encara viu molta gent que pot explicar que els seus avis van viure l’arribada de l’electricitat, o que el viatge de nuvis dels seus pares va ser anar a veure a passar el tren per l’estació. El canvi havia de ser terrible, però no per això la vida quotidiana deuria deixar de ser vida quotidiana. Cada generació deu tenir la percepció que els canvis més importants els ha viscut ella. Jo també ho defensaria respecte a la meva, fins al punt que no sé què més ens falta per inventar. Seria un exercici curiós de fer, algun dia: quin invent ens podria anar bé, ara?
Jo sí que sóc dels que penso que l’explosió de les telecomunicacions i la definició d’uns estereotips cada cop més compartits arreu, i amb un mateixos referents, ha d’anar necessàriament en contra, a la llarga, de la pervivència de signes d’identitat com poden ser la llengua. I les més fràgils, com pot ser la nostra, veig a venir que serà una de les primeres a rebre, perquè ho està patint per diverses bandes alhora.
La frase del cap de setmana l’he sentit d’algú citant un escriptor estranger que no recordo, però m’ha quedat: "per primera vegada a la història, passa que un nen de Nova York, un de Vic (és per posar l’exemple) i un de Beirut tenen molt més en comú que qualsevol d’ells tres respecte al seu pare".
És per pensar-hi.