La gravadora d’en Xavier Sala Martín

El més divertit de l’entrevista que vaig sentir ahir d’en Sala Martín amb en Montilla és que sembla gravada a la clandestinitat. No sé si esteu el cas del merder que hi ha hagut, perquè la gravació acaba amb en Montilla dient a en Sala Martín que és un "impresentable", un "sectari" i "de què vas, tio". Va sortir ahir a La Vanguardia, però aquest tros no l’han publicat.

[@more@]

A mi, com ja us dic, el que em sembla més impressionant és que tot un professor de la Colúmbia hagi de gravar una entrevista que se sent com si fos una conversa de telèfon d’aquelles del cas Cullell, d’escoltes il·legals i tot això. O potser té un convertidor de mp3 que no acaba de funcionar, vés a saber.

En Sala Martín és un tio que provoca, que té un discurs ultraliberal i que sempre actua amb una independència que molts periodistes i líders d’opinió d’aquest país no poden (i segur que voldrien) tenir. Des d’aquest punt de vista, em sembla interessant. I a sobre ha estat president del Barça durant la vigència de la Lliga i de la Champions.

L’altre dia va dir que a la universitat de Nova York s’està porta per porta amb el flamant guanyador del Nobel d’Economia 2006. I diu que el Nobel d’Economia pot cobrar 70.000 dòlars per xerrada. Doncs que li regali una gravadora nova, que sentirem millor les seves entrevistes.

Ja tinc els resultats

Com que ahir va començar la campanya electoral no està de més dedicar-hi un post, ni que sigui perquè d’aquí a 30 anys em torni a mirar el bloc i em recordi que aquell dia va començar la campanya.

[@more@]

El DVD de CiU no l’he mirat, però ho faré. No sé com reaccionaré, però ja fa temps que sóc dels que penso que en aquest país no hi ha absolutament cap partit polític que estigui en condicions de donar lliçons d’ètica a cap altre partit, i que de DVDs com aquest se’n podrien dedicar mútuament tots a tots. El dia que els partits reconeguin que el poder no sé si corromp, però és tremendament llaminer i fa molta enveja no tenir-lo (sobretot si et dediques precisament a buscar-lo), haurem avançat una mica.

Ahir també va ser dia d’enquestes. Va ser impressionant el contrast entre la de La Vanguardia i la d’ El Mundo. La primera donava una diferència que podria arribar als 16 escons entre CiU i PSC, i la segona ho deixava a la meitat. La primera deia que ICV podria guanyar quatre diputats (tenint en compte que en té nou, són molts), i la segona que en podria perdre un (tenint en compte que en té nou, és bastant).

O sigui que si sumem els mínims d’una enquesta amb els màxims d’una altra, CiU podria anar gairebé dels 30 als 60 diputats. Pel poc que hi entenc, diria que segur que ho claven.

La meva enquesta concreta és la següent. M’he demanat a mi mateix què en penso i els resultats són aquests:

  • CiU: 2
  • PSC: 1
  • ERC: X
  • ICV: 2
  • PP: Suspès per la pluja (d’ous)

Selecció nacional?

Vagi per endavant que sóc un dels signants del manifest promogut per la plataforma Sobirania i Progrés. Vull dir que amb això em sembla que deixo clar quina mena d’idea tinc del nostre el nostre fet nacional. Dit això, també em sembla que comença a ser hora de sortir de la bombolla en què sembla que periòdicament ens estan posant amb això de les seleccions, que diria que té molt poc de consistent.

[@more@]

Ja sé que a algú li farà ràbia, però a vegades també és interessant analitzar les coses amb una mica de desapassionament i deixant de mirar-nos el melic. A mi em sembla molt bé, per exemple, que des de la blogosfera hi hagi gent que es feliciti que l’altre dia hi hagués més gent al Camp Nou mirant el Catalunya-Euskadi que a Estocolm mirant el Suècia-Espanya. Però que això sigui un titular d’informatius de Catalunya Ràdio ja comença a sonar provincià.

Perquè llavors també t’escriuen a l’As que el mateix diumenge va haver-hi més gent pendent de la cursa en diferit de l’Alonso que del partit de la selecció catalana. (I nosaltres segur que ens en fotaríem a totes les tertúlies, d’aquest comentari). I això que de l’Alonso ja se sabia, llavors, que havia guanyat, o sigui que tampoc cola que tota l’audiència fos de la gent que li té ràbia per veure com fracassava; tot el contrari: va guanyar i ara té millor que mai el segon títol mundial de la Fórmula-1.

I llavors surt en Maragall i diu que estaria bé que algun dia pogués haver-hi seleccions nacionals reconegudes, com ho són l’escocesa o la d’Irlanda del Nord. Mireu-vos l’As, també. A més, que en Maragall -com tota la resta de polítics de torn- diguin això aproximadament un cop cada any no m’emociona el més mínim. Més aviat m’indigna.

Us heu mirat què en diu, l’Estatut, de les seleccions nacionals?

La construcció nacional d’aquest país no el mesura si s’omple o no el camp del Barça un cop cada any, sinó la consciència treballada en el dia a dia des de tots els àmbits. I demanar aquest compromís ja costa molt més, no només a la societat civil sinó a la mateixa classe política.

I en aquest terreny, ho sento molt però tinc la sensació que estem cada cop pitjor, per moltes bombolles que ens enceguin, i que a la llarga ens acabaran fent més mal que bé.

Les comissions de La Caixa

Ahir vaig sentir una trucada d’una mare de Badalona a qui La Caixa no deixava pagar en efectiu una excursió de la filla amb l’institut. Com que no és clienta, la castiguen fent-la passar pel caixer automàtic i, per tant, carregant-li alguna comissió. Un peatge, vaja, que aquests de La Caixa ja hi entenen. Parlem?

[@more@]

Va: Ho trobo bastant indignant, la veritat. Jo sóc client de La Caixa, però davant de la sobèrbia amb què a vegades actuen gairebé me’n penedeixo. El domini que tenen sobre gairebé tot els fa actuar amb una pedanteria que arriba a ser odiable.

A pagar per tot. Per exemple, per les entrades del Servicaixa. D’acord que és un servei que va la mar de bé, que t’estalvies cues i tot el que vulguis. Però una cosa és pagar una comissió per cada operació, i l’altra és haver-la de pagar per cada entrada que compres! Total, a qui l’han de pagar, ells, aquesta feina? És que potser encara no tenen amortitzat el software del caixer? O el pintor que els va deixar tots grocs? O el dissenyador del logo?

Una altra cosa que sempre penso és que amb el merder de factures, de rebuts i de tràfic en general que giren cada mes, et poden estafar tranquil·lament un parell de cèntim d’euro per rebut, que tu ni te n’adones però que a ells, muliplicat per uns quants centenars de milers de clients que deuen tenir, els deu ser suficient per acabar pagant el sopar de Nadal de tota la plantilla.

Trobo que es passen molt. I a sobre, ara van amb aquest complexe d’inferioritat per les teles d’Espanya patrocinant seccions de medi ambient i contribuint a la causa patrocinant la selecció espanyola de futbol, que d’ençà que la paguen els catalans es veu que no funciona. (Si és per això i ja estava previst, consti que ja m’està bé).

Recordo una vegada que ja van tenir merder perquè se’ls va acudir fer una campanya pels quintos que llavors encara anaven a la mili, obrint-los una llibreta amb plan una mica Super3. Com que tampoc ho veien clar, ja la van anunciar un 28 de desembre perquè en el pitjor dels casos pogués passar per innocentada. I ho va acabar essent, sí.

Ara ja no. La Caixa deu començar a tenir por d’Espanya i ara és La Caixa la que paga peatge per no acabar-hi perdent el calaix. I mentrestant, aquí ens fan pagar per tot. Fins i tot per burros.

(Post patrocinat per Caixa Manlleu. No hi tinc cap interès, però és de Manlleu, que sempre queda més a prop de casa)

Tardoral a la Grevolosa

A la carpeta local hi torno a deixar un tema local. És un concert que es convoca cada any a Sant Pere de Torelló. Tenim un bosc, la fageda de la Grevolosa, que és d’una bellesa impressionant i d’una acústica admirable. I el dia que això es va descobrir, ja fa més de vint anys, una gent del Casal Cultural i Recreatiu de Sant Pere va decidir muntar-hi un concert.

[@more@]

Va començar amb música clàssica (tercets, quintets, …), però els últims anys s’ha consolidat una proposta artística que s’ha convertit en cita obligada pels amants del gènere: un concert de música de cobla a càrrec de La Principal de la Bisbal. Els anys que s’ha pogut fer (el temps no sempre acompanya) s’han acabat trobant en aquest paratge més de 1.000 persones. S’hi accedeix des de la carretera de Bracons, que connecta Sant Pere amb Joanetes i la Vall d’en Bas (i per on ara fan el túnel famós, per entendre’ns).

És curiós perquè en les últimes tres edicions s’ha fet córrer la veu que era l’última vegada que es podia fer. Fa poc que la finca ha estat adquirida per la Generalitat i hi ha pendent un pla de protecció que vol preservar, per sobre de tot, els faigs centenaris i la regeneració natural del bosc que la presència humana sempre altera. De tota manera, s’està en una fase intermitja que sí que delimita segons quins accessos però, de moment, no tanca el recinte.

El bosc de La Grevolosa és un auditori impressionant. La mateixa cobla diu que, junt amb el Palau de la Música, és un dels entorns més extraordinaris en què ha tocat mai. I ve gent d’arreu del país, en l’extensió més àmplia del terme (que vol dir Catalunya nord, per exemple) per seguir-ho. La foto que acompanya aquestes ratlles és un primer exemple de quines sensacions es poden tenir.

O sigui que esteu invitats. Si tot va bé això serà diumenge 22 d’octubre a les 11 del matí. I llavors podeu anar a dinar a can Piguillem i veure de prop la boca sud del túnel de Bracons. Que també impressiona, però d’una altra manera.

Tens cinc minuts? Escolta això

Serà la manera de sumar-te una mica a l’homenatge que es mereix el que, des d’ahir, passa a ser el musical amb més presència a la cartellera de tots els temps: Els Miserables, que ahir va celebrar a Londres els 21 anys ininterromputs al Quee’ns Theatre. Un rècord que fins ahir mateix tenia un altre clàssic del gènere: Cats.

[@more@]

Dades que ahir publicava un diari: des de l’estrena del 8 d’octubre de 1985, aquest musical inspirat en la novel·la homònima de Victor Hugo l’han vist en teatre 54 milions de persones a tot el món. S’ha representat en 223 ciutats de 38 països per part de 56 companyies professionals diferents i se n’han fet versions en 21 llengües.

Un dels meus primers posts ja parlava d’això dels musicals i de la decepció que em produeix que produccions com aquesta no les haguem pogut veure mai aquí. Si no l’heu vista, i ara que anar a Londres pot costar aproximadament el mateix que comprar un parell d’entrades a Port Aventura, no us l’hauríeu de perdre.

Estatut: ‘El Último de la Fila’

Ubrique’s Band és un grup de patxanga fundat a finals dels noranta. El seu mite és Jesulín de Ubrique, que és font d’insipiració de tots els seus temes: versionen aquella música que Jesulín podia sentir a la tele quan era petit: La abeja Maya, Marco, Dallas, Pimpinela, El coche fantástico, Amante bandido … I tot això barrejat amb temes moderns que segur que Jesulín també ha sentit alguna vegada.

Per exemple aquest, que en el seu últim disc, Ondas Satisfacciones, el grup dedica a l’Estatut. Perquè s’ha quedat en això: en Huesos.

[@more@]

El disc, presentat al juny passat, compta amb la inestimable col·laboració de grans figures mediàtiques del país, com són la Iaia Antònia o el mític Antoni Bassas, del qual s’explica una mica la seva incursió discogràfica per culpa de la casa d’estiueig (i de gairebé cada cap de setmana) de Tavertet.

En qualsevol moment, els Ubriques irrompran a l’espai virtual per donar-se a conèixer directament. Mentrestant, els faig una mica de publicitat perquè hi mantinc una relació molt directa.

Au, bon dia i bon cap de setmana, si no ens veiem!

Ja han caigut sis avions al Brasil?

No sé si teniu el costum de mirar el teletext de TV3. Jo sí. A vegades és el primer que faig quan arribo a casa. Miro les cotitzacions de la borsa (m’agrada fer veure que sóc accionista) i la pantalla principal dels titulars del dia.

[@more@]

El cas és que tota aquesta setmana m’he anat esparverant quan, cada dia que arribava i mirava el telext, la portada principal de notícies m’informava de la mort de 155 persones en un accident aeri al Brasil. Ho expliquen al número 124. I em preguntava cada vegada: "carai, un altre?". I a més, cada vegada el mateix problema. Un Boing 737 de la companyia Gol que xocava amb un jet privat. El jet arribava a aterrar d’emergència però el Boing s’estavellava al mig de la selva, i sense supervivents.

Des del dia de l’accident fins avui ja haurien caigut sis avions. I com que no és el cas, aprofito aquest post per dir a la gent que tenen pot a volar que tranquils. Que malgrat el teletext de TV3, d’accidents d’avió n’hi ha molt pocs i que volar és la manera més segura de viatjar.

Ja està.

S’acabaran els diaris?

Ja fa temps em van dir que els d’El Periódico estaven treballant en un diari del futur que consistirà en una mena de carpeta plegable, tipus les de tota la vida, que te’n podràs endur a tot arreu i que serà, en el fons, una gran pantalla plegable on t’aniran passan digitalment totes les pàgines del diari. És a dir que s’acabarà el paper, però no el format de diari per llegir al metro, al tren, o fent el cafè amb llet d’abans d’entrar a treballar.

[@more@]

Això m’ho van dir ja fa anys, i com que n’han anat passant i no veig que facin res començo a no creure-m’ho. I ve a tomb, aquest comentari, del fet que segons els últims estudis d’audiència, els diaris convencionals van perdent lectors, i sobretot compradors. Suposo que Internet hi deu tenir molt a veure, i la manera com estan proliferant tota mena de mitjans per tota mena de suports també.

L’altre dia vaig portar en cotxe un company de feina que es va passar el viatge de tornada mirant-se els gols de la Champions pel Vodafone. "És que encara no els he pogut veure per la tele". Diu que paga sis euros al mes i pel mateix preu també li donen un canal de culebrons.

Jo no sé si desapareixeran mai els diaris de paper i s’haurà acabat això de deixar un euro al quiosc per comprar la informació del dia. Però el que vull dir és que si ens hem de creure que tota aquesta revolució tecnològica ens acabarà invadint en els hàbits més bàsics del dia, els calés que arribarem a portar a sobre seran impressionants.

Parlo de mòbils de quarta generació, de palms convertides en ordinadors portàtils, de portàtils directament, de rellotges amb GPS i vés a saber si de diaris digitals amb pantalla tàctil que portarem a sota el braç i que ens renovaran la informació cada hora només connectant-los via wifi, encara que siguem a dins d’un túnel.

Ara m’he de canviar el mòbil i estic aclaparat per totes les ofertes que tinc al davant. Però em fa pànic que compri i pugui acabar perdent, o em caigui a terra, o em descuidi, o em robin -si saben que el tinc- un telèfon que em pot arribar a costar 300 euros (us ben asseguro que no serà el cas) i des del qual molta gent qualsevol dia podrà acabar treballant des de casa.

Tanta tecnologia no pot pas ser bona, i tanta pantalleta per tot arreu segur que ha de fer, com a mínim, mal a la vista. O sigui que, en la mesura que pugui, treballaré i cotitzaré diàriament perquè els diaris de paper durin tan temps com sigui possible. Perquè al pas que anem sembla que ho comencen a tenir magre.