Ja us ho fareu

L’altre dia vam quedar amb una colla per fer el regal d’en Jan, un nen de quatre mesos que acaba de néixer fa quatre mesos, i allò que fan llista i, ben de gust, li vam regalar una cadireta per al cotxe. No ens ho va pas agrair, però se li perdona. I mentre la fèiem petar amb els pares, jo em mirava en Jan i em deia a mi mateix quanta mandra em faria tornar a tenir quatre mesos.

[@more@]

Té tota una vida per davant, el pobre. Començarà aviat a l’escola bressol, després la primària, després la secundària, després la universitat, després buscar-se feina, després buscar-se pis, després començar a viure pel seu compte i tan bonament com pugui. I això parlant aproximadament dels propers 25 anys, que segons la estadístiques hauria de ser tot just la primera quarta part de la seva llarga vida.

Acabo de sentir per la tele que, d’aquí a 100 anys, la sequera ja haurà convertit en desert una tercera part del planeta. Suposo que Sant Pere serà de l’últim, perquè entre Forat Micó i Bracons déu-n’hi-do l’aigua que anem tenint. Però fa pensar això que els nens petits tinguin un futur que se’ls pinta cada vegada més negre.

Fa un parell d’anys vam tenir a Sant Pere, en una xerrada, en Martí Anglada, que ara és cap d’internacional de TV3 i que molts el recordem com a primer corresponsal de Washington, per la seva ironia en les cròniques. I ens va dir que la humanitat es troba en un moment que, segurament per primera vegada a la història, la generació actual no estem en condicions de poder dir a les generacions futures que els deixarem un món millor del que hem trobat, sinó tot el contrari. I no pas per culpa de cap guerra: simplement, els hi estem destrossant una mica més cada dia que passa, i l’estem portant el límit del col·lapse.

I no serà cap guerra la que acabarà amb el món, sinó la crisi energètica basada en un creixement insostenible i una explotació irracional dels recursos. No ens enganyem: el veritable motiu de fons de les guerres i dels conflictes mundials no són ni les diferències culturals ni les religioses, sinó sobretot el control dels recursos, que és d’on sempre acaba depenent la vida mateixa.

Si poguéssim veure el món a través d’un mapa de pous de petroli, xarxes de gas i recursos nuclears per explotar entendríem el perquè de moltes invasions aparentment absurdes i de guerres encara més estranyes.

Per això em faria molta mandra tenir l’edat d’en Jan. Sort que ell encara no ho sap, tot això, i que sempre que veus un nen petit penses que aquesta bona fe que tenen per tot potser la podran mantenir molts anys. I que si és així tots plegats aniran (quan els arribi l’hora) una mica millor.

Mal rotllo a Blocat

Entre l’atabalament dels últims dies i els problemes tècnics de Blocat no he estat gaire al cas dels mals rotllos que hi ha hagut últimament per aquí. Ahir vaig llegir el post de la Gemminola i em va saber greu. Sóc nou en això dels blocs, no fa ni dos mesos que el tinc obert i em va fer molta gràcia rebre el seu primer comentari (com altres que hi ha hagut), més que res perquè n’hi va anar deixant després. I la veig (que no l’he vist mai ni la conec de res, altanto) una persona extrovertida, simpàtica i molt oberta. I carregada d’amics, com no pot ser d’altra manera.

[@more@]

Però diu que plega perquè tota aquesta extroversió i aquesta simpatia que transmet se li ha girat en contra davant de missatges i comentaris que ha rebut i que estan molt lluny d’anar pel mateix camí.

He de reconèixer, pel que he espiat des que em passejo pel Blocat, que hi ha blocs que semblen ben bé una càmera fixa enfocada a la vida de cada dia, explicant-la pràcticament a temps real i donant a conèixer interioritats que a mi se’m faria molt difícil d’escriure per a tothom respecte a mi. Suposo que l’anonimat (si més no en relació a aquells que no som de l’entorn immediat) també hi deu ajudar una mica.

Però passa que la condició humana és dolenta per naturalesa, i que l’interès per al morbo sempre se situa en els primers llocs dels rànquings de preferències. I llavors et trobes que acabes explicant la vida a gent que no l’hauria de saber i acaben per fer-te una imatge distorsionada, per no dir directament pervertida, a partir d’allò que escrius. I el que hauria de ser una manera de passar-ho bé continuant des del bloc les converses amb els amics o descobrint gent nova, s’acaba fent incòmode perquè no sempre pots controlar qui et llegeix, i entre aquests també pot haver-hi impresentables.

S’hauria de ser una tesi doctoral, sobre això dels blocs. Algú que els psicoanalitzés i pogués explicar que ara mateix deu haver-hi, només en català, més blocs oberts que gent disponible per llegir-los. I que segurament hi ha centenars de posts escrits en centenars de blocs parlant exactament del mateix, dient pràcticament el mateix i pensant bàsicament el mateix i que en canvi no es connecten entre ells. (I entre els quals hi sumo el meu, naturalment, que encara no acabo de saber ben bé què és).

En fi, Gemminola. Desitjo que ben aviat baixis del Top Ten, si és això el que et perjudica. I no deixis de passar-t’ho bé ni que sigui amb aquells de qui realment saps que pots fiar-te, i que difícilment podràs conèixer mai només a través d’un bloc.

Els ‘choques’, o el temps que no passa

Ja sé que han passat dies, però avui tocaré un tema que vam tocar al seu moment amb un colla d’amics fent la tassa davant les atraccions que vam tenir a Sant Pere per la festa major. La cosa és que els choques, aquells cotxes envoltats de goma que normalment diferencien els nens petits dels que ja no ho són tant (i d’alguns primers xulo-piscines de 12 anys que s’asseuen a l’altra banda del volant per poder conduir torts), són exactament iguals ara que fa 30 anys.

[@more@]

Eh que sí? Amb la manera com ha arribat a evolucionar tot, amb Port Aventura, Terra Mítica (que ja no sé si existeix ni m’importa), els parcs temàtics de tota mena, les Play Station i les cònsoles que ja t’hi pots ficar a dins, resulta que els choques són iguals que al segle passat. Els mateixos cotxes, les mateixes gomes, les mateixes fitxes, les mateixes banderoles, les mateixes xispes del sostre, la mateixa rampa per enfilar-te fins a la finestra de la rulot per comprar les fitxes… A vegades sembla que fins i tot la mateixa música.

Això sí, han modernitzat els preus. I de quina manera!

Quan jo era petit tenia un amic (que encara tinc, però ja no és petit) que a casa seva tenien (i encara tenen) un negoci d’aquells d’autocars. I clar, tenien garatjos i un solar molt gros al costat del casa, just al mig del poble. I sempre que venien els choques els hi deixaven el solar per instal·lar-s’hi i l’endoll per connectar-s’hi. I a canvi d’això, al meu amic el carregaven de fitxes per poder-se passar quatre dies seguits als choques sense pagar ni cinc. Era el rei del mambo (ara també ho és, però per altres motius).

Et senties important, essent amic del meu amic, perquè et donava fitxes. I ell també se sentia important perquè, en el fons, aquells dies es trobava amb més amics que mai. I també recordo el molt que representaven en aquell moment les fitxes de choques, com si realment hi hagués poques coses més importants a la vida que tenir fitxes dels choques per la festa major. Si tenies 12 fitxes ja ho tenies tot, ja ho havies fet tot, ja et senties realitzat i ja et podies morir (després de gastar-te les fitxes, naturalment).

Els choques han estat el començament d’històries d’amor, d’una de les quals vaig anar a casament deu fer tres o quatre anys. Ara no sabria dir si continuen servint per això, però de canalleta encara en pul·lula molta i alguna, sobretot alguna, sempre acaba viatjant de franc.

És maco, mira. I això és el que vam estar comentant tot fent la cervesa a mitja tarda. Com que no nosaltres no havíem pas de conduir, vam beure tant com vam voler.

Aniria pet, el de la Damm?

Ahir a dos de vuit del matí, l’encarregat d’Estrella Damm de portar l’arc inflable aquell que posen a les sortides de curses de bicis va trucar els organitzadors de la Duatló de Bellmunt. I els va dir que ja havia arribat, que no veia ningú enlloc i que on eren, que ja estava a punt per muntar.

[@more@]

A la plaça del Dr. Monmany, des d’on es feia la sortida, hi havia un ambient de por. Cues per recollir dorsals, la picab carregada de motxilletes per al canvi d’equipatge a dalt a Bellmunt, l’equip de so començant a fer proves, la gent entrant i sortint del bar del Casal dels Avis pendent de la sortida de la Fórmula-1, …

I el de la Damm no veia a ningú enlloc.

La clau va estar en una pregunta: "On ets?" I sobretot en la resposta: "A Bellmunt de Segarra".

És a dir, un poble de Lleida que deu tenir 30 habitants i a aquella hora encara dormien tots. La Duatló de Bellmunt es corria a Sant Pere de Torelló, i Bellmunt és una ermita que tenim a sobre del poble, on hi ha la Mare de Déu, un restaurant i les antenes de TV3.

El pobre noi no va tenir més remei que agafar els trastos i sortir corrent cap a Sant Pere. Un viatge des de Barcelona, que ja veus, li van suposar al final més de 250 quilòmetres. I quan va arribar a Sant Pere, evidentment, els corredors ja havien sortit. Per sort, la va tenir a punt per a l’arribada. I tothom ho va celebrar amb una birreta, naturalment.

(La foto és de la sortida de l’any passat, clar)

Un nou rècord per a la Duatló

Com es veia a venir, la Duatló de Bellmunt que es va córrer ahir va consagrar un nou rècord de la prova. El guanyador Toti Bes, del Nabes Team de Ripoll, va fer els 23 quilòmetres de recorregut en 1 hora i 38 minuts.

[@more@]

Si coneixeu Bellmunt i la pujada que hi ha des de Sant Pere podreu valorar perfectament el que això representa. Si no, cliqueu aquí per fer-vos una idea del que es tracta. Una pujada a Bellmunt en BTT, un tram corrent per baixar per la Tosca de Degollats i tornar a pujar per la Portella, i un últim tram per acabar agafant la bicicleta, baixar per la pista de Forat Micó i arribar a Sant Pere per la carretera de la Vola.

Dels 214 inscrits (el màxim que permet l’espai de Bellmunt per aparcar-hi bicicletes amb ordre), 191 van completar la prova. El temps va acompanyar i va ser un èxit esportiu, de participació i de públic. A la plaça del Dr. Monmany s’hi van muntar diversos estands al voltant del món de la bicicleta. En aquesta adreça hi teniu tots els resultats i classificacions. A veure qui s’hi apunta de cara a l’any que ve. Segurament serà sempre el primer diumenge d’octubre.