Autostop

Avui, baixant cap a Vic, m’he trobat un paio fent autostop al mig d’una rotonda. Al marge que ho trobo una temeritat, sobretot pel cotxe que l’hagi acabat recollint, m’ha vingut al cap el record dels molt quilòmetres que jo feia en autostop quan anava a l’institut.

Ja fa temps que això no es porta. Ara vas a l’institut i tens moto, o un bus escolar. Però abans plegaves de l’institut al migdia i te n’anaves a fer stop. Érem 10 o 12, i era com l’andana del metro. El primer que arribava era el primer que pujava. A vegades tenies sort i amb un parell de minuts ja tenies cotxe, i altres vegades en tenies per mitja hora.

Ara pràcticament ningú no fa autostop. Queda fins i tot malament i et dóna un aire com de pobre arreplegat, com de dir “és que jo no tinc moto” o és que “no vaig a l’institut” o “no tinc estudis”.

El de la rotonda d’aquest matí feia autostop però reia. Com a mínim estava de bon humor.

Casi que veig a venir que no seré conseller

Quan ahir al matí vaig sentir dir al president Montilla que encara no tenia tancat el nou govern em vaig fer una mica d’il·lusions. Li van demanar si 24 hores abans de ser-ho encara hi havia futurs consellers que no en tenien ni idea i va dir que sí. O sigui que, estadísticament, tot podia ser.

[@more@]

Vaig estar despert fins ben bé quarts de dues de la matinada, però no em va trucar. I vaig començar a agafar ràbia pensant que a aquella hora ja hauria trucat a algú altre, com també passa quan esperes la trucada del jurat del Planeta o la del notari que et diu que t’ha tocat un pis dels que donen cada diumenge els del País.

I això que, estadísticament, és més probable que et toqui ser conseller de la Generalitat que no pas la Grossa de Nadal. No sé si n’hi ha gaire gent conscient, d’això.

Total, que no va poder ser. I també penso que molt amics molt amics d’en Montilla no ho deuen pas ser, aquests consellers d’última hora, perquè ni tan sols hi té la confiança de dir-los amb una mica de temps que s’ho comencin a rumiar. Vaja, un secret que els afecta i del qual no en tenen ni la més remota idea.

Una altra cosa que hem après aquests dies: quan algú té ganes que una cosa no se sàpiga, no se sap. Dels anteriors governs ho vam saber tot des de dies abans: del primer, del segon, dels relleus que no van poder ser i dels que van acabar essent després. I això també demostra que la immensa majoria de mitjans de comunicació no tenen departaments d’investigació, sinó bàsicament centres de dades de rebuda de filtracions interessades, que és molt diferent.

Total, que un altre dia serà

Bon e-Nadal a tothom!!

M’ha arribat a les mans un dossier de la Diputació de Barcelona que es titula Nadal+Sostenible i que es subtitula Desitgem un bon Nadal també al medi ambient. Donen 36 consells per fer un Nadal més sostenible, amb més estalvi i amb menys malbaratament de coses, des de lluminàries fins a embolcalls de regal.

[@more@]

Consells tipus substituir regals materials per serveis, amb la qual cosa estalvies papers, capses, llacets i boletes de colors i a canvi d’això te’n vas al cine o a un sopar, o a passar un cap de setmana a un balnerari. I de paper només en gastes un de 6 x 10 que deu ser l’entrada.

Però n’hi ha hagut un que m’ha sobtat, deixem-ho així. És el que recomana deixar d’enviar felicitacions de Nadal convencionals, que representen un desgast de paper “gens menyspreable”, i canviar-les per les que ofereixen les noves tecnologies. I fins i tot aporta un directori de recursos a Internet per poder-les triar i enviar sense malbaratar paper.

Sóc una mica nostàlgic, vale, però la idea de les felicitacions de Nadal és una cosa que a casa sempre ens havia fet gràcia. A més, compraves aquelles de la Unicef, a Correus, que era una manera de col·laborar amb el Tercer Món. Ara ja fa temps que a casa n’hem deixat d’enviar i n’hem deixat de rebre, però no pas perquè ho digui la Diputació sinó perquè ja fa temps que aquesta mena de postals ja no són el que eren.

O sigui que com a consell no el veig gaire clar, la veritat. És com si et proposen tancar l’estufa el mes d’agost, no sé.

En canvi, el que crec paradoxal és la immensa quantitat de paper que generen cada any les diferents administracions (Generalitat i Diputació incloses), entre cartes, revistes, publicacions, díptics i prospectes de tota mena que et pots trobar circulant per qualsevol ajuntament, per posar un cas. Segur que es deuen aplicar moltes polítiques d’estalvi, però tal com ho veig se’n podrien aplicar encara moltes més. Més que res perquè em temo que algunes, si més no, de les publicacions que fan no se les deu mirar pràcticament ningú.

Davant d’això, les postals de Nadal són una nimiesa. Però tot i així, i ja que sóc aquí, aprofito l’avinentesa per desitjar-vos unes bones e-festes a tothom.

M’he canviat el mòbil

Ja està. Ho apunto aquí perquè la propera vegada que em demanin quant temps fa que el tinc pugui venir al blog, fer un “buscar” mòbil, i llavors em dirà que l’últim canvi el vaig fer el 24 novembre de 2006.

[@more@]

Mira que és tonto, però entre tants contractes, tantes ofertes, tants punts per “canjear” i ara aquest invent de la zona blava, que pel nom semblaria que encara et fan pagar més però en realitat cobres una mica tu, és tot plegat per despistar. Per cert, és un Nokia perquè m’agraden, i me l’he quedat amb ràdio perquè em feia gràcia. Si de cas em truqueu i us ho acabo d’explicar. Bon cap de setmana!

Im pressionant

Ahir vaig baixar a Barcelona i vaig aparcar el cotxe en un garatge del carrer de la Mineria, darrere la Gran Via tocant a l’Hospitalet. Volia pagar en bitllets, la màquina només en volia de 5 i de 10 i jo només en portava de 20 (dos, en portava). En vista del fracàs, me’n vaig anar a la garita del vigilant i me’l vaig trobar dormint, literalment.

[@more@]

S’hi havia posat bé. El braç plegat sobre la taula i el cap recolzat sobre el colze, que així li feia de coixí. Vaig trucar el vidre tres vegades i res. A la quarta va reaccionar i es va despertar sobresaltat: -“Perdó m’havia adormit!”-, em va dir. Era una bona observació per part seva. Va obrir la porteta de vidre, em va donar canvi per la màquina i abans que jo deixés de mirar-lo ja havia recuperat la posició de dormilega. Vaig anar a buscar el cotxe i quan passava per davant de la garita el vaig veure que havia canviat de posició. El cap recolzat al a la cadira, mirant amunt i amb la boca oberta.

El que dic. Im pressionant!

Un any sense Ireneu Segarra

Aquest diumenge va fer un any de la mort del pare Ireneu Segarra, que va ser director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys. Les circumstàncies van fer que un dia en què volia tenir present la seva figura i el seu record hagués d’assistir a un enterrament vinculat d’alguna manera amb Montserrat i d’algú que era massa jove per deixar-nos. I ho va fer, a més, d’una manera fulminant, cosa que encara colpeix més. No ha estat un bon cap de setmana, definitivament. Us deixo amb l’article que em van demanar l’Escola de Música de Manlleu per valorar la figura del pare Ireneu en el moment de la seva mort.

[@more@]

Segurament que per a molts pares i mares que avui porten els fills a escoles de música, com a Manlleu, la figura del pare Ireneu Segarra els és, si no directament desconeguda, sí una mica llunyana. Entra dins de la normalitat que sigui així. Però això no treu que ara, amb motiu de la seva mort als 88 anys, valgui la pena recordar que quan aquests pares i mares eren nens i nenes com els que ara omplen escoles de música, el pare Ireneu ja feia anys que treballava per a la música i per als infants. I ells, segurament, sense ser-ne ni conscients, havien cantat moltes vegades cançons del pare Ireneu, autor del mètode a través del qual la música va reivindicar-se amb tot el seu valor pedagògic i va entrar a formar part d’un sistema educatiu que, fins fa no pas molts anys, feia difícil impregnar en els nens i nenes tota la riquesa i la sensibilitat de la música no ja com a disciplina, sinó directament com a valor.

Rere el mestratge del pare Ireneu, director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys (1953-97), va néixer a partir dels anys setanta, i sota l’impuls en xarxa d’una bona colla de pedagogs entre els quals molts antics escolans, la necessitat de vertebrar un sistema de centres des d’on portar l’ensenyament musical arreu. Més enllà dels conservatoris, molts nens i nenes en aquest país tenien vetat l’accés a l’ensenyament musical per la inexistència d’escoles especifiques que, dins del seu mateix entorn, poguessin dotar-los d’aquesta riquesa afegida en la seva formació integral. I, a les mateixes escoles de primària, la música era una de les maries relegades molt a segon terme.

No sóc ni pedagog ni músic profesional, però segur que tots els que s’han implicat en aquest món els últims 30 anys tenen en el pare Ireneu Segarra un dels referents principals i l’inici de la cadena des d’on va començar a estirar-se aquesta nova sensibilitat. Ell va crear el mètode i els seus primers col·laboradors van crear l’Escola de Pedagogia Musical (EPM), per fer-hi la formació dels nous formadors. Vaig tenir ocasió, fa un parell d’anys, de fer una entrevista al pare Ireneu per al butlletí intern dels antics escolans de Montserrat, i em reconeixia que si d’alguna cosa estava especialment orgullós era de l’èxit aconseguit en aquest procés i del fet que l’Escolania, com a centre d’ensenyament musical, ja no fos una excepció a la norma. La implantació de l’ensenyament musical s’havia estès arreu, i no havia parat de créixer l’interès enorme que havien adquirit les escoles de música locals, de poble, a l’hora de ser, sovint, un primer o segon graó per a la formació de futurs músics.

Ell, com a director de l’Escolania de Montserrat, va començar a modelar, essent tot just nens, molts grans músics d’aquest país quan Montserrat era l’oasi en un desert. Per això, tots els qui vam ser escolans fins ben entrats els anys vuitanta tenim molt clar que allò va ser un privilegi. Ara, el gran mèrit del pare Ireneu i de la gent a qui va fer còmplice del seu projecte és haver aconseguit reduir el desert i fer més gran l’oasi. I això amb un mèrit afegit terrible: que mai, en tota la seva trajectòria com a director de l’Escolania de Montserrat, els discos, les gires internacionals -des del Canadà fins al Japó- i el reconeixement arreu del món pel gran nivell artístic aconseguit per l’Escolania sota el seu mestratge, li van fer perdre de vista que ell, abans que res i per sobre de tot, era monjo. Potser per això, per aquesta mena de confinament espiritural escollit ja de molt jove i que va mantenir tota la seva vida, la seva mort ha passat desapercebuda fins i tot entre aquells que tenien, políticament, l’obligació que no els hi passés.

No ha estat així per als centenars d’antics escolans que hem passat per les seves mans durant tot aquest temps i que, en una molt bona representació, vam acomiadar-lo emotivament el 21 de novembre passat a la basílica de Montserrat, on cada vegada que hi tornem no ens costa gens veure’ns-hi encara nens escolans, modelats pel gest, la disciplina, l’autoritat i, malgrat tot, l’afabilitat i l’estima per tots i cadascun de nosaltres d’una de les poques persones que he conegut a qui sempre més recordaré com a veritable Mestre. Així, en majúscules.

Les Luthiers, geni i figura

L’altre dia ho comptàvem al teatre: sis dies de representacions a més de dues mil persones per sessió, més de 12.000 persones. Són les que hauran vist Les Luthiers al Barcelona Teatre Musical fins diumenge vinent. Els que ja els coneixíem no ens van sorprendre: continuen -recuperen, en aquest cas- la seva genialitat de sempre, amb un humor elegant, uns gags divertidíssims i una funció de més d’hora i mitja que passa en un moment.

[@more@]

Las obras de ayer recupera algunes de les millors històries -gags de vuit o nou minuts, amb narrador, banda sonora i acompanyament musical amb instruments de tota mena- que han portat als escenaris. Des de la veritable història del descobriment d’Amèrica un any abans que hi arribés Colom, fins a la romeria a l’ermita de San Ictícola de los Peces, que com més i van menys pesquen perquè el sant en qüestió acaben descobrint que és el protector dels peixos i no dels pescadors.

Total, un fart de riure. Potser, i a diferència d’una vegada que els havia vist al Tívoli, el problema de la distància amb el públic des de l’escenari immens del Barcelona Teatre Musical. Per ben acondicionada que estigui la sala, que ho està, no deixa de ser un antic palau d’esports, i això en nota.

Si algú dels que llegeix això hi ha d’anar, que tingui clar que s’hi passarà molt bé. I qui no, que estigui atent una altra vegada que els tinguem per aquí, perquè de veritat que valen molt la pena. I diria que són únics en el que fan, més que res perquè no hi ha gaires companyies amb 40 anys d’història que facin pràcticament el mateix ara que fa 40 anys. I que facin tant riure ara com fa 40 anys, que encara té més mèrit.

Renfe Rodalies

Aquesta nit passada -quina passada de nit, amb els Luthiers, ja us en parlaré-, tornant de Barcelona i sortint cap a l’autopista, vam veure un tren que circulava a l’alçada de Montcada. -Mira, un tren que funciona!-, va dir algú dins del cotxe.

[@more@]

Doncs resulta que no. Que és el tren de Lleida a la Pobla que fa dies que va a la deriva per un problema en el canvi d’agulles, i va entrant a totes les vies que troba. Qualsevol dia algú prendrà mal.

Pega’m, jo no sóc funcionari

Quan ahir vaig sentir la notícia per ràdio se'm va acudir exactament la mateixa reacció que, de fet, ja vaig sentir immediatament per ràdio. El fiscal en cap de l'Audiència de Barcelona ha demanat als fiscals que sol·licitin penes de presó per a qui agradeixi mestres i metges, ja que pels que són funcionaris públics es pot considerar que pegar-los pot tipificar-se com agressió a l'autoritat. De tres a sis anys de presó.

[@more@]

Passa que els mestres de la privada, o els metges de la privada, o els subcontractats, o els interins, o els que cobreixen baixes, no són funcionaris i si els pegues surt una mica més a compte: de sis mesos a tres anys de presó, perquè com que no són funcionaris representa que no estan al servei de drets fonamentals com l'educació o la sanitat, cosa que sí passa amb els funcionaris, i per tant aquests últims no tenen autoritat. O almenys no en tenen tanta.

Em sembla un despropòsit descomunal. Estic d'acord que hi hagi més protecció per a mestres i metges, i que la gent que els agredeix n'hagi d'assumir les conseqüències judicialment. El que passa és que fins ara només hem sentit parlar de bufetades d'alumnes contra mestres, usuaris contra metges o pares contra mestres. A veure si a partir d'ara, i davant d'un greuge tan estúpid com aquest, també tindrem estomacades entre un mestre sense autoritat amb un altre que en tingui. Per un atac de gelosia, clar.

 

Falta gent a Manlleu

Ja és mala pata, com es diu vulgarment, el que s'han trobat els de Manlleu. Com que resulta que en l'últim cens que tenen tancat els faltaven 13 persones per arribar a ser 20.000 habitants, acaben de perdre una subvenció de 30.000 euros (50 milions de peles per entendre'ns -encara-) de les que paga l'Estat pel tema població. Si no arribes al límit, no hi ha subvenció.

[@more@]

Per dir-ho encara més clar, l'habitant 20.000 de Manlleu val 50 milions de peles, cosa que no pot dir gaire ningú. La majoria de la gent té la percepció que més aviat no val gaire res, sobretot si viatja en Renfe els últims dos mesos. S'ha de sentir una mica com el client número 1.000.000 de Vueling, o el 10.000.000 d'Ikea, que l'esperen a la caixa amb un ram de flors de regal i una taula de despatx per muntar.

Si ho haguessin sabut abans, que passaria això, no hauria costat res llogar 13 persones per empadronar-se a Manlleu, a mil euros cada un, i un cop aconseguits els calés que es poguessin desempadronar. No? Aquests 13 ben feliços i els de Manlleu també. Prou que hi ha hagut gent, quan ha convingut, que s'han empadronat en una oficina o en una cabina de telèfon per tenir a prop l'escola que volien per al seu fill.

En fi, doncs això. Si sou alcaldes o regidors, estigueu al cas de quanta gent teniu perquè fa molta ràbia que per quatre gats que faltin (encara que siguin borratxos, perquè també sumen) perdeu tants calés de cop.

Tinc averia

No sé. Des que va haver-hi canvis al Blocat (i el problema és que abans també) la cosa no m'acaba de funcionar. No em deixa publicar les imatges que prèviament he carregat, i cada vegada que se m'obre la pantalla per editar missatges no se'm carrega completament, em diu "error en la página", com si estigués al Blocast, amb aquell triangle groc que fa tanta ràbia, i fins que no la refresco no me la pinta amb tots els elements.

[@more@]

A part d'això i que no em deixa publicar tal com m'agradaria, molt bé. No sé si algú es troba amb al mateix. Aprofito l'ocasió per insistir en el meu post d'ahir per recomanar-vos Les Luthiers. I si en voleu veure la foto us remeto a la meva altra adreça, que és xevibardolet.blogspot.com. Allà es pot fer tot sense tants problemes, ho sento.

No us perdéssiu Les Luthiers

Digueu-me egoista, però he esperat a penjar aquest mail a tenir comprades les entrades pels Luthiers, que actuen al Barcelona Teatre Musical de dimarts a diumenge que ve. No us els hauríeu de perdre. És un dels espectacles còmico-musicals més divertits que es poden veure. Són músics, argentins amb tot l'accent que això representa, 40 anys d'història passejant-se pels escenaris de tot el món -els celebraran concretament el 7 de setembre de 2007- i un humor que no deixa parar de riure durant tots els seus espectacles.

[@more@]

Ja els vaig veure l'última vegada que van venir a Barcelona, a començaments de segle, i ara hi tornen amb Las obras de ayer, que ve a ser una antologia dels millors moments dels seus últims moments.

Són, senzillament, genials. I com a luthiers, es construeixen els seus propis instruments, a partir dels que munten els seus gags, les seves històries cantades i el seu humor també corrosiu, política inclosa.

Per al cap de setmana em sembla que ja no queden entrades. Per entre setmana (que és el que he hagut de fer jo), comencen a no quedar-ne. De veritat que s'han de veure. Tant si i i aneu com si no, aquí i aquí us podeu distreure una estona amb les seves genialiats.

I si teniu 20 segons per sertir-ne un gag: per exemple, aquest.

---

(Això que ve ara és extret de la web no oficial) 

En cierta ocasión, Les Luthiers fueron entrevistados por la revista semanal del diario La Nación. La entrevista, titulada Les Luthiers hablan de Les Luthiers, consistía en 12 preguntas, y de cada una de ellas los entonces 6 integrantes daban sus respectivas respuestas.

Lo divertido del caso fue que cada uno interpretó las preguntas de una manera, por lo que las respuestas fueron totalmente dispares.

A continuación os ofrecemos el texto de la entrevista, que fue realizada el 4 de septiembre de 1977. Al final de esta página podéis ver una imagen de parte de la publicación de dicha entrevista.

¿Tuvieron una firme vocación desde la infancia?

Ernesto Acher: Sí, pero no para esto.
Carlos Núñez: Pelearme con mi hermano.
Daniel Rabinovich: Quería ser bombero. Nunca lo fui, pero no pierdo mis esperanzas.
Carlos López: Quería ser luthier, pero no se habían inventado.
Jorge Maronna: Una firme vocación de infante, que aún no he realizado.
Marcos Mundstock: Varias vocaciones firmes.

¿Cómo ven a Les Luthiers en el exterior?

MM: Compran una entrada y van al teatro.
CL: Sentados.
CN: Como seis jóvenes argentinos, embajadores de la música y el humor.
DR: De smoking y con fondo rojo.
EA: No sé, porque yo siempre estoy en el escenario.
JM: Los de las filas de adelante, bastante bien.

¿Cómo se iniciaron?

MM: ¿En qué?
DR: No sé, pero mi nacimiento fue en el Anchorena. Eso sí, tengo una duda cruel: no sé cómo terminaré.
CL: Yo no he logrado iniciarme.
JM: Muy bien.
EA: Todavía no me he iniciado.
CN: Yo, de mi mamá… y mi papá.

¿Fue muy difícil llegar al éxito?

MM: ¿Para quién?.
JM: Facilísimo.
Se ponen pensativos de golpe y los cuatro restantes piden contestar en serio:
– Sí, muy difícil.

¿Planes de largo alcance para 1978?

DR: Organizar el mundial de balero.
JM: No tengo planes.
MM: Comprarme un teleobjetivo de 500 mm. (No es gracioso, pero es de largo alcance).
CL: Iniciar los planes de largo alcance para el 79.
EA: Trabajar y trabajar (muy en serio).
CN: Preparar espectáculos en otros idiomas para ir a Francia, Inglaterra, Alemania y una película (muy en serio).

¿Creen que los genios se imponen siempre a pesar de que padezcan pobreza y otras clases de dificultades?

JM: Habría que preguntarle a algún genio.
MM: Creo que sí, salvo en los casos en que no.
DR: En general, sí. (coincide con CN totalmente).
CL: Los genios se imponen siempre 3 a 1.
EA: Yo sólo puedo suponer, porque no soy genio ni pobre ni tengo dificultades.

¿Por cuáles dificultades pasaron ustedes?

MM: Una vez tuve sarampión.
DR: Por las típicas de los genios.
JM: La de tener que dar respuestas graciosas.
EA: El solfeo.
CN: Me costó mucho llegar hoy al teatro, porque me agarró un embotellamiento, pero no precisamente de tránsito.
CL: Las que tuvimos para imponernos.

¿Cómo se sienten ahora que han triunfado?

CL: Yo tengo un poco de frío.
MM: A mí me gusta ser triunfador.
JM: Como al principio, pero después de haber triunfado.
DR: Yo me siento.
EA: Yo me siento ahora.
CN: Me he agarrado una hipercloridria (esto en serio).

¿Se comunican bien con el público?

MM: Sí, yo uso micrófono.
CN: Cuando hay alguien conocido en la sala, sí. Nos encontramos después de la función y charlamos.
EA: En general, sí. Lo difícil es conseguir después los números de teléfono.
Los tres restantes, muy formales, dijeron categóricamente:
– Sí.

¿Cómo se definirían a sí mismos?

MM: Un antropoide.
DR: Músico.
CL: Simplemente, como un genio polifacético.
JM: Con breves palabras, en caso de necesidad.
EA: Así.
CN: Una vez dije que era un adulto en paz. Ahora sostengo todo lo contrario.

¿Se sienten realizados?

(Se hizo un gran silencio. Jorge Maronna reflexiona:)
JM: Suerte que la entrevista no es por radio…
DR: Yo a veces me siento re, casi nunca aliza y a menudo do.
MM: Yo oscilo: a veces me siento muy realizado, a veces poco y otras veces, más o menos.
CL: Yo casi me realicé una vez pero por suerte llegué a tiempo a casa.
CN: Sí.
EA: Si dijera que sí, mentiría. Y si dijera no, también.