I ara, fins quan?

No és que vulgui ser políticament correcte, però vistos els resultats de les eleccions de l’1 de novembre qualsevol combinació per formar govern estava carregada de contradiccions. Entre altres motius, perquè els tres principals partits del país les havien perdut sense pal·liatius. Cap dels tres havia aconseguit ni de lluny les seves expectatives: CiU, que tenia claríssim que governaria, no va ni arribar a evitar la suma aritmètica del tripartit; el PSC va perdre vots, diputats, discurs i amor propi; i ERC no les va perdre en la mesura que ja s’havia rebaixat prèviament el llistó: aconseguir un grup que es comencés a escriure amb un 2 a davant ja era un èxit.

[@more@]

No hem d’oblidar que aquest govern tindrà com a president algú que l’endemà de l’aprovació de l’Estatut al Parlament ja va dir que hi presentaria esmenes per rebaixar-ne el contingut, i tindrà com a vicepresident algú a qui es va expulsar del govern per haver-lo rebutjat, precisament, per tot el contrari. No deixa de ser curiós, per tant, que l’únic representant del futur govern tripartit que no ha muntat escarafalls amb l’Estatut sigui ICV, que és l’únic partit a qui -a priori- menys se li vinculava.

Des d’aquest punt de vista es reedita un tripartit sense haver resolt cap de les contradiccions de fons que el van minar des de dins, per la qual cosa em sembla molt lògic que hi hagi qui no entengui res. Llavors arriben unes eleccions, la gent no vota i els polítics diuen tots que "hem de reflexionar sobre els motius de l’abstenció", sobre els quals no reflexionen fins a l’hora de valorar els resultats de les properes eleccions. Les desenes de milers de vots que PSC i ERC van perdre l’1 de novembre potser tenen, en part, una mica d’explicació precisament en això.

En Carod Rovira parlava ahir de donar una "segona oportunitat" al tripartit. En realitat, el que es donava era una segona oportunitat a ell mateix i a ERC per créixer a costa del tripartit, que és molt diferent. I això és evident que li serà més fàcil amb Montilla que amb Maragall, com ho hagués estat amb Mas. El millor que pot tenir ERC a la Generalitat és un president de perfil baix. I l’ha trobat. Els aires presidencialistes exhibits ahir són la primera prova.

També m’he de fer la pregunta sobre quant durarà, aquest tripartit. Potser sí que el govern no s’haurà decidit a Madrid, però arribat el moment també ens podrem trobar que sigui impossible governar contra Madrid. Per tant, casi que recomanaria al tripartit que a partir d’ara comencin a demanar tots tres el vot per Zapatero, bàsicament pel que els hi va per al seu propi futur.

Per altra banda, CiU no s’havia fet digne de governar amb ningú perquè la seva campanya electoral ha estat del més impresentable, farsant i cínic que ens hem hagut d’empassar mai a les portes d’unes eleccions. El fracàs de CiU en aquestes eleccions és exclusivament culpa dels últims 15 dies de CiU. I només per això val la pena que s’ho facin mirar, que enviïn en Madí a assessorar els republicans dels EEUU i no intentin donar mai més lliçons d’ètica a ningú.

Per altra part, i al marge que en l’abstracció global la solució del tripartit obre molts més interrogants dels que tanca, és innegable que l’aposta que el govern de la Generalitat ha fet per les polítiques socials els últims tres anys és un fet incontestable. I ho ha estat, per exemple, en matèria d’educació, en sanitat i en polítiques i recursos per al benestar.

Està molt bé, i acabo, que les eleccions i les formacions de govern només s’expliquin i es valorin des de l’alta política, però quan es toca de peus a terra i t’adones de la dimensió quotidiana de les coses i de tot allò que t’arriba i que pots valorar directament, un bon govern també es nota. I en això, el tripartit me’l crec absolutament.