Un any sense Ireneu Segarra

Aquest diumenge va fer un any de la mort del pare Ireneu Segarra, que va ser director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys. Les circumstàncies van fer que un dia en què volia tenir present la seva figura i el seu record hagués d’assistir a un enterrament vinculat d’alguna manera amb Montserrat i d’algú que era massa jove per deixar-nos. I ho va fer, a més, d’una manera fulminant, cosa que encara colpeix més. No ha estat un bon cap de setmana, definitivament. Us deixo amb l’article que em van demanar l’Escola de Música de Manlleu per valorar la figura del pare Ireneu en el moment de la seva mort.

[@more@]

Segurament que per a molts pares i mares que avui porten els fills a escoles de música, com a Manlleu, la figura del pare Ireneu Segarra els és, si no directament desconeguda, sí una mica llunyana. Entra dins de la normalitat que sigui així. Però això no treu que ara, amb motiu de la seva mort als 88 anys, valgui la pena recordar que quan aquests pares i mares eren nens i nenes com els que ara omplen escoles de música, el pare Ireneu ja feia anys que treballava per a la música i per als infants. I ells, segurament, sense ser-ne ni conscients, havien cantat moltes vegades cançons del pare Ireneu, autor del mètode a través del qual la música va reivindicar-se amb tot el seu valor pedagògic i va entrar a formar part d’un sistema educatiu que, fins fa no pas molts anys, feia difícil impregnar en els nens i nenes tota la riquesa i la sensibilitat de la música no ja com a disciplina, sinó directament com a valor.

Rere el mestratge del pare Ireneu, director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys (1953-97), va néixer a partir dels anys setanta, i sota l’impuls en xarxa d’una bona colla de pedagogs entre els quals molts antics escolans, la necessitat de vertebrar un sistema de centres des d’on portar l’ensenyament musical arreu. Més enllà dels conservatoris, molts nens i nenes en aquest país tenien vetat l’accés a l’ensenyament musical per la inexistència d’escoles especifiques que, dins del seu mateix entorn, poguessin dotar-los d’aquesta riquesa afegida en la seva formació integral. I, a les mateixes escoles de primària, la música era una de les maries relegades molt a segon terme.

No sóc ni pedagog ni músic profesional, però segur que tots els que s’han implicat en aquest món els últims 30 anys tenen en el pare Ireneu Segarra un dels referents principals i l’inici de la cadena des d’on va començar a estirar-se aquesta nova sensibilitat. Ell va crear el mètode i els seus primers col·laboradors van crear l’Escola de Pedagogia Musical (EPM), per fer-hi la formació dels nous formadors. Vaig tenir ocasió, fa un parell d’anys, de fer una entrevista al pare Ireneu per al butlletí intern dels antics escolans de Montserrat, i em reconeixia que si d’alguna cosa estava especialment orgullós era de l’èxit aconseguit en aquest procés i del fet que l’Escolania, com a centre d’ensenyament musical, ja no fos una excepció a la norma. La implantació de l’ensenyament musical s’havia estès arreu, i no havia parat de créixer l’interès enorme que havien adquirit les escoles de música locals, de poble, a l’hora de ser, sovint, un primer o segon graó per a la formació de futurs músics.

Ell, com a director de l’Escolania de Montserrat, va començar a modelar, essent tot just nens, molts grans músics d’aquest país quan Montserrat era l’oasi en un desert. Per això, tots els qui vam ser escolans fins ben entrats els anys vuitanta tenim molt clar que allò va ser un privilegi. Ara, el gran mèrit del pare Ireneu i de la gent a qui va fer còmplice del seu projecte és haver aconseguit reduir el desert i fer més gran l’oasi. I això amb un mèrit afegit terrible: que mai, en tota la seva trajectòria com a director de l’Escolania de Montserrat, els discos, les gires internacionals -des del Canadà fins al Japó- i el reconeixement arreu del món pel gran nivell artístic aconseguit per l’Escolania sota el seu mestratge, li van fer perdre de vista que ell, abans que res i per sobre de tot, era monjo. Potser per això, per aquesta mena de confinament espiritural escollit ja de molt jove i que va mantenir tota la seva vida, la seva mort ha passat desapercebuda fins i tot entre aquells que tenien, políticament, l’obligació que no els hi passés.

No ha estat així per als centenars d’antics escolans que hem passat per les seves mans durant tot aquest temps i que, en una molt bona representació, vam acomiadar-lo emotivament el 21 de novembre passat a la basílica de Montserrat, on cada vegada que hi tornem no ens costa gens veure’ns-hi encara nens escolans, modelats pel gest, la disciplina, l’autoritat i, malgrat tot, l’afabilitat i l’estima per tots i cadascun de nosaltres d’una de les poques persones que he conegut a qui sempre més recordaré com a veritable Mestre. Així, en majúscules.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: