Deu hores seguides de morts

Aquest dissabte van penjar a la forca Saddam Hussein. L'escena és medieval i estic amb els contraris a la pena de mort, però no vull parlar d'això. Suposo que el morbo va alimentar les televisions a emetre una i altra vegada les imatges prèvies i posteriors a l'execució. Diguem que cada vegada hi van dedicar un minut i tots vam tenir al cap, almenys una estona, Saddam Hussein. I segur que a més d'un se li va escapar un "pobre home", malgrat tot.

[@more@]

Molt bé. Ahir mateix, al costat del temps dedicat a parlar de l'execució de Saddam Hussein, les ràdios i televisions van dedicar no pas tan temps a parlar de 570 morts més. Concretament- ho faig aproximat- dels 500 morts en el naufragi d'un ferry a Indonèsia, i de 70 morts per cotxes bomba a Bagdad, s'entén que com a resposta a la mort de Saddam.

No critico els mitjans per això. Només ho constato, i m'esparvera la normalitat amb què ens hem acostumat, cada dia, a veure, sentir i llegir que a l'Iraq moren desenes de persones, com tantes altres han mort arreu durant tant temps. També a l'Iraq en temps de Saddam, evidentment.

Si les morts que vam saber ahir ens les haguessin passat una per una davant la televisió per tenir un record per a elles, hauríem vist pràcticament 10 hores seguides de morts per televisió, un darrere l'altre.

Però el dia 30 de desembre de 2006 serà recordat per la mort de Saddam.