Els focs de Blanes

 

Per segon any consecutiu he passat quatre dies a Blanes, en un primer entrenament de vacances. És festa major i hi estan fent -acaba aquest divendres- el 37è concurs internacional de focs artificials. Hi ha una gentada de por. Com a santperenc que sóc, m’agraden la pólvora i els petards, però l’any passat ja vaig dir en una enquesta que feien al meu poble que si em fessin escollir entre les carretilles (el correfoc genuïnament santperenc, perquè ens entenguem) i els focs artificials, em quedaria amb els focs artificials. Amb això també demostro que no sóc un santperenc de pura raça.

[@more@]

Davant d’un correfoc, els focs artificials són una mica la dimensió comercial del tema, d’acord, però els que es veuen aquests dies a Blanes tenen una dimensió que va molt més enllà dels que habitualment poden tancar, per exemple, una festa major: són un gran espectacle. Per això no acabo d’entendre l’obsessió que tenen centenars de persones -de les desenes de milers que se’ls miren cada dia- de passar-se els vint minuts d’espectacle tirant-hi fotos amb el telèfon mòbil. I amb aquell gest tan estúpid que quan en veuen un de maco, i un cop feta la foto, s’aparten el mòbil de davant pensant-se que encara tindran temps de veure’l. No sol ser el cas.

En realitat, ni l’hauran vist ni el tindran en foto. Perquè quan tens ganes de fer la foto davant del que tens, dispares la càmera-telèfon i t’agafa el que hi tindràs un parell de segons més tard, que sol ser la bola de foc descomposant-se, amb la qual cosa el record que te n’acabes enduent és força miserable.

Seguir-los en directe, sense apartar el cap del cel, acaba tenint un efecte gairebé hipnòtic. I a jutjar pels comentaris espontanis de la gent, el que més agrada són les figures més grans, les que fan més llum i les que peten més. En això últim, constato que tothom té una mica de santperenc.

Segurament que un espectacle com aquest també deu tenir els seus detractors i els seus efectes contraproduents al medi. La gent més propera a la roca de Sa Palomera ho viu en primera persona quan després dels crits d’admiració en deixa anar algun d’angúnia quan li comencen a caure coses al cap: des de restes de cartuxos i cendra fins a paracaigudes d’aquells que aguanten les serpentines de colors que es van desmaiant pel cel, i la majoria dels quals -més d’un metre de llarg- acaben al mar. Com també deu molestar als peixos que a aquelles hores s’atreveixin a pul·lular per aquella platja. L’angoixa que passen els gossos amb les revetlles de Sant Joan no és res al costat del que se sent al cel de Blanes, amb focs i petards disparats damunt mateix de l’aigua.

I ja que ha sortit Sant Joan, que dóna nom al castell que presideix Blanes, suggeriria a l’Ajuntament que hi anés a fer una repassada. El seu entorn és un mirador privilegiat convertit ara en monument al grafit i wàter públic. Deu ser, simplement, que ara s’han invertit els papers: la platja de Blanes és el mirador del castell, que de lluny queda prou maco. Llavors decideixes pujar-hi i et desanimes. (Tot i que et planteges tornar-hi a pujar al vespre per veure-hi el castell de focs des d’allà. L’any que ve ho faré, i de pas miraré si hi han fet neteja). 

El nou govern del Consell Comarcal d’Osona

Com que fins al setembre no es reprendrà l'activitat del Consell Comarcal i, per tant, no caldrà fer-ne cap més referència durant unes quantes setmanes, sí que acomiado la temporada amb les primeres percepcions d'aquests primers 10 dies mal comptats de nou mandat.

[@more@]

Del ple de constitució ja en teniu les reflexions en un post anterior. Simplement, constatar la tristesa que produeix, a la vista de l'acta on ja es recullen totes les intervencions, aquella conjura tan forçada, tan postissa, tan evident i precisament per això tan ridícula per part del nou govern de no fer una sola referència al treball conjunt d'ERC, PSC i ICV-EPM els últims quatre anys i de no donar una sola explicació ni a l'acord de govern ni a la manera com s'hi ha arribat.

I aquest dimecres 25 hem fet el ple de repartiment de cartipàs i de nomenament de la nova gerent. Dels 22 consellers de govern, 21 es reparteixen les àrees amb assignacions que van des de 3.600 euros anuals (la majoria) fins als 30.000 de president i vicepresident 1er. I la nova gerent, càrrec de confiança del president Miquel Arisa, hem d'entendre que correspon a un perfil molt diferent del que hi havia fins ara i que, en la nova estructura de govern, s'incrementarà -i molt- la tutela política sobre la marxa del dia a dia, com demostren l'increment de les dedicacions parcials dels principals càrrecs i la vinculació professional que hi tindrà, indirectament, el vicepresident 2n del Consell.

De moment, no s'ha fet res més que redistribuir els diners per a les remuneracions d'acord amb el pressupost vigent. Però el portaveu de CiU, Josep Palmarola, ja va deixar clar que amb el nou pressupost això pot canviar. Evidentment, haurem d'estar molt a l'aguait.

Talls de llum i greuges comparatius

 

Cada vegada que un caos per la raó que sigui afecta milers de persones em pregunto el mateix: Per què quan, essent l'origen del problema exactament el mateix, afecta només a centenars o desenes de persones, aquests no tenen dret a ser indemnitzats? La gravetat d'un problema com aquest només la dóna la dimensió que hi donen els mitjans de comunicació? El fet que hi acabi sortint un ministre? O l'alcalde de Barcelona?

[@more@]

Els que som de fora de Barcelona ja fa molts anys que tenim assumit que els problemes que no passen a Barcelona, la gran majoria de vegades no passen. Un exemple paradigmàtic és de rodalies de Renfe. Mentre la deficiència del servei no ha afectat l'estació de Sants i ha col·lapsat milers de persones, els problemes quedaven en l'anècdota i en la rutina i en la misèria diàries que han patit els usuaris: retards, descarrilaments, anul·lacions, … Però és evident que el ressò que dóna al desastre que això passi a Barcelona obliga tothom a implicar-s'hi. Aquí hi ha la hipocresia de tot plegat.

Més enllà de la qüestió estrictament mediàtica, m'agradaria saber si jurídicament té alguna base aquest greuge. En últim terme, els centenars de milers d'usuaris perjudicats pel tall de llum a Barcelona són, en el fons, centenars de milers de casos tan individuals com el que es pot trobar un veí de qualsevol poble que, per culpa de la caiguda d'una línia, pot estar-se tranquil·lament tres dies sense llum.  O no?

Per començar, un exercici de cinisme

Sembla que el Consell Comarcal d’Osona crearà finalment una àrea de comunicació amb l’objectiu de reflectir la seva activitat i donar-la a conèixer, a la vista sobretot del desconeixement important que, vint anys després de la seva creació, la gent continua tenint dels consells comarcals en general i de la seva tasca. Per tant, també a Osona.

[@more@]

Qui finalment en sigui el responsable s’haurà estalviat el mal tràngol de resumir com ha encetat el seu mandat el govern comarcal 2007-2011. Perquè el ple d’investidura de Miquel Arisa (PSC) com a president, amb els vots de CiU i Independents, va ser per sobre de tot un exercici de cinisme difícilment disculpable, en el qual els dos grups majoritaris van optar per abocar-se a sobre tonelades d’amnèsia davant de tot el que ha passat -i del que es van sentir en el mateix ple– per no haver de donar cap mena d’explicació al seu pacte. Deu ser, senzillament, que no en té.

Ni Josep Colomer (PSC), ni Josep Palmarola (CiU) ni el ja investit president Miquel Arisa van destinar ni un segon dels seus respectius discursos, que junts deurien superar la mitja hora, a justificar no ja només el pacte sociovergent -hauria estat tan fàcil com recordar el que ja s’havia dit en els mitjans-, sinó al despropòsit absolut que aquest ha tingut en les formes. Unes formes que, amb tota la raó del món, han portat els grups d’ERC i ICV-EPM a dir que en Miquel Arisa ens ha mentit -cosa que no han negat ni ell ni cap dels protagonistes del pacte, i en això tenen raó- i que ha actuat absolutament al revés dels principis que ell mateix va dir defensar en el discurs de presa de possessió. O sigui que, en el seu cas, doblement cínic.

No hi sé veure, en aquesta actitud, què hi ha de prepotència o què hi ha, en el fons, de remordiment. Potser fins i tot de vergonya, amb l’única obsessió de passar pàgina el més aviat posible, fer veure que no ha estat res i conjurar-se perquè tot quedi oblidat ara que vénen vacances. En definitiva, reduir un cop més la política a les aparences, a les consignes postisses i a les cortines de fum per defugir els debats que toquen. En un ple on es produeix un canvi de govern, no és el més normal explicar aquest canvi de govern? Fins i tot van conjurar-se per no citar una sola vegada les nostres sigles. Deu ser que els enrampen.

I només faltava, com a colofó a tot això, la cita de Maquiavel del portaveu de CiU que venia a dir que, senyors, això no és ètica sinó política, i que cada cosa al seu lloc.

En definitiva, si el pacte en si i la manera com s’ha negociat ja era una contribució més al descrèdit de la política, la manera com ara uns i altres s’estan encobrint per no haver-ne de respondre davant de ningú continua avançant a fons en la mateixa línia. Per començar, déu-n’hi-do.

Bones vacances. 

Discurs d’investidura d’ICV-EPM al Consell Comarcal

Senyor president, benvolguts consellers i conselleres:

Abans que res, des del grup d’ICV-EPM la nostra felicitació -d’acord que poc apassionada- al nou president del Consell Comarcal, Miquel Arisa, amb el benentès que el nostre vot ha estat en blanc. I és per això que ens deu tocar justificar el perquè d’aquesta nostra posició en aquesta investidura. Un vot en blanc que no pretén considerar il·legítim cap pacte, però sí visualitzar la nostra profunda decepció per la manera com s’ha gestat, concretat i presentat l’acord de govern del PSC amb Convergència i Unió. (Amb l’apèndix final dels independents, que no varia l’essencial del pacte).

[@more@]

Aquest acord s’ha justificat amb dos discursos molt diferents portes enfora i portes endins. S’ha presentat a l’opinió pública com l’aposta per un govern sòlid, estable, d’una majoria àmplia i d’un consens que suma 20 dels 33 consellers comarcals. Vist només així, un pacte per exemple entre CiU i ERC hauria estat això i més: un conseller més. S’ha justificat, també, perquè se’ns ha dit que la conjuntura política de la comarca després del 27 de maig ha abocat a aquest escenari com a millor opció possible.

El que passa és que si aquest Consell Comarcal és el que reflecteix, precisament, la representació i la conjuntura política global del que és avui la comarca, resulta que PSC, ERC i ICV-EPM junts tenim un conseller més que fa quatre anys -el nostre, modèstia a part-, i CiU dos menys. O sigui que, vist només com a conjuntura, la justificació del pacte de CiU i PSC, si és que en té alguna, s’ha de fer amb tres consellers menys de motius dels que hauria tingut fa quatre anys, quan el qui ara presidirà aquest Consell Comarcal deia de qui ara serà el seu soci que se l’havia d’apartar del govern perquè “els successius governs de CiU han anat obviant els nombrosos reptes, necessitats i problemes que té plantejats Osona, més preocupats pels càrrecs i les quotes de poder”. (I acabo de citar l’acta del ple d’investidura de 2003). Esperem, pel bé d’aquest govern, que la percepció hagi canviat, però seria curiós poder saber com es fa per canviar una percepció com aquesta en només tres setmanes.

Estem convençuts que si ara Convergència hagués pactat el govern amb un altre soci -i consti que ho ha buscat amb tothom-, el Sr. Miquel Arisa hauria repetit avui exactament el mateix: de Convergència, i del seu soci. Ara bé, com que és el PSC el qui pacta, la raó és la conjuntura.

La conjuntura comarcal no explica el pacte en absolut. La conjuntura local, i uns favors -per un cantó- i uns deutes –per l’altre- pendents de saldar molt concrets, per part del PSC, l’explica absolutament tot. S’ha dit Roda, Manlleu, Torelló, … Hi afegim Vic, també? I això és el que fa pena d’aquest pacte.

CiU ha jugat el seu paper de manera impecable: ha tirat l’ham i ha deixat la canya clavada a la sorra esperant un peix. Alguna sardineta que passavàvem per allà hem passat de llarg, però n’ha acabat agafant un de gros, diríem que per sorpresa fins i tot seva. Però també ha jugat brut. Situar en el discurs l’amenaça i el xantatge de Vic de deixar el Consell si no es governa diu molt, i molt poc alhora, del seu veritable compromís per la comarca i del respecte cap als seus municipis i a la seva pluralitat també política, començant per més de 20 alcaldes de Convergència que no són el de Vic. És això, una capital de vegueria? És així que Vic busca complicitats?

Anem portes endins. Sap molt greu que el dia 3 de juliol passat, quan el PSC ens convoca i se’ns confirma el pacte amb CiU, se’ns digui com a disculpa i com a coartada, gairebé, que no hi hagut cap negociació amb Convergència i que l’acord s’ha precipitat en només dos dies i només per les pressions de les bases. De veritat que preferim pensar que hi ha hagut negociació, que s’ha treballat programa, que s’han discutit punts i s’han presentat i constratat idees, propostes, metodologies, prioritats, organigrames …

Però és clar: donar per entès que hi ha hagut tot aquest procés és donar per entès que a nosaltres, el Sr. Miquel Arisa ens ha mentit i ens ha pres per ingenus -diguem-ho suaument així- durant tres setmanes seguides. I com que no ho som, avui li hem de deixar molt clar. O això, o és que el seu partit li ha passat per sobre i ho negociat tot a la seva esquena. Llavors la pregunta òbvia que ens hem de fer és amb quina autoritat el senyor Arisa és avui president comarcal. I no critiquem la negociació. Critiquem que, mentre es negociava en secret, se’ns digués que no n’hi havia cap altra que la nostra. I això se’ns va dir encara, per última vegada, el 3 de juliol, una hora abans que en la presentació del pacte en roda de premsa, ja es reconegués que feia dies que s’hi treballava. Sort que es va fer així. No dir això públicament era admetre que el pacte en qüestió és una farsa i un menyspreu no només a nosaltres, sinó directament a la institució.

Perquè si fem veure que ens creiem l’excusa que ens dóna el PSC i ens creiem que, en efecte, no s’ha negociat res amb Convergència, el senyor Miquel Arisa es podria citar a si mateix per reconèixer al cap de quatre anys que, en aquest acord del qual ell ja forma part, no s’ha buscat res més que “un repartiment de càrrecs i quotes de poder”.

I no és aquest cap comentari ressentit de qui s’ha quedat sense poder i sense quota en aquest govern. La prova és que l’hauríem pogut tenir i la vam descartar per coherència, per compromís i per seriositat. I essent com érem, i com som, els petits de qualsevol acord de govern comarcal, no vam tenir tampoc cap pressa a plantejar-nos internament què havíem de fer, quines propostes havíem de presentar i què demanàvem al govern del Consell Comarcal perquè nosaltres en poguéssim continuar essent membres.

I és el que nosaltres proposàvem treballar des del govern en els àmbits que ens tocaven més de prop el que ara vetllarem, d’una manera molt especial, des de l’oposició. La proposta està per escrit, i si no s’ha estripat, l’han de tenir al PSC.

– Polítiques ambientals:
o Accions més decidides per resoldre la problemàtica dels purins
o Millorar la recollida selectiva de residus: tant en la gestió com en la sensibilització
o Introduir la gestió del medi natural (en especial, els PEIN).
– Polítiques socials:
o Reestructurar els diferents equips que treballen en diferents àmbits en l’atenció a les persones (infància i adolescència, gent gran, discapacitats, atenció domiciliària, àrees bàsiques d’asssitència social, …) per enfortir el Consorci d’Osona de Serveis Socials, amb el doble objectiu de millorar tant el servei que presta com les condicions laborals del personal que en forma part, i que s’hauria d’acabar incorporant com a personal del propi Consell. Un treball iniciat, però per acabar, i que és fonamentalíssim per al Consell Comarcal com a prestador de serveis.

– Altres punts recollits en la proposta:
o Crear una àrea de comunicació dins l’estructura del Consell Comarcal.
o Es vetllarà pel desplegament del canal públic de la TDT.
o Es buscarà el treball conjunt amb l’oposició, en especial per temes d’interès general, com ara, la planificació territorial, la immigració, el medi ambient, o la mobilitat.
o Reforçar el Consell d’Alcaldes com a òrgan de debat i discurs de temes de comarca.

Res més. No voldríem que la intervenció d’avui donés a entendre que el nostre objectiu sigui el de portar mal rotllo ni al Consell Comarcal ni en el plens, perquè no serà així. Al contrari: ni el Consell ni els serveis que presta es mereixen que els qui el representem l’acabem convertint en un fòrum partidista i de politiqueria barata per anar-hi a passar comptes amb algú. A més, menysprear ara el Consell seria menysprear la seva història més recent, la feina que s’hi ha fet des d’un govern progressista i compromès amb els reptes socials -que ni PSC ni CiU han qüestionat una sola vegada per donar sentit al seu pacte- i el treball que s’hi ha aportat també des del nostre grup. Sempre hi trobareu la voluntat de treballar per la comarca a partir del que és pluralment i de com està representada en aquest consell, i tindreu el suport i la col·laboració, des del lloc que sigui, en tot allò que puguem compartir.

Però precisament per això, i per deixar les coses clares d’entrada, avui ens tocava expressar públicament i clarament la nostra queixa pel procés que ha portat a un pacte que, entenem, no es podia plantejar pitjor i que ha estat una absoluta desconsideració personal i política cap al nostre grup que no només no millora en res la imatge que la gent té de la política, sinó que l’enfonsa encara una mica més. O sigui que sisplau, tots plegats, fem-nos-ho mirar.

Gràcies.
Vic, 20 de juliol de 2007

Des del Consell Comarcal

Vaig encetar aquest bloc ara farà un any, després de tota una epopeia de viatge a la tornada de Menorca, que em va inspirar una crònica. Durant una temporada hi vaig escriure sovint, fins que els problemes d'administració de blocat em van fer empipar i vaig deixar-ho córrer una temporada, a començaments d'any.

[@more@]

Potser no vaig arribar a dir mai que des de 2003 sóc i continuo essent regidor de Sant Pere de Torelló (per l'Entesa de Progrés Municipal), perquè tenia molt clar que no volia escriure en base a això. Com que ara continuo essent-ho, i des de fa pocs dies, sóc també conseller comarcal, he decidit reprendre aquest bloc. Sense deixar de fer-hi aportacions absolutament alienes a la política, també em proposo fer arribar, des d'aquí, les meves informacions i les meves opinions com a conseller comarcal.

Si recupero algun dels lectors que havia arribat a tenir, fantàstic. Si amb l'excusa aquesta del Consell Comarcal se n'incorpora algun altre -que només per això ja es mereixeria un homenatge, més que res per l'apassionant del tema-, millor que millor. O sigui que ja està.

Espero que a partir d'ara aquest bloc es pugui actualitzar almenys setmanalment. Començaré aquest dimecres vinent, dia 25, penjant-hi el discurs d'investidura que vam pronunciar. No va anar gaire bé. (La investidura, vull dir. Ja llegireu perquè).