Els focs de Blanes

 

Per segon any consecutiu he passat quatre dies a Blanes, en un primer entrenament de vacances. És festa major i hi estan fent -acaba aquest divendres- el 37è concurs internacional de focs artificials. Hi ha una gentada de por. Com a santperenc que sóc, m’agraden la pólvora i els petards, però l’any passat ja vaig dir en una enquesta que feien al meu poble que si em fessin escollir entre les carretilles (el correfoc genuïnament santperenc, perquè ens entenguem) i els focs artificials, em quedaria amb els focs artificials. Amb això també demostro que no sóc un santperenc de pura raça.

[@more@]

Davant d’un correfoc, els focs artificials són una mica la dimensió comercial del tema, d’acord, però els que es veuen aquests dies a Blanes tenen una dimensió que va molt més enllà dels que habitualment poden tancar, per exemple, una festa major: són un gran espectacle. Per això no acabo d’entendre l’obsessió que tenen centenars de persones -de les desenes de milers que se’ls miren cada dia- de passar-se els vint minuts d’espectacle tirant-hi fotos amb el telèfon mòbil. I amb aquell gest tan estúpid que quan en veuen un de maco, i un cop feta la foto, s’aparten el mòbil de davant pensant-se que encara tindran temps de veure’l. No sol ser el cas.

En realitat, ni l’hauran vist ni el tindran en foto. Perquè quan tens ganes de fer la foto davant del que tens, dispares la càmera-telèfon i t’agafa el que hi tindràs un parell de segons més tard, que sol ser la bola de foc descomposant-se, amb la qual cosa el record que te n’acabes enduent és força miserable.

Seguir-los en directe, sense apartar el cap del cel, acaba tenint un efecte gairebé hipnòtic. I a jutjar pels comentaris espontanis de la gent, el que més agrada són les figures més grans, les que fan més llum i les que peten més. En això últim, constato que tothom té una mica de santperenc.

Segurament que un espectacle com aquest també deu tenir els seus detractors i els seus efectes contraproduents al medi. La gent més propera a la roca de Sa Palomera ho viu en primera persona quan després dels crits d’admiració en deixa anar algun d’angúnia quan li comencen a caure coses al cap: des de restes de cartuxos i cendra fins a paracaigudes d’aquells que aguanten les serpentines de colors que es van desmaiant pel cel, i la majoria dels quals -més d’un metre de llarg- acaben al mar. Com també deu molestar als peixos que a aquelles hores s’atreveixin a pul·lular per aquella platja. L’angoixa que passen els gossos amb les revetlles de Sant Joan no és res al costat del que se sent al cel de Blanes, amb focs i petards disparats damunt mateix de l’aigua.

I ja que ha sortit Sant Joan, que dóna nom al castell que presideix Blanes, suggeriria a l’Ajuntament que hi anés a fer una repassada. El seu entorn és un mirador privilegiat convertit ara en monument al grafit i wàter públic. Deu ser, simplement, que ara s’han invertit els papers: la platja de Blanes és el mirador del castell, que de lluny queda prou maco. Llavors decideixes pujar-hi i et desanimes. (Tot i que et planteges tornar-hi a pujar al vespre per veure-hi el castell de focs des d’allà. L’any que ve ho faré, i de pas miraré si hi han fet neteja). 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: