Fa encara no una setmana vaig tornar a veure Bienvenido Mr. Marshall, aquella gran pel·lícula de García Berlanga que recrea l'arribada dels americans després de la guerra mundial i com un poble andalús prepara una gran rebuda a la comitiva per veure com, després, els passen de llarg davant dels morros.
[@more@]
Mentre fan llista preparant la rebuda, tothom pot demanar una cosa als americans. Un barret de copa, una mula, uns prismàtics, una muda pels diumenges, un tractor, … Aquest fins i tot el somia i veu com els americans li deixen caure des d'un avió, disfressats de reis mags.
Avui ens arriba Mr. Marshall a Catalunya. Ahir va ser a Canàries prometent ajudes amb pressupost il·limitat per compensar les pèrdues pels incendis. I avui compta que farà el mateix: s'incrementaran les inversions perquè Catalunya mereix més.
No tenim un Estatut? No s'hi vincula un nou sistema de finançament que tan ens havia de canviar les coses? No s'està treballant tan a fons en el desplegament? I tot i així, hem d'esperar que tot acabi depenent de la bona voluntat d'un president de govern, de la seva generositat i dels calés que porti a sobre per veure què ens toca?
I mentrestant, ni Renfe ni el servei elèctric ja no són cap garantia, i ni que sigui per esgotament ens haurem d'acostumar a aquesta rutina tercermundista. Quina gran paradoxa: Catalunya, en el moment que més reconeguda té -ens diuen- la seva autonomia, més s'assembla al país de Berlanga.
Xevi Bardolet i Mayola 