Pavarotti, la Lady Di d’Itàlia

 

Aquest dissabte em vaig empassar les dues hores de funeral de Pavarotti. Van ser de tres a quarts de cinc, una de les franges horàries més tontes del dissabte, de manera que m'hi vaig enganxar. Ho feia amb l'esperença de trobar-hi interès musical i una solemnitat que vingués donada, sobretot, per la dimensió artística del cèlebre difunt. Però no va acabar de ser així. Hi va ajudar, a més, un so i una realització bastant maldestre de la RAI.

[@more@]

Avui n'he llegit la crònica en un parell de diaris i m'ha acabat de convèncer la percepció que vaig agafar de tot plegat. O realment Pavarotti era un veritable mite vivent de tot Itàlia, o Itàlia, com a país, és suficientment pobre com per haver de retre honors gairebé de cap d'Estat a un artista majúscul -no ho negaré pas-, però que simplement ha estat un gran cantant d'òpera, com tants d'altres artistes han estat o continuen essent referents mundials en allò que representen.

De seguida em va venir al cap l'extrapolació de veure què passaria si, aquí, se'ns en morís algun dels nostres (com de fet ja ha passat i acabarà passant un dia o altre, desenganyem-nos). No diré noms per no ferir susceptibilitats, però no m'acaba de quadrar que el funeral acabés amb unes paraules del president del Govern (digui's de l'Estat o de la Generalitat, és igual), i que a la sortida del fèretre al mig de la plaça passés una patrulla aèrea escampant al cel la bandera nacional.

A tot això afegim-hi, també, el testimoni d'un capellanet d'Itàlia que va negar-se a assistir a l'enterrament perquè Pavarotti era un divorciat, i no mereixia tota la pompa fúnebre sota l'empara d'una església que en tants altres casos els ha arribat a repudiar en privat i en públic. En aquest cas, però, Pavarotti és un mediàtic fins i tot en la seva mort, i segur que la catedral de Mòdena, la seva cúria i fins i tot el papa -que va enviar-hi un missatge de condol que el bisbe va llegir en començar la missa- s'han apuntat de manera també interessada a tota la projecció mundial de l'esdeveniment. 

I encara hi ha qui, a més, recorda avui els problemes de Pavarotti amb la justícia italiana per evasió fiscal. No em sona haver-hi sentit cap referència a l'homilia, tot i que l'italià (que es pot seguir perfectament, sobretot al ritme que el parlen en els funerals) no el domino gaire i se'm podria haver escapat alguna cosa.

M'agrada la música i m'ha agradat molt -i em continuarà agradant, afortunadament- sentir cantar Pavarotti, que amb tot mereixement passarà a ser considerat un dels millors tenors, si no el millor, que ha donat el segle XX. Però a tota aquesta mena de manifestació de dol d'Estat que s'ha muntat al voltant de la seva mort hi ha alguna cosa que la trobo, simplement, sobredimensionada.

Sigui dit, per acabar, que en el nostre cas, sortirà més a compte que quan se'ns en mori un li escampin pel cel la bandera espanyola en comptes de la catalana. Almenys podran estalviar-se un parell d'avions…