Trobada amb el papa Dalai Lama

 

Vinc de veure el Dalai Lama. He tingut la sort de ser-hi. I no ho dic tant pel que m'hagi pogut commoure la seva intervenció sinó perquè, sobretot, la seva visita haurà estat històrica. És un personatge que per la seva sola trajectòria i tot el que representa com a profeta mundial de la pau mereix tot el respecte i la complicitat.

[@more@]

Ha parlat sobre l'art de la felicitat. Si us he de ser sincer, res del que ha dit m'ha semblat especialment nou. En resum, tot allò que creix, progressa i canvia ho fa perquè en el seu interior hi ha la pugna permanent entre forces antagòniques. I del que es tracta és que davant de l'odi, la desconfiança i la por la nostra ment sigui capaç de sobreposar-hi amor, optimisme i confiança cap a un mateix i cap als altres. De la mateixa manera que la foscor només la vencem posant-hi més dosi del seu contrari: la llum. I és des d'aquesta pau interior que es pot construir la pau exterior, i només des de la felicitat interior dels homes es pot construir la pau mundial.

M'ha agradat el gest de franquesa que ha tingut només començar, quan ha dit que qui vegi en ell un ésser suprem carregat de poders i amb la capacitat de fer miracles va molt equivocat. I ha explicat que, temps enrere, a Estats Units, una persona disminuïda se li va agafar al dit una bona estona i no se'n deixava anar, "i avui encara em fa mal".

No m'ha agradat tant el gest que mentre l'Escolania de Montserrat -que bé que canten!- interpretava una cançó i se li giraven reverencialment per dedicar-li la tornada, ell s'estava cordant la sabata. I m'ha sabut greu veure com els membres d'un grup coral de la Casa del Tibet se li postraven permanentment amb actitud súbdita i submisa, vivint la seva presència realment com la d'una divinitat. No l'he trobat gens proporcionada a la seva pròpia actitud cap a l'auditori, molt més planera, directa i gairebé informal.

El Dalai Lama és un home i es reivindica com a tal, però avui he vist gent que sent la necessitat de veure-hi alguna cosa més. Potser fins i tot massa més. I fins i tot, quan en el torn de preguntes algú li ha demanat com i amb quin aspecte ens trobarem amb Déu, ell li ha etzibat que "la meva religió no és teista, de manera que aquest no és el meu tema. Si algun dia em trobo jo amb Jesucrist també li faria aquesta pregunta". Però ha advocat per la fraternitat interreligiosa i ha defensat que totes busquen, des de la seva tradició, el bé de la humanitat. Aplaudiments.

Ha xerrat més d'una hora seguida, el Dalai Lama. I al final ha picat l'ullet a Catalunya reivindicant per al Tibet "una autonomia, que em sembla que aquí ja sabeu què és", ha vingut a dir. I ens ha invitat a anar-hi, i a veure-hi la realitat que viuen al país: un milió de morts arran de l'ocupació xinesa, la meitat per l'exèrcit i l'altra per la fam. Però ha deixat clara la seva veneració pel poble xinès, per la seva cultura mil·lenària i l'enorme capacitat de treball.

Ha parlat de Bush. Ha dit que com a persona és de bon tractar, i que l'endemà dels atemptats de Nova York li va escriure una carta perquè vigilés amb la resposta que hi donava. Bush potser és de bon tractar, però suficientment primitiu (això ho dic jo) com per obviar el consell del Dalai Lama i passar per alt que totes les coses "tenen les seves condicions i les seves causes, i que la realitat és molt més complexa". De tota manera, s'ha mostrat confiat que el concepte de pau s'està imposant a tot el món i que, a diferència de la primera i segona guerra mundials, quan els països sencers feien costat els seus governs quan declaraven guerra a una altra nació, ara, "des d'Austràlia fins a Estats Units milions de persones ja surten al carrer per oposar-se als seus governs i oposar-se a les guerres en què participen". El seu desig és que després d'un segle XX presidit per la sang, el segle XXI pugui ser el del diàleg. "Aquesta centúria serà la de la pau mundial", ha acabat sentenciant.

Deu mil persones, o més, l'han aclamat al final. M'ha agradat ser-hi, però sobretot m'ha agradat constatar que el Dalai Lama és un personatge proper, mundà i sobretot humà. I el que diu pren rellevància en la mesura que ho diu ell. El problema és que hi ha molta altra gent que això mateix ho diu i ho viu cada dia i no tenim cap mena d'interès ni en escoltar-los, ni en valorar-los.

Aquesta ha estat la meva gran lliçó d'avui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: