No s’hauria d’i·legalitzar el PP?

 

Aquesta foto és la del Bosque del Recuerdo, al parque del Retiro de Madrid. Hi ha un petit bosquet, una petita illeta amb un camí que la voreja fins a dalt. El van obrir el 2005, un any després desl atemptats, i hi ha plantats tants arbres com morts van deixar. Hi vaig ser la setmana passada, com també a l'estació d'Atocha, un dels escenaris de la tragèdia.

[@more@]

Avui és el dia de la sentència. I em sap molt greu admetre-ho, però més enllà de les condemnes judicials per a tots els que les mereixen, i que difícilment ningú discutirà, tinc moltes ganes que la condemna moral i ètica de tot plegat se l'emporti el PP. I si es compten per milers els anys de presó per als condemnats, també s'haurien de comptar per milers els anys d'il·legitimitat a què s'hauria de condemnar un partit que en aquest tema ha estat incapaç d'aportar alguna cosa més que no sigui fàstic per la manipulació informativa que ha exercit abans i ara, la mentida per sistema i la falsedat feta directament delicte.

És una vergonya i un insult a la intel·ligència que un cop desemmascarada la conspiració per barrejar-hi ETA, i que durant tres anys el PP -també a través del seu braç mediàtic, que no és pas poca cosa a Espanya- ha estat alimentant dia sí dia també (començant des del mateix matí dels atemptats), ara se'ns intenti convèncer que mai no n'han estat part, que mai no ho han dit i que l'únic que ha volgut treure partit electoral dels atemptats i del seu judici és Zapatero. No entenc que pugui haver-hi gent que no tingui el més mínim inconvenient a deixar-se prendre per imbècil d'aquesta manera.

El PP ha representat en aquesta història -i en altres- una de les averracions més grans que ens hem hagut d'empassar. I em fa ràbia que davant del que ha estat la seva actuació en tota aquesta història ningú no li pugui exigir responsabilitats penals i que tot s'expliqui, simplement, per les ocurrències elecotrals i les estratègies de propaganda política.

I encara em fa més ràbia que això passi la mateixa setmana que al lehendakari Ibarretxe se l'hagi citat a judici obert per haver-se reunit amb Batasuna, un partit il·legal. És que potser és legal ETA, amb qui s'han reunit tots els governs democràtics que hi ha hagut a Espanya des de la transició?

Potser sí que les obres de l'AVE faran perdre les eleccions al PSOE. No sé qui les hauria de guanyar. Però potser aniria bé que algú plantegés una campanya per dir que sisplau, almenys per dignitat, no votis mai el PP.

Quién es el que está con el alcalde?

 

Sóc a Madrid. La meva visita ha coincidit amb la del president d'Eslovàquia, a qui he tingut no fa pas gaire a quatre metres (literals), de costat amb l'alcalde Gallardón. Però aparentment tots els honors se'ls ha endut ell, encara que jo sóc regidor de Sant Pere i conseller comarcal. Avui, el president tenia recepció oficial a l'Ajuntament i han muntat un espectacle que Déu n'hi do. Ha arribat en un cotxe com aquell que va agafar la Letícia per travessar la plaça el dia del casament, envoltat de cavalls i cornetes i d'un embús monumental a la calle Mayor, que ve a ser el carrer Sant Miquel de Madrid. Jo hi era de casualitat, com la majoria de gent que s'ha aplegat per allà i que de seguida que veu policies, cavalls, músics i cotxes oficials comença a demanar "a quién representa que estamos esperando?". Doncs el president d'Eslovàquia, mira.

[@more@]

Jo he fet una cosa encara més fàcil, que ha estat seguir els músics de la banda municipal quan han baixat de l'autocar de la plaza Mayor i han començat a caminar. Alguna cosa deuen anar a fer, he pensat, i m'he posat al darrere com aquell qui, precisament, anava precisament en la seva mateixa direcció.

Un cop allà, i a la vista de tot l'enrenou muntat, he detectat que té molt més ganxo popular l'alcalde que qualsevol altre invitat que el pugui anar a veure. Fins al punt que estic convençut que si cada dia a les dotze Ruiz Gallardón sortís a saludar al balcó de l'Ajuntament, molta gent aniria a veure'l i a dir-li presidente, presidente. "Mira, ahí está el alcalde", deien els curiosos. I feien fotos com jo, que no les puc penjar però ja ho faré un altre moment.

El president eslovac, per molta comitiva i per molt cotxe oficial que l'hagi acompanyat (que feia el seu efecte, les coses com siguin), no semblava interessar el més mínim a ningú. Per si de cas, quan ha baixat del cotxe davant de l'Ajuntament algun dels curiosos que no sabia gaire de què anava ha cridat Viva España!, davant la possibilitat que es tractés d'un Carod Rovira qualsevol.

La meva primera reflexió davant del que he vist és que en general hi ha gent que té molt poca feina. Jo té sentit que ho expliqui perquè a Madrid hi sóc de passeig, però el muntatge de la rebuda del president eslovac a l'Ajuntament m'ha semblat summament sobredimensionada, entre altres coses perquè tan bon punt ha aparcat el cotxe oficial davant de la porta han enllestit el protocol en poc més de mig minut abans de ficar-se cap a dins. I allà hi havia formada la banda municipal, 12 cavalls amb els respectius genets, una formació de la policia municipal i un parell de vidells disfressats a l'entrada que m'he pensat que hi eren des d'ahir, quan també em vaig trobar de cara (sense preveure-ho) la gran Cate Blanchet, que hi va presentar la segona part d' Elisabeth en plena Gran Vía i amb figurants vestits d'època per tota la vorera.

Diria que la banda no ha arribat a tocar ni un minut, l'estona exacta que el president i l'alcalde han passat revista a la gent que tenien formada. Si s'arriben a entretenir saludant el públic potser haurien amortitzat una mica més el gasto. Sigui dit de pas que si arribo anar amb trajo i amb auriculars escoltant la ràdio m'haurien deixat entrar per qualsevol lloc fent-me passar per cap de seguretat. N'he comptat com a mínim tants com cavalls, i a la que ha arribat la comitiva eslovaca (per mi que hi han convidat tota la colònia) s'han multiplicat aproximadament per vint.

No crec que res d'això surti als diaris. Però la millor foto de totes era la d'uns operaris que han arremangat la cortina de la façana del davant, que estaven restaurant i hi posen aquella gran tela que la dibuixa, per veure de què anava. Llàstima que llavors no portava la càmera. És una d'aquelles fotos que m'haurien publicat en una d'aquelles revistes que hi entenen.

El caos de la TDT local

L'any 2010 s'haurà acabat la televisió en analògic i només la podrem veure en format digital. El que passa és que no fa gaire s'havia asseverat el mateix respecte a la data de 2008, perquè Catalunya fos pionera en la implantació de la TDT. Ahir, en una jornada sobre la televisió local de proximitat que es va fer a Vilanova i la Geltrú -quina enveja, les instal·lacions de Canal Blau!-, la directora general de Difusió Àudiovisual de la Generalitat, Gemma Domènech, ho va confirmar.

[@more@]

El que passa és que l'aparent rigidesa dels calendaris se sobreposa a un escenari on la gent continua pràcticament igual de perduda ara que fa dos, tres o quatre anys enrere. Deixant potser de banda l'àrea de Barcelona i el seu cinturó metropolità, amb una major presència de televisions locals (privades i públiques) consolidades i preparades per al salt digital, en altres demarcacions el més calent és a l'aigüera, i el sector públic ho té particularment pelut perquè en alguns casos ni tan sols sap com posar-s'hi. S'han de crear consorcis on s'han de posar d'acord ajuntaments de diferent signe polític per gestionar un únic canal públic, on hauran de compartir continguts i quotes de pantalla. I hi ha demarcacions que es troben que de quatre o cinc ajuntaments assignats a un canal, només un  té interès a tirar-ho endavant.

A Osona, durant l'anterior mandat municipal el Consell Comarcal va liderar la creació d'un consorci des d'on gestionar la futura televisió pública, on teòricament han de tenir la possibilitat d'integrar-se els 51 municipis de la comarca. De tota manera, mesos més tard d'aquesta gènesi penso que la desinformació -fins a cert punt lògica i explicable, també, pel que han representat les eleccions municipals passades- i la desorientació de tothom és el que marca aquest moment respecte al futur de la televisió pública comarcal.

No som l'únic exemple. En la jornada d'ahir va quedar clar que hi ha molts altres casos que estan en aquesta situació o fins i tot en estadis anteriors, amb consorcis públics encara pendents de constituir-se. I això representa un fre per al desenvolupament de la TDT local, en la mesura que el nou sistema de transport de senyal fa que per un sol canal n'hi passin quatre: en el cas d'Osona, EL 9 TV, Canal Català, Canal Taronja i el futur canal públic. Si un no arrenca (i no aporta la quota de la gestió del múltiplex), pot deixar coixa l'arrencada de la resta.

A la jornada hi vaig assistir com a regidor de Sant Pere de Torelló, on tenim la sort de disposar d'un canal de televisió en analògic que té una vida limitada: tanta com li quedi a la televisió en analògic. Vaig compartir trobada amb el nou conseller comarcal responsable de la TDT, Carles Banús, a qui animo a fer aviat una posta en situació de tot plegat i fer un mínim calendari que ens permeti tenir objectius clars respecte a la posta en marxa de la TDT comarcal i donar-li el valor afegit com a televisió de servei públic, que per mi vol dir essencialment una televisió de serveis.

Creixement induït? Creixement inevitable?

 

Té mèrit que una presentació del Pla Territorial de les Comarques Centrals convocada un dimecres a les 10 del vespre, i que a més plovia -tot i que ho fèiem a dintre- hagi reunit una cinquantena de persones a la sala de plens del Consell Comarcal d'Osona. Era la que es feia davant, sobretot, de representants de les entitats ambientalistes de la comarca. El pla en qüestió està vivint la segona informació pública, que acaba a finals de novembre, després que un primer avantprojecte ja va ser valorat i esmenat des del territori.

[@more@]

Per resumir-ho tot en unes poques idees, el debat que va acabar aflorant és si el pla treballa en hipòtesis o en projectes. És a dir, si les perspectives de creixement que dibuixa obeeixen a les dinàmiques incontrolables de l'economia i els moviments demogràfics o, per contra, aquest creixement s'indueix des del mateix pla precisament per facilitar-ho.

Oriol Nel·lo, secretari de Planificació Territorial de la Generalitat, va haver de repetir una i altra vegada que el pla no imposa cap creixement, però sí que té l'obligació de donar resposta a les necessitats d'aquest creixement si és que s'acaba produint. I ho ha de fer des de la regulació dels espais oberts, els creixements urbans i el disseny d'un sistema d'infrastructures que doni resposta als reptes de la mobilitat futura. I això ho ha de fer sota la idea bàsica del "creixement endreçat", que va posar com a contrast del que es va viure des de finals dels seixanta fins als vuitanta davant la primera gran onada migratòria, que va generar realitats urbanes -i socials- perverses que avui encara es paguen, també a la nostra comarca.

D'entre els assistents, va sortir el tema de la variant de Sant Martí de Centelles -que no es tornarà a plantejar fins al 2016, i llavors ja es veurà com-, la preservació de Sentfores o la previsió del tren transversal i del pas de l'Eix pel sud de Vic, amb les implicacions que això representa en ocupació de sòl agrícola.

La idea de la Generalitat és que a través del pla s'ha de fer una major acotació dels espais protegits, fins i tot enllaçant-los entre ells, i dissenyar uns creixements replegats i no pas expansius i dispersos sobre el territori, fins al punt d'anul·lar aquelles urbanitzacions encara en fase embrionària que són una perversió del model, tant per la seva ubicació com per l'accessibilitat.

És difícil que no es pugui estar d'acord en els objectius que planteja el Pla. Diria que el que es posa en dubte no són tant aquests objectius com la credibilitat que pugui tenir davant dels interessos que mou des de fa molt temps, de manera molt especial, el sector immobiliari i la seva pressió sobre el territori. I més en una comarca com Osona, cada cop més integrada en l'àrea d'influència metropolitana.

És evident que tota aquesta pressió comportarà l'exigència de noves infrastructures en l'àmbit de l'habitatge, els serveis i les comunicacions (també en la millora del transport públic, espero). El que ja no és tant clar és si negar d'entrada aquestes infrastructures (com algú desitjaria) evitaria les pressions o ens acabaria conduint cap al mateix error de fa trenta anys.

Valgui com a anècdota que la primera cosa que va advertir Oriol Nel·lo davant la primera imatge de la presentació, amb una Catalunya repartida en set taques diferents, era que el Pla Territorial de les Comarques Centrals no obeïa a cap futura divisió administrativa del territori. Altrament diguem-ne vegueries. Més que res perquè és del primer que només tres hores abans, en la primera reunió del Consell d'Alcaldes, ja s'havia queixat l'alcalde de Vic.

Autodeterminació? Si la perdríem!

 

Ara que el discurs del lehendakari Ibarretxe ha tornat a posar sobre la taula el dret a l'autodeterminació i a la plena sobirania dels pobles a decidir sobre el seu futur, he d'admetre que em sorprèn aquesta mena de terror amb què Espanya viu aquest procés. Com el que podria tenir el seu dia el referèndum de 2014 que planteja Carod Rovira, i que arribat el moment ja veurem qui se'n recorda.

[@more@]

No acabo d'entendre la por d'Espanya, dic, perquè estic convençudíssim que si a Catalunya es votés ara mateix per la seva independència, la derrota seria de les que fan època. Per tant, el millor que podria fer un govern central per aniquilar d'entrada aquesta mena de discursos seria donar carta verda ara mateix al referèndum. Potser és per això que Carod Rovira el planteja per al 2014: perquè sap que plantejant-ho ara (i fent-lo ara), la seva idea quedaria deslegitimada de per vida.

En aquest context són simplement ridícules les campanyes antimonàrquiques que se'ns estan presentant des de Madrid com el rebrotament del sentiment independentista de Catalunya. Passem-ho a vots, tot això? I per altra banda, què ha fet de concret el Rei les últimes setmanes que no hagi fet els últims 30 anys, com perquè precisament ara ens haguem de declarar antimonàrquics?

Ni el PSOE ni el PP són, en el fons, tan idiotes. I tots dos són plenament conscients que ni rebrotament independendista ni unitat d'Espanya en crisi. Precisament per això, poden treure més rèdit polític i electoral del fantasma que això representa més que no pas de la seva amenaça real. I ells mateixos, i no pas els catalans, són els que alimenten el fantasma fins a convertir-lo en la seva pròpia raó de ser davant d'Espanya.

Que trist que és tot plegat. I que ingenus que arribem a ser!