La millor foto del món

 

Si algun dia em demanessin ser jurat d'un premi de fotografia, em costaria molt triar-ne una de bona. (És una manera menys modesta de dir que si hi hagués de concursar, tampoc sabria quina presentar-hi). Més que res perquè, a vegades, fotos que ni tan sols et mires acaben essent les millors del món, i d'altres que t'ensenya un amic que et semblen boníssimes, i que si fos per tu serien portada del National Geographic, acaben passant sense pena ni glòria i no les veu mai ningú.

[@more@]

A mi, aquesta que hi ha aquí a sobre em sembla boníssima. Més que res perquè la idea va ser meva, tot i que l'autor material de la foto va ser una altra, que n'hi direm Laura per dissimular. I la trobo boníssima perquè, essent com és un dels passadissos més transitats d'Europa -l'arribada a Londres per l'aeroport de Stansted- no m'ha semblat veure-la mai per il·lustrar un reportatge d'aquells sobre els mites recorrents al voltant dels britànics, que tenen fama de ser més xulos que un vuit, viure aïllats del procés de construcció europea, rebutjar la moneda única i creure's que les aliances veritablement estratègiques les tenen a l'altra banda del mar, però per l'esquerra. Però vaja, que ningú no els ha de dir mai què han de fer i sempre han d'anar al seu aire.

Aquell moment començàvem el viatge però, en certa manera, jo ja tenia ganes de tornar per veure la foto. Al final no hi ha hagut pressa, perquè això passava un mes d'agost i ara ja som al novembre. Però diria que si passeu per Stansted us el trobareu. I també us trobareu, si hi aneu per primera vegada, que ve força de nou que quan et penses que t'estàs esperant per pujar a un ascensor, se t'obren les portes i vas a parar directament a dins d'un vagó de metro. Sense conductor, per més senyes.

No sé, és una idea per a les obres de l'AVE, ara que diuen que tindran més temps per acabar-lo i afegir-hi algun detall per donar-hi un plus de modernitat, de disseny o de vés a saber de què.

Consti que si a la foto, en comptes de Londres hi posés Barcelona, potser fins i tot s'entendria més. Últimament, sembla que tot el món avança mentre nosaltres fem proves de resistència a raig de manguera.

La casa gran de l’oportunisme

Tinc un germà que és convergent decidit i que ahir va entrar a la conferència de l'Artur Mas amb invitació. No crec que es consideri un intel·lectual, però més o menys va ser convidat en qualitat d'això. Fa temps que s'ha fet del partit i defensa que s'és a temps de fer creïble el pas endavant que, se suposava, ahir feia el líder de CiU amb la seva refundació del catalanisme, que bàsicament va acabar essent la refundació de les seves pròpies raons per tornar a encapçalar la candidatura de CiU a la presidència de la Generalitat.

[@more@]

Ara toca parlar del dret a decidir. Ha fet fortuna, doncs, aquella plataforma que amb motiu de la controvèrsia de l'Estatut va sortir al carrer per reclamar-lo i no estar sotmesos als interessos o a les necessitats de Madrid i, molt especialment, dels seus partits. Fins i tot, aquest eufemisme ha passat per davant d'un altre concepte que sembla gastat abans de començar a ser útil, que és el de l'autodeterminació.

Sóc de l'Entesa pel Progrés Municipal (EPM), que des de fa mesos estem en un procés intern -i compartit- per acabar constituint una assemblea d'alcaldes i regidors pel dret a decidir. Fins i tot n'ha sortit un manifest de consens, que suposo que es farà públic aviat, on parlem del dret a decidir però no pas del dret a l'autodeterminació, que per mi ve a ser exactament el mateix però que, per altres, es veu que dóna una mica de marge per a l'eufemisme i d'aquesta manera els és més fàcil entrar a "la casa gran dels eufemismes", que no és ben bé la del catalanisme. Ahir, pel que he sentit, també hi va entrar l'Artur Mas. I fins i tot en Duran Lleida, que ara diu que està completament d'acord -i des de fa molt temps- amb el dret a decidir, ni que sigui per una raó: perquè tan dret dóna a dir que sí com que no.

Quan a la recerca de consensos el llenguatge s'acaba carregant de matisos per no ferir susceptibilitats, amb paraules calculadament ambigües i amb el fre de mà agafat davant del primer pendent -com per exemple l'entrevista de la cadena SER a l'Artur Mas aquest matí-, l'única casa comuna que acaben compartint la majoria de partits no és altra que la de l'oportunisme. I d'això n'estan pecant tots des de fa molt temps. 

Endevina endevinalla

(El context és el zàpping televisiu d'ahir al vespre, entre les 8 i les 10).

En què s'assemblen el rei d'Espanya i el Barça? Doncs en què tots dos han perdut els papers. I en què es diferencien? Doncs en què quan això passa, el Barça fa pena. I el rei, almenys, fa riure.

[@more@]

Carod I, amic del rei del Marroc

Consti que m'ha costat Déu i ajut -sobretot ajut- connectar-me amb mi mateix per deixar constància que encara existeixo. Hi ha dies que això de Blocat és la millor metàfora de com ens va el país, amb forats per totes bandes i retards que exasperen. De fet, només volia deixar constància que m'ha fet una gràcia bastant terrible el viatge dels reis d'Espanya a Ceuta i Melilla. Sembla que l'objectiu del viatge, a la vista de tot plegat, hagi estat només justificar el viatge. És a dir, es munta una crisi diplomàtica per un viatge que és a punt de fer-se, i quan s'hi arriba es fa un discurs per mirar de reconduir la crisi diplomàtica que ha creat el viatge.

La segona cosa que m'ha fet gràcia és que hagin coincidit en la seva teoria sobre la visita reial el mateix Carod Rovira amb el rei Mohamed VI, en el sentit que tot plegat tenia molt tuf de colonial, d'anacrònic i de caspós. No sé si mai havíem notat, per exemple, una coincidència comparable de Carod Rovira amb el rei d'Espanya en algun altre tema.

Consti que jo també estic d'acord amb el rei Mohamed, i que davant les escenes viscudes aquesta setmana a Ceuta i Melilla fins i tot la resta d’Espanya sembla un estat modern. Que ja té mèrit, també!

[@more@]