Reflexions a una mani

Començaré per admetre que no vaig anar a la manifestació de dissabte. I no perquè no m'hi sentís vinculat. De fet, l'EPM, que és el meva formació política, s'hi havia adherit feia setmanes i molts regidors i simpatitzants de l'Entesa van compartir pancarta amb ICV o hi van anar per lliure. La meva cunyada patriota també em va enviar un SMS per animar-me, però el cas és que no em va ser possible.

[@more@]

 

D'altra banda, i sense cap intenció de deslegitimar res, també s'ha de dir que d'un temps cap aquí les grans manifestacions, en la mesura que s'han instrumentalitzat partidistament, s'han manipulat i no han buscat altra cosa que la grandiloqüència mediàtica per buscar una vegada i una altra el titular del milió de persones -m'estic referint essencialment a les del PP amb tot el rerafons d'ETA i les víctimes del terrorisme- no acaben tenint el ressò -ni el reconeixement- que haurien tingut en un altre context històric. En altres paraules: la gent convençuda ho està igualment, i la que té ganes de treure-hi mèrits s'acaba convencent que tot plegat és una manipulació i una estafa en què s'abusa de la bona fe de la gent. Llegiu-vos, si no, l'editorial d'El País d'avui. I afegiu-hi, a més, l'impacte que ha tingut a Espanya el nou assassinat d'ETA, que ha deixat en no res la mobilització de Barcelona.

Convergència i Unió, per exemple, van ser a la manifestació. Em sembla molt bé. Però d'aquí a pocs mesos, fent ús del dret a decidir que reclamaven l'altre dia per Barcelona, no descarten decidir-se per donar el govern de Madrid al PP si d'això en poden treure algun rèdit. Un PP que durant els últims anys no ha buscat altra cosa que anorrear la identitat nacional de Catalunya recorrent contra el seu Estatut, mentint sobre la imposició de la llengua catalana i transmetent la imatge d'una regió insolidària i egoista davant la resta d'Espanya. De veritat que es poden tenir dubtes sobre la bondat d'un pacte amb el PP? És que potser ha canviat alguna cosa, en aquest PP, des que Artur Mas es va comprometre davant del notari a no pactar-hi?

Amb una cosa estic d'acord amb l'actual president de la Generalitat. Que el dret a decidir el tenim cada quatre anys. I que més enllà de plataformes, corrents crítics i moviments socials que poden sacsejar la consciència col·lectiva -i consti que és un gran paper-, l'única manera d'acabar fent possibles les transformacions que volem, en un sistema democràtic, no és altra que canalitzant-ho  tot la través dels partits polítics.

Si el dret a l'autodeterminació reclamat dissabte tingués la mateixa expressió a les urnes en unes properes eleccions, l'escenari seria molt diferent del que tenim ara. O sigui que a més de reclamar als polítics, també aniria bé que de tant en tant ens ho féssim a nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: