Qui ha d’agrair a qui

Prometo que ja no faré cap més comentari sobre les eleccions del 9 de març. En l’era de les anàlisis a temps real i de les enquestes capaces de valorar debats fins i tot abans que es facin, sortir amb un comentari una setmana després és molt desfasat. Però és que va a tomb de coses que han passat avui, com la reunió del comitè federal del PSOE, o el que he llegit entre avui i ahir en el sentit que el PSC es vanagloria d’uns grans resultats i demana al PSOE que els hi tingui en compte perquè, clar, sort n’han tingut d’ells.

Doncs jo no ho veig igual, francament. Diria que té més raons el PSOE per demanar al PSC que li agraeixi que, malgrat tot el que ha passat en aquest nostre país els últims mesos (apagades, aves, esborancs, rodalies i companyia), hagi aconseguit els millors resultats de la història des de 1982. És el que també trasllado, a una altra escala, als líders socialistes de la comarca que escriuen als diaris agraint el vot -ara mateix no em sona que ho haguessin fet prèviament per demanar-lo-, com si tots aquells que van fer-ho diumenge passat ho haguessin fet en clau local, o comarcal. I que la força del PSC als pobles i a les comarques és el que, projectant-ho a un nivell global, ha donat el triomf a Rodríguez Zapatero.

Diria que és més aviat al revés: ha estat bàsicament el vot general el que ha portat, per extrapolació, al creixement local. O sigui que aquests articles haurien d’agrair directament a Zapatero -i si m’apureu fins i tot al PP de Rajoy- que hagin portat la marca del PSC a uns nivells d’excel·lència que ni els propis PSCs s’esperaven.

Més val que no presumeixin gaire de resultats ni de llistons, perquè si no vigilen, a les properes eleccions estarem parlant del PSC com ara ho estem fent d’ERC: de l’explosió a l’ecatombe.