En la mort de l’abat Cassià M. Just

(Transcripció íntegra de l’article que m’han publicat a EL 9 NOU el 14 de març de 2008) 

Suposo –n’estic segur– que aquest divendres al matí hi haurà una gentada a Montserrat a l’enterrament del pare Cassià. I també suposo que per a bona part de la gent d’avui, la imatge que els quedarà de l’abat emèrit de Montserrat és la d’aquell 24 de gener de 2004, fent costat públicament a Carod-Rovira davant del linxament a què era sotmès per haver parlat de pau amb ETA.

Si aquest, malgrat tot, n’ha de ser el record que en quedi –sense ser, ni de lluny, el més rellevant–, tampoc està malament. Perquè en aquella imatge s’hi condensa, d’alguna manera, tot allò que el pare Cassià, en tants moments i de tantes maneres diferents al llarg de la seva vida, ha representat per a aquest país i la seva església: el compromís per la pau i pel diàleg, al costat de la lluita per la justícia social, els drets humans i la defensa de la incontestable realitat nacional de Catalunya.

Escric això perquè em compto entre els afortunats –no és cap mèrit; som molts– que hem estat a prop del pare Cassià i n’hem conegut la seva bondat, l’afabilitat de tracte i la coherència amb què ha mantingut i projectat aquests valors, que impregnaven cada moment de conversa al seu costat. Ens vèiem regularment en les reunions de l’Associació d’Antics Escolans, de la qual ell formava part, i sempre s’encetaven, de manera espontània, amb la radiografia que el pare Cassià ens feia de la realitat del moment; amb l’Església, el país i el moment de l’Església dins del país com a guió. I en l’etapa que jo l’he tractat més, els últims quatre anys, massa sovint ens hi feia sortir el “sofriment” que sentia davant la deriva de la Conferència Episcopal Espanyola i d’una jerarquia eclesiàstica que no només no demostrava la més mínima sensibilitat social davant de res, sinó que se’n desentenia convertint en pecat tot allò que no volia entendre. I era ell el que havia de nedar a contracorrent defensant els drets dels homosexuals, la identitat de l’Església catalana o qüestionant la moral sexual que imposava la doctrina. Cassià, el seu nom de monjo, ve de ‘protecció’, en llatí. Veient quina ha estat la seva trajectòria, no l’hauria pogut triar més oportú.

Quan vaig entrar a l’Escolania, el 1980, recordo haver-me fet la imatge que el pare Cassià era la persona més important que havia tingut mai tan a la vora. Quin contrast amb la que me’n vaig fer anys més tard, ja com a antic escolà i compartint reunions de treball amb ell: un exemple permanent d’humanitat, de senzillesa i de dolçor. L’home que parlava de pau ja transmetia pau amb la seva sola presència.

Ell també va ser escolà. De la primera promoció que va entrar a l’Escolania després de la Guerra Civil, l’abril de 1939, quan la comunitat s’havia reduït a sis monjos i la resta tornaven de mica en mica de l’exili o d’allà on havien estat amagats. En la cerimònia simbòlica d’entrada, recordava, aquells primers 16 escolans s’havien hagut de revestir amb la mateixa saia perquè no n’hi havia per a tots. Des de llavors, el pare abat Cassià ha estat sempre més a Montserrat.

El 6 d’abril tornàvem a tenir reunió. Ja no hi serà. Però de la seva vida, del seu abadiat (1966-89) i del seu amor a Montserrat i al país en recullo una última lliçó: continua havent-hi una Església en què poder creure i uns homes i dones que són model fins i tot per a aquells que, per sentir-se progressistes, necessiten renegar d’una Església d’on han sortit referents que haurien de tenir com a exemple.