Un article de Josep Benet

En dies com avui vénen ganes de poder dir alguna cosa d’algun català il·lustre que se’n va. No cometré la pedanteria de parlar de Josep Benet perquè no l’he tractat, n’he llegit -ho admeto- poques coses i en tinc la imatge que en deu tenir la majoria de gent que n’ha sentit parlar, n’ha llegit ressenyes periodístiques o extractes dels seus llibres, com l’avanç de les seves memòries que publicava l’Avui diumenge passat.

No obstant, sí que vaig poder entrevistar una vegada Josep Benet. Va ser per recordar la festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) amb motiu d’un butlletí que en commemorava el 50è aniversari. No vol dir que el butlletí es publiqués el 1997, sinó que va fer-ho anys més tard. Miraré de recuperar-ne alguns extractes, com aquell en què parla d’un moment històric, com va ser la penjada d’una senyera -llavors prohibida- a la muntanya del Gorro Frigi, i que té la seva conya.

De moment, valgui aquest altre article, signat pel mateix Josep Benet, i que fa pocs mesos escrivia per homenatjar el pare Ireneu Segarra, director de l’Escolania de Montserrat durant més de 40 anys, que havia estat escolà amb ell. El vam publicar al butlletí dels Antics Escolans i és, per tant, una mica més d’història de les pàgines i pàgines que n’ha deixat com a llegat.

[@more@]Aviat farà 80 anys. Era el dia 2 d’octubre de 1927 que Jesús Segarra i Malla, d’Ivars d’Urgell i de deu anys d’edat, entrava a l’Escolania de Montserrat. El dia 20 següent hi entrava jo, nascut a Cervera i que només tenia set d’anys i mig. Ambdós, doncs, procedíem de les comarques lleidatanes. Al cap d’un mes de la nostra entrada, el dia de Santa Cecília, patrona de la música, celebràrem a l’Escolania les eleccions democràtiques amb les quals havíem d’elegir el Bisbetó d’aquell any. Jesús Segarra va guanyar-les amb un bon nombre de vots. Jo no vaig passar de patge. Vaig ser, doncs, un dels seus patges. Acompanyaven al nou Bisbetó, Daniel Palet i Barba, que en sortir de l’Escolania marxà a viure a Mèxic, com a Vicari General; Josep Maria Ximenis, com a Secretari General i Bonaventura Mestre, com a Mestre de Cerimònies. Com a patges, Josep Montserrat i Josep Benet. Foren aquestes les primeres eleccions democràtiques en què vaig participar i les primeres que vaig perdre…. Quan avui torno a veure la fotografia del Bisbetó amb el seu patge que era jo, comprenc que Jesús Segarra em guanyés de molt en les eleccions.


En el Butlletí del Santuari, del gener següent, llegeixo que quan el Bisbetó entrà al Saló d’Actes de l’Escolania revestit de Pontifical, l’orquestra tocà la marxa del Tannhäuser de Wagner. Al final de l’acte de presa de possessió, el cor de l’Escolania, acompanyat per l’orquestra dels escolans, cantà un parell de peces del pare Àngel Rodamilans.


La festa de Sant Nicolau d’aquell any no tingué l’esplendor que anirien tenint les posteriors, per exemple la de 1933, que fou Bisbetó el meu germà, Francesc, la qual arribà a ser filmada per una productora de documentals britànica. Jo des d’aquell dia de Sant Nicolau del 1927, sempre més vaig veure en la persona de Jesús Segarra -i després del P. Ireneu- el meu Bisbetó.


Quan en Jesús i jo entràrem a l’Escolania, n’era prefecte el pare Àngel Rodamilans, un excel·lent músic i una bellíssima persona. Desgraciadament, no passarien encara nou anys, que seria mort en la seva ciutat natal pels assassins covards de la rereguarda, els primers dies de la guerra civil. Com ho seria també l’últim prefecte que jo vaig tenir a l’Escolania, el pare Plàcid Feliu. Recordo que el pare Àngel, que ens estimava molt, era molt curt de vista, la qual cosa aprofitàvem els escolans per fer algunes de les nostres entremaliadures. Quan l’any 1931 fou substituït pel pare Isidor Fonoll, aquestes s’acabaren.


Quan entràrem a l’Escolania el meu director musical era el pare Anselm Ferrer. Així, doncs, el petit Jesús Segarra, va tenir, des del començament, uns bons mestres de música. Arriba l’octubre del 1931 i ell sortia de l’Escolania, per haver complert els 14 anys, però poc després tornava a Montserrat per ingressar al Col·legi de Postulants, primer pas per esdevenir monjo de Montserrat. Així, doncs, encara visquérem alhora tres anys al Monestir i Santuari de Montserrat, jo continuant a l’Escolania i ell com a postulant, novici i junior. Ell seguiria tota la vida el camí de la música, jo en el de les lletres, l’advocacia i la política. Ambdós treballant sempre al servei del nostre País.

Esperava amb moltíssima il·lusió el mes d’octubre d’enguany [2007]. El meu vell amic i Bisbetó i jo podríem reunir-nos a Montserrat per tal de celebrar el vuitantè aniversari de la nostra entrada a l’Escolania, i parlar de tantes i tantes coses que hem viscut durant la nostra llarga vida. I visitar junts l’Escolania d’avui, tant diferent de la dels nostres temps. Però no podrà ser. Ell ens ha deixat abans. Però jo, tanmateix, penso pujar a Montserrat i em semblarà tenir-lo al meu costat, i el recordaré, i em diré que vaig tenir molta sort d’haver tingut un company d’Escolania tan bona persona, i d’haver estat patge d’un Bisbetó que ha estat, com a músic, un dels grans Mestres de l’Escolania de Montserrat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: