La Senyera del Gorro Frigi

Reprenc del tema d’abans per recollir el testimoni (del 2000) de Francesc Estragués, un dels protagonistes de la penjada de la Senyera al Gorro Frigi de Montserrat aquell 27 d’abril de 1947. En la festa de l’Entronització de la Mare de Déu s’havia pactat amb el règim franquista que no hi hauria cap senyera fins del recinte del Monestir. Coartada? El Gorro Frigi era (és) fora del recinte.

[@more@]

Estragués en parlava com una experiència “bàsicament divertida”; una aventura que va obligar una petita cèl·lula de joves (cinc o sis en total) reclutada especialment per a l’ocasió a dissenyar una acció sorpresa que els havia de portar a Montserrat d’incògnit i sortir-ne abans no es fes de dia. I ho van aconseguir.

(…) L’acció de penjar la Senyera “es va treballar a consciència” i un dels elements que hi va ajudar va ser que “tots els integrants del grup estàvem desconnectats entre nosaltres”. Fins i tot com a estudiants universitaris provenien de branques molt diferents. Era molt difícil, per tant, que algú pogués interceptar i ni tan sols sospitar el que s’estava tramant a Montserrat.

(…) Es tractava de desplegar una senyera de 3×4 metres. Segons recordava Francesc Estragués, la primera intenció era penjar-la plegada i activar-la des del cim, en el moment convingut, amb un temporitzador i càrregues explosives. Això demanava una preparació prèvia que va frustrar un grup del Front de Joventut. “Els vam veure acampats a ells, a dalt, vigilants”, deia Estragués, “de manera que l’única possibilitat que hi havia era clavar la bandera i deixar-la ja estesa a la roca”.

El pla alternatiu, doncs, va començar a primera hora del matí del mateix dia de la festa. Els escaladors del grup van enfilar-se a la paret del Gorro Frigi des del collet amb el temps just per deixar-hi clavada i estesa la senyera, amb els seus quatre metres de llarg. Amb la primera llum del dia les barres ja lluïen damunt de la roca i eres visibles des de les places del monestir. En aquell moment, els autors de l’acció ja feia estona que havien deixat Montserrat després de dispersar-se i confondre’s inicialment entre els grups que arribaven a la muntanya.

Mai no es van sentir perseguits per aquesta acció. Per si de cas, però, van esperar “unes quantes setmanes” abans de tornar-se a deixar veure pel monestir.