I si n’arrenquéssim, d’arbres?

Espero que se m’entengui. Aquest diumenge ha tingut un gran ressò la plantada de 35.000 arbres convocada per Catalunya Ràdio i la fundació Territori i Paisatge, amb motiu de celebrar els seus 25 i 10 anys, respectivament. La idea, molt maca, s’ha venut com una festa de l’ecologia i de la sensibiltizació per la natura, en un moment que la desforestació (mundial) està deixant el planeta sense pulmó per poder respirar. S’han muntat plantades d’arbres a 35 punts diferents del país.

[@more@]

Naturalment que en moltes coses, com també en la sensibilització dels més petits, campanyes com aquestes van molt bé. Però en aquest país potser començaria a ser hora d’alimentar una altra mena de pedagogia: la que diu que cada any estan creixent en aquest país 3 milions de metres cúbics de bosc, que equivalen a més de 2,1 milions de tones de  fusta, conseqüència de l’abandonament de les explotacions agrícoles i la mala gestió (si és que n’hi ha alguna, en la majoria de llocs) forestal que se’n fa. Llavors ens trobem que, davant del dèficit de bosc que pot haver-hi en determinats punts de la nostra geografia, en altres hi ha un creixement descontrolat, abandonat i que acaba essent un risc per al seu propi ecosistema: hi ha superfícies forestals on la densitat de peus quadruplica la que correspondria, i això mata el bosc, l’asseca i el converteix en un combustible extraordinari davant dels incendis. A més, tota aquesta massa forestal és també responsable -us asseguro que és un argument que no havia sentit mai, i ara ja l’expliquen a les conferències els meteoròlegs de TV3- de la disminció dels cabals dels rius i rieres, ja que en xuclen cada cop més els recursos hídrics de què disposen.

No sé si aquest misssatge s’ha explicat avui als nens i nenes i a les famílies senceres que s’han decidit a plantar un arbre. El discurs de la desforestació, que és innegable a escala mundial, és molt més relatiu al nostre país. Valdria la pena tenir-ho en compte de cara a una altra campanya. Arribarà el dia que arrencar un arbre d’allà on sobra serà tan o més ecològic que plantar-lo allà on fa falta. És més, diria que aquest dia ja arribat. S’hauria pogut fer avui.

Pagagnini

No els vaig recomanar abans perquè, tot i que en tenia referències, no els havia vist mai, i si a sobre hagués tingut gaire èxit en la recomanació potser fins i tot m’hauria quedat sense entrades. Comançaré pel final: llarga ovació, part del públic dempeus i la sensació d’haver passat una estona enormement distreta, empaltant-se, gairebé sense saber-ho, de música de Bizet, Falla, Boccherini, Pachbel, Mozart i Vivaldi. Aquella que, anunciada per si sola en el programa d’un concert, hauria fet fugir per cames a més d’un abans de començar.

La manera com tot això es va convertir en un fart de riure s’ha d’atribuir a un espectacle rodó, capaç de fer caricatura de tot, carregat d’intel·ligència i convertint un concert en un conjunt de despropòsits, on fins i tot dos espontanis acaben afegint-se a la interpretació d’una obra contemporània per a sextet de corda (i percussió).

Liderats pel virtuós violinista armeni Ara Malikian, el grup (Yllana, es diu) desprèn energia des del primer fins a l’últim moment de l’espectacle, a vegades fregant l’istrionisme i un punt de destraleria en la interpretació que també acaba definint, però, aquest gag immens que és Pagagnini.

Vaig entrar al teatre amb el Barça guanyant dos a zero i en vaig sortir havent perdut tres a dos. No em va afectar ni això. O sigui que enhorabona al Cirviànum de Torelló.