Aquest divendres, 22 de juliol, moria a Montserrat el germà Odiló Planàs. Monjo, músic, compositor, organista i mestre de tants i tants escolans durant tants anys: de violoncel, i de tots els de primer any, de solfeig. Sempre tindré d’ell el record dels dictats al que en dèiem la “sala del mig”, del pis de música, on hi havia el piano de cua i uns armaris on es guardava bona part del repertori del que cantava l’Escolania. I recordaré com amb l’hàbit de monjo tapava el teclat del piano perquè no veiéssim les notes. A ell tampoc li calia mirar-lo.
Les paraules que transcric són les que ell va dedicar al pare Ireneu Segarra amb motiu de la seva mort, el 2005. En certa manera, va ser la seva mà dreta i més estret col·laborador durant dècades, a l’Escolania.
Un record ple d’agraïment, doncs, per al germà Odiló.
Clicant sobre “odilo” accediu a les pàgines que hi va dedicar l’últim Butlletí dels Antics Escolans amb motiu del seu 85è aniversari. S’havia fet un concert a Solius i es va publicar la relació dels gairebé 100 violoncel·listes que van passar per les seves mans des de 1945 fins al 2009.
Xevi Bardolet i Mayola 