Record al germà Odiló Planàs

Aquest divendres, 22 de juliol, moria a Montserrat el germà Odiló Planàs. Monjo, músic, compositor, organista i mestre de tants i tants escolans durant tants anys: de violoncel, i de tots els de primer any, de solfeig. Sempre tindré d’ell el record dels dictats al que en dèiem la “sala del mig”, del pis de música, on hi havia el piano de cua i uns armaris on es guardava bona part del repertori del que cantava l’Escolania. I recordaré com amb l’hàbit de monjo tapava el teclat del piano perquè no veiéssim les notes. A ell tampoc li calia mirar-lo.

Les paraules que transcric són les que ell va dedicar al pare Ireneu Segarra amb motiu de la seva mort, el 2005. En certa manera, va ser la seva mà dreta i més estret col·laborador durant dècades, a l’Escolania.

Un record ple d’agraïment, doncs, per al germà Odiló.

Clicant sobre “odilo” accediu a les pàgines que hi va dedicar l’últim Butlletí dels Antics Escolans amb motiu del seu 85è aniversari. S’havia fet un concert a Solius i es va publicar la relació dels gairebé 100 violoncel·listes que van passar per les seves mans des de 1945 fins al 2009.

odilo

(Paraules del germà Odiló dedicades al pare Ireneu Segarra):

El P. Ireneu era una home d’una capacitat de treball increïble. Molt breument, explicaré algunes vivències genèriques de la convivència amb ell. Ja sabeu prou que, com tota persona de molta activitat, necessitava ajuda i col·laboració. Jo vaig col·laborar amb ell durant els seus 45 anys a l’Escolania. Era molt exigent i molt complidor amb si mateix, i volia aquesta mateixa actitud en els altres. No era, en canvi, gens autoritari. Era una persona comprensiva i condescendent.

Algun dia li deia: “P. Ireneu, avui posa’m una Salve senzilla perquè no estic en gaire bones condicions”, i em deia: “Quina vols?”. Mai no era rígid. O si li demanava dispensa d’algun treball o classe perquè no em trobava bé, mai m’hi havia posat cap pega. A vegades també era ell el que estava indencís davant de l’armari, per triar la salve i el motet de les vespres. I em preguntava: “No sé què fer? Quin triaries, tu?”

De vegades perdia alguns papers o alguna altra cosa i m’ho feia buscar quan es veia perdut. “Estic amoïnat; he perdut uns papers que necessito urgentment i no els trobo de cap manera. Ho he regirat tot i no surten; a veure, tu que ho trobes tot!”. I jo em posava a buscar pel seu escriptori i els acabava trobant sota un plec de papers.

Altres vegades parlàvem de les coses que no anaven prou bé, com la disciplina dels nois. Hi havia dies que sortia dels assajos fent esbufecs; senyal que havia estat dur però també que calia continuar treballant. Parlàvem d’aquestes coses. Ell, sempre molt correcte, deia les coses clares i mostrava molt de respecte per a tothom. “Nosaltres anem fent música i deixem-ho en mans de Déu”.

Entre els dos fèiem els exàmens eliminatoris per a l’entrada de nous escolans. Durant una setmana fèiem la preparació i els exàmens. Després li feia la llista de classificacions dels més bons als mes fluixos. “T’he triat els dos més bons per a deixebles de violoncel”, em deia. Els de vent sempre anaven per als menys preparats. Tenia la idea que els nois més músics i més preparats havien de tocar corda, per què tenien el problema afegit de l’afinació.

El 1960 vaig tenir l’honor d’acompanyar el P. Ireneu a Colònia. Va ser en un congrés de música sagrada que va durar una setmana. Allà vam poder-nos trobar amb el gran violoncel·lista Gaspar Cassadó, que tenia càtedra superior del Conservatori Superior de Música de Colònia. Vam tenir l’honor de sopar amb ell i jo de saludar a qui era colega i molt amic del meu pare. A la tarda, navegant pel Rin, vam anar a Bonn a visitar la casa de Beethoven i va tenir lloc el final del congrés.

Va haver-hi un fet llastimós, que al P. Ireneu i a mi ens va fer patir i ens va saber molt greu: En un moment del concert es van perdre tots els cantors, es va notar molt com tots anaven perduts. En una entrada dels baixos es va recuperar.

Vam anar a visitar els nens cantors de Regensburg, ens van ensenyar les dependències i vam assistir a dos assajos diferents. Ell desitjava la visita i li va interessar molt.

De la seva personalitat vull recordar que com a músic era excel·lent; com a persona, d’una gran humanitat, molt recte i fidel en tot, molt noble i comprensiu; com a germà, afable i comunicatiu, alegre i amb unes pinzellades de seriositat, de reserva i de “tinc molt feina”.

Com a monjo, molt exemplar: m’admirava la seva fidelitat als actes de comunitat, sobretot als actes de pregària que no els dispensava si no era molt necessari ni quan estava malalt. A vegades la feia al seu pis de música. Quan ja estava malalt i passava llargues estones a la cel·la li demanava què feia, si composava, i em contestava: “Em canso de seguida de tot”. Es cansava de tot: d’escoltar música, de contestar la correspondència, fins d’estar al llit per descansar. Es cansava de tot. I em preguntava: “Tu encara fas classes?” Jo li deia “sí, faig els cel·listes petits”. “I encara composes?” “Sí”. “Oh, com, m’admires! Jo no he compost ni una sola línia”.

“Ara et toca descansar i esperar el premi de la vida eterna”, li deia jo quan el veia una mica abatut.

I ara descansa en pau en la vida eterna.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: