“L’he conegut per la veu”

Aquest d’octubre van començar a Manlleu una sèrie de quatre tertúlies dedidades a la figura de Jordi Vendrell, radiofonista mort ara fa 10 anys i que va aconseguir la màxima projecció amb els seus programes a Catalunya Ràdio. De les diferents anècdotes explicades pels ponents, en recullo algunes que vaig trobar simpàtiques:

Vicent Partal, director de Vilaweb

• Perquè veieu el seguiment que tenia el programa (L’Orquestra, a les sobretaules del migdia), un dia sortint vaig compartir taxi amb un dels habituals, en Tísner. El recordareu perquè duia un ull tapat, de pirata, que el feia molt característic. Doncs després de sentir-nos xerrar, el taxista li va preguntar: “Vostè és Tísner, no? L’he conegut per la veu”.
• En Vendrell et feia sentir molt còmode al seu costat. I tot i que quan feia ràdio semblava que tot era espontani i improvisat, hi havia un treball de fons molt meticulós. El vam descobrir netejant el seu disc dur, després de morir. Van aparèixer uns dietaris on tenia perfectament pautats tots els seus programes.
• D’ell vaig aprendre que el més important és saber-te escoltar a tu mateix i no anar a remolc del que diguin els altres. Això li va comportar algun disgust seriós. Em va arribar a desconcertar la seva serenitat quan van fer saltar de la graella L’orquestra, arran de la tertúlia d’en Josep M. Terricabres, en Morgades i en Modest Prats per les detencions d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Oleguer Sarsanedas, exdirector de Catalunya Ràdio

• Ell tenia un pis franc a Barcelona, on sempre podies anar a parar en cas de necessitat. Una vegada se’n va dur un bon ensurt quan, de matinada, el va despertar un tacte fred a la cara que va ser una pistola de la Policia que l’estava encanonant. Tot va venir d’una confusió perquè aquella adreça havia aparegut en un carnet de Salvador Puig Antich.
• Ell no volia saber res de la medicina convencional. No volia caure en mans de la “medicina militaritzada”, deia. Però quan no va haver-hi més remei va haver-hi de recórrer i en l’última etapa li van haver de donar morfina. Recordo que un dia li vaig demanar com se sentia i em va dir: “Són uns malparits. Li treuen tota la brillantor”.

Biel Barnils, fill de Ramon Barnils i moderador de la tertúlia

• Jo no vaig conèixer en Vendrell. Però el meu pare sempre em deia que, dels tres membres de la Mercantil Radiofònica (Jordi Vendrell, Ramon Barnils i Quim Monzó) en Vendrell era l’únic home de ràdio dels tres. Quan feien El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico sempre acabaven anant de copes per Barcelona. Però un dia que tenien de convidat un conseller de la Generalitat van cometre la imprudència d’anar de copes abans, i el conseller els va caure estès a mig programa. No ho va saber absolutament ningú, ni ningú no va notar res. Això té molt mèrit.