Podrem?

Les enquestes electorals són de les poques coses que mantenen l’interès de la gent per la política, ni que sigui pel punt de morbo que hi pots trobar i els gràfics en color, que s’entenen de seguida. Aquesta setmana s’ha parlat molt de la d’El Periódico, que donava ERC més victoriosa que mai al Parlament, amb 10 diputats més que CiU –40 a 30–, i que Podem irrompria amb 9 o 10 diputats de cop, la qual cosa no està gens malament tenint en compte que no han hagut d’aclarir ni amb qui ni dient què. Que té molt mèrit.

 

Personalment és una enquesta que no em crec. Entre altres raons perquè es planteja dins d’un escenari convencional que no existirà. Sigui en un sentit o en un altre, el panorama polític de Catalunya canviarà radicalment a partir del 9 de novembre. Sigui perquè es fa la consulta o sigui perquè no es fa. I per tant, ens podem trobar en un estat d’excepció –no cal militar, sinó simplement social i polític– que giri com un mitjó el mapa de partits i el comportament electoral com a resposta a determinada situació creada.

 

En condicions normals des de l’òptica sobiranista, les eleccions de 2016 haurien d’arribar dins del marc de negociació obert amb l’Estat per administrar el resultat de la consulta i l’hipotètic triomf del doble sí, que vol dir la independència. Això vol dir que Podem, per exemple, concorreria en unes eleccions al Parlament amb el panorama mitjanament aclarit i dins d’un procés constituent global en què tots els partits, absolutament tots, farien seu el missatge de regeneració política i davant del qual més d’un ja s’hauria quedat pel camí per no haver-ho d’afrontar.

 

El que em crec més després d’aquesta enquesta és que hi haurà consulta. A CiU ja li convé fins i tot electoralment, perquè en garantir el 9N hi tenen l’única esperança de remuntada. I Madrid explotarà aquesta fragilitat fins al màxim i fins a última hora. De manera que la principal preocupació de CiU, ara mateix, no es diu tant Podem com sobretot… Podrem?

Per la gràcia de Franco

Com que suposo que avui la gran majoria de diaris es faran ressò del discurs del nou rei, i per tant no cal insistir-hi, a mi m’ha fet gràcia repassar el discurs del nou rei del 22 de novembre de 1975, que és el precedent més immediat que tenim. I m’agradaria pensar que, en contra del que hi va dir, puguem creure que ha prescrit i no se’n recordi ni ell. A tall d’exemple, el destacat que en va fer l’ABC, en la referència al dictador Francisco Franco. (Traduït, per fer-lo una mica més digerible):

 

“Una figura excepcional entra a la Història. El nom de Francisco Franco serà ja una fita en l’esdevenir espanyol i serà impossible deixar de referir-s’hi per entendre la clau de la nostra vida política contemporània. Amb respecte i gratitud vull recordar la figura de qui durant tants anys va assumir la pesada responsabilitat de conduir la governació de l’Estat. El seu record constituirà per a mi una exigència de comportament i de lleialtat per a les funcions que assumeixo al servei de la Pàtria. És de pobles grans i nobles saber recordar els qui van dedicar la seva vida al servei d’un ideal. Espanya mai podrà oblidar a qui com a soldat i estadista ha consagrat tota l’existència al seu servei”.

 

Segur que el primer retret a aquesta cita és que publicar-la ara està fora de context. Que feia dos dies de la mort del dictador i que calia parlar amb peus de plom pel que pogués ser. Desterrar el franquisme de l’imaginari col·lectiu ha costat molt. Compta si costa que el 2014 encara s’hi treballa i no hi ha manera de fer net. Però no és tan fora de context recordar que tant el nom de Joan Carles, per al rei abdicat, com el de Felip, per al que ho és des d’aquest dijous, els va escollir Franco. El que era Caudillo por la gracia de Dios de la mateixa manera que Felip V va ser rei.

Almenys Felip VI s’hi ha posat sense tants fums, ha estat una mica més modern i serà rei per la gràcia que els ha fet, bàsicament, a PP i PSOE.

El mur de l’antic règim

Ara mateix, diria que la principal preocupació de la infanta Elionor, que per si de cas ja ens han ensenyat en una foto a la tauleta del despatx de l’avi, és que amb l’eufòria de la coronació de la setmana que ve, o fins i tot d’una victòria de La Roja al Mundial del Brasil, no acabés apareixent un germanet a complicar-li la vida. Entre moltes altres coses perquè el rei seria ell. Una prerrogativa constitucional que la nostra generació s’ha empassat per l’esquadra en el cas de Felip VI, però que d’aquí a 30 o 40 anys vés a saber com anirà Espanya de cultura política per acceptar segons què.

Aquesta última setmana, republicans de tot Espanya i fins i tot monàrquics que ja no estan d’acord a donar determinats xecs en blanc a aquestes alçades de la història han tastat el pa que s’hi dóna en això de la reforma constitucional. La mateixa línia de successió monàrquica que dibuixa ja és signe, 36 anys després de 1978, de com n’és d’anacrònica. I s’ha fet evident en un moment tan fràgil per a la supervivència d’Espanya que, obrint-hi ara qualsevol escletxa, seria tant com engegar un ventilador davant d’un castell de cartes. Tocar la Constitució enfonsa definitivament el sistema.

Modificar la línia de successió del rei per equiparar en drets homes i dones o obrir la porta al dret a decidir entre monarquia i república és exactament igual d’impossible que reconèixer, des de la Constitució, el dret d’autodeterminació de Catalunya: proposta de text reformat, aprovació per 2/3 parts de Congrés i Senat, eleccions, reaprovació per 2/3 parts del nou Congrés i Senat, i referèndum popular. I fins i tot, si a algú se li acudís cremar contenidors durant aquesta estona, el govern tindria sempre a la mà declarar els estats d’alarma, excepció o setge que anul·larien automàticament el procés.

He fet números fins i tot amb Podemos com a futurible tercera força. No cal perdre el temps. Per la via de la reforma constitucional, mai no hi haurà absolutament res a fer.

Carta als Reis

Estimats reis d’Occident:

En primer lloc, agrairé que em tinguin en compte que dec ser el primer, i mira que s’han escrit coses, que tinc el detall de valorar que quan tinguem nou rei també tindrem una nova reina, de qui fins ara absolutament ningú, i mira que hi ha progres i discursos per la igualtat d’oportunitats fins a l’embafament, ha tingut la delicadesa de tractar amb la consideració que mereix el cas també per la part d’ella.

En segon lloc, la meva enhorabona per la fluïdesa amb què s’ha concretat el traspàs del negoci i la corresponent exempció de l’impost de successions per celebrar-ho, tot i que quan era petit em pensava que era l’únic supòsit en què es pagava.

En tercer lloc, ha de ser dur haver d’assumir que, tenint en compte els temps que corren, els reis ja no siguin els pares, un trauma que per a molta gent, quan arriba el moment, es dóna just en sentit contrari. No em facin donar més pistes.

En quart lloc, veig que tenen previst venir a Girona a final de mes amb l’encàrrec i potser fins i tot la convicció d’estrenar-se com a reis obrint un nou marc de relacions per reforçar els lligams afectius de Catalunya amb Espanya i esborrar aquesta frontera mental que vostès, una mica tots plegats, han anat dibuixant a base d’anys i esforç, i que costarà que marxi.

En cinquè lloc, no ens enganyem: sabem perfectament que el relleu al tron d’Espanya és part d’un procés decoratiu de reinicialització del sistema perquè torni, en el millor dels casos, a l’última restauració coneguda, i això seria finals del XIX. Un escenari que, com comprendran, no té res d’atractiu perquè d’ençà que vivim ficats en les noves tecnologies els sistemes operatius no es restauren, sinó que s’actualitzen i avancen amb aplicacions que ens fan cada vegada més lliures.

Deixi’ns votar el 9 de novembre i deixi’ns decidir qui volem ser. Tenen la meva paraula que l’any que ve els proposaré per al Premi Internacional Catalunya, que els donarà gran prestigi.

Ferreres, una entrevista de 1996

Es fa difícil imaginar-se’l dibuixant per a un catàleg de peces de cotxe o dissenyant estampats per a una revista de moda. Però aquest va ser el debut professional de Miquel Ferreres molts anys abans que el seu acudit-caricatura diari a La Vanguardia l’hagi convertit en un referent de la premsa d’aquest país. Diu que l’afició al dibuix el va agafar de la seva mare, i que del seu pare en va recollir l’instint crític i la capacitat de síntesi. Una i altra herència les posa cada dia damunt del paper barrejades amb una dosi d’humor que a vegades arriba a ser corrosiu. Però és la seva manera de veure les coses. El pitjor que li podria passar a un creador d’opinió, com diu ell mateix, és provocar indiferència.

–Vostè deu poder continuar passant desapercebut pel carrer, però els seus dibuixos cada vegada ho són menys. -M’agrada la primera part del que dius, perquè és veritat. La gent no n’ha de fer res, de la meva cara. No tinc aspiració de ser conegut. Potser és pel meu tarannà, més aviat tímid, que no m’interessa anar d’humorista-espectacle. A més, la feina diària requereix un temps i una atenció que no podria tenir si em dediqués a altres coses. Sóc enemic de les presses.

–I la segona part? -L’èxit del dibuix? Home, sí, va bé. Però també he de dir que jo no estic mai content. Suposo que la clau és que m’hi dedico molt i m’ho prenc molt seriosament. Tinc i he de tenir respecte tant per les persones que l’han de llegir com per les que en poden sortir malparades.

–Es considera el segon editorialista de La Vanguardia? -L’editorial és l’opinió de la casa, i aquell dibuix només és la meva, d’opinió. Em podria considerar editorialista si des de la casa se m’orientés per on ha d’anar, però aquesta és una decisió absolutament meva. Ningú em diu el que he de fer. El que passa és que es publica just a sota de l’editorial i amb un tamany poc habitual, i això és una responsabilitat.