Feu lloc a les (e)mocions

El dia que Jim Hacker va prendre possessió com a ministre d’Afers Administratius a la sèrie Sí, ministre va quedar aclaparat per la quantitat d’expedients pendents que tenia sobre la taula. I volia prendre’s el temps que fes falta per atendre’ls personalment un a un. Però el seu secretari personal, Bernard Woolley, tot un gat vell a l’administració del govern de Sa Majestat, li suggeria amablement que desistís de la idea i preparés, en tot cas, una resposta automàtica. En un diàleg brillant que anava més o menys així:
–Podem dir que hi estem treballant o que hi estem treballant activament.
–I quina diferència hi ha entre treballar-hi i treballar-hi activament?
–Treballar vol dir que hem perdut l’expedient.
–I treballar-hi activament?
–Que mirarem de trobar-lo.

Sempre m’he fet a la idea que si davant l’administració ja costa saber on passa un determinat expedient, les mocions de suport o de denúncia a aquesta o altra causa que passen pels plens i s’acaben enviant al president de la Generalitat, al del Parlament i a la Comissió Europea deuen quedar mortes només sortir. I qui diu mocions d’ajuntaments diu propostes de resolució del mateix Parlament, ja sigui en ple o en comissió, que un cop votades queden absolutament en res.

Per això, com a contrast, és impressionant que tanquem la setmana amb l’impacte de 870 ajuntaments catalans, el 91% del total, aprovant una moció de suport al 9N. I que tot s’hagi mogut en tan pocs dies sota la coordinació de l’Associació de Municipis per la Independència. Potser mai com ara s’havia fet tan visible la seva força. I mai com ara s’havia fet evident, també, el compromís i la complicitat del món local amb el procés. El mateix Jim Hacker n’estaria impressionat. I en Bernard, aquesta vegada, no tindria cap excusa per perdre els papers.

El gran misteri escocès

Aprofitant que aquest divendres al matí Escòcia desvelarà oficialment davant del món la resposta al seu enigma més important des de 1707, que és si continuarà formant part del Regne Unit al costat d’Anglaterra i Gal·les, jo em proposo aclarir el segon, que tampoc està malament: Per què hi ha gossos que se suïciden, o ho intenten, saltant embogits daltabaix del pont d’Overtoun, a Dumbarton, cada vegada que hi passen (com seria en el segon supòsit)? Misteri mundial.

És un pont força tètric, que podria il·lustrar un conte d’Edgar Allan Poe. Però el misteri que l’ha envoltat des de principis del segle XX és descobrir quina força sobrenatural o quin esperit maligne atreu els gossos per llançar-se al buit quan s’hi passegen sols o en companyia dels amos, que en un moment de descuit veuen atònits com la bèstia vola per sobre el paredat del pont per quedar estimbada al riu des d’un desnivell de quatre pisos.

Se n’ha fet llegenda i literatura, del pont d’Overtoun. Com se’n va fer de les 4.000 merles que van caure mortes al cel d’Arkansas una nit de Cap d’Any i que des d’aquesta mateixa secció ja va quedar aclarida fa unes setmanes. Aquest és el segon gran misteri de la sèrie, que passo a resoldre tot seguit:

D’entrada, apuntar que l’investigador que hi va treballar es va fer un fart de riure quan li van encarregar un treball sobre “gossos suïcides”, ja que l’anunciat és intrínsecament absurd. És una manera d’humanitzar una animal i atribuir-li una consciencia que no té, va dir. El que passava, simplement, és que arran d’una repoblació de visons que es va fer al bosc de sota el pont, les potents glàndules anals que utilitzen per marcar territori estimulaven fins a tal punt l’olfacte del gos que, sense poder calibrar on era, saltava de manera instintiva per llançar-s’hi a sobre. Van fer la prova amb secrecions de glàndules anals de tres animals diferents, i els gossos se n’anaven de pet al visó.

O sigui que segon misteri aclarit. Ara falta el primer: Yes, Scotland?

La majoria silenciada

Això que explicaré ara és radicalment cert. En els més de 200 articles que porto fets en aquesta pàgina n’hi ha hagut dos d’escrits i envitats directament des del telèfon mòbil. El primer, a l’estiu de 2012, tancat de matinada dins del lavabo d’un B&B de Thurso, al nord d’Escòcia, on havíem anat a veure la punta més septentrional de l’illa que comparteix amb Anglaterra i Gal·les. El segon, aquest dijous a Barcelona, davant del parc de la Ciutadella, després d’haver participat a la immensa V al costat, diuen, de gairebé 2 milions de persones entusiastes, somrients, positives, emocionades i convençudes de tenir un altre nord davant dels ulls: l’horitzó de construir un nou país.

Costa molt, enmig de l’eufòria que aquest dijous ens embolcallava a tots a la Gran Via i a la Diagonal, imaginar que fora d’allà hi continuï havent qui nega no només allò tan elemental que hi vam anar a demanar, que és poder preguntar-nos a nosaltres mateixos qui volem ser, sinó fins i tot que la mateixa gernació humana que té mobilitzada aquesta causa s’hagi de tenir en compte pel que ja representa per si mateixa. La consigna és acabar-ho reduint a l’obsessió d’un president, d’un govern i de la majoria d’un Parlament que no representen la Catalunya real, diuen. La seva és la majoria silenciosa. De moment, en canvi, del que avui és testimoni impressionat el món sencer és de la majoria que volen silenciada. Però no se’n surten.

És imposible que el 9 de novembre no passi alguna cosa. És imposible que el camí recorregut fins ara hagi de tenir marxa enrere sense l’acord no ja dels partits que donen suport al 9N, sinó de la societat civil catalana –aquesta sí que ho és, SCC- que els ha empès a fer-ho. I l’acord d’aquesta societat per fer marxa enrere ja saben que no el poden tenir.

Vam omplir els carrers per omplir les urnes. I és el que farem. Entusiastes, emocionats, organitzats, disciplinats, positius i somrients. Però ferms en la defensa d’una futura llibertat que ens hem guanyat a pols.

El meu pla B

A veure si us agrada:

La llei de consultes que el govern central recorrerà al Tribunal Constitucional (TC) és la que hauria de regular, per exemple, la consulta entre els habitants del Moianès o del Lluçanès per decidir si accepten convertir-se en comarca pròpia?

És evident que al govern central no li preocupa la llei en si mateixa, sinó que pugui donar cobertura a una pregunta que no vol que es faci: la del 9N. De la mateixa manera, en el supòsit que el TC acabi acceptant i finalment donant la raó al recurs del govern central a la llei, és lògic pensar que no sigui en el seu conjunt, sinó només en aquell article o articles que puguin buscar la finalitat d’encobrir, a criteri seu, la pregunta ‘il·legal’ del 9N.

Molt bé. Doncs si és veritat que, davant del bloqueig del TC, el president Artur Mas convocarà els partits partidaris de la consulta -així es va comprometre a fer-ho- per trobar una resposta de consens, que ho faci sense esquivar el compromís que el 9N puguem anar a votar. Com?

Canviem la pregunta. Per exemple: “Està d’acord que es convoquin eleccions abans de final d’any i que el Parlament sortint tingui com a primer compromís la formulació d’una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i l’obertura d’un procés constituent per a Catalunya?”

Convocar eleccions és una potestat personal i exclusiva, per llei, del president (en aquest cas) de la Generalitat. Obrir a la ciutadania la decisió de convocar-les en què podria il·legal, o inconstitucional? Què hi ha més democràtic que això? I per altra banda, sotmetre a consulta la finalitat de la convocatòria no deixa de ser una forma ben sana d’incentivar la participació cívica en la presa de decisions. Dels meus temps de regidor recordo que fins i tot hi havia subvencions de l’Estat, per a això.

Ja està. Tenim nova pregunta de consens, tenim data per fer-la mantenint el 9N i demanem prèviament a la ciutadania si està d’acord en un escenari al qual, de fet, ens acabaríem abocant igualment, el de la DUI, davant la impossibilitat de pactar absolutament res amb l’Estat. D’altra manera, un escenari d’eleccions plebiscitàries després de la frustració d’un 9N sense consulta crearia un marc convuls, ressentit i políticament afeblit, que és el que busca l’Estat per enfonsar definitivament el procés.

Massa directa, la pregunta? Per mi, no. A més, no deixa de ser una manera indirecta de referendar d’entrada, sota el paraigua constitucional al que tant advoca l’unionisme, la pregunta que realment importa i l’única que dóna sentit a tot el que hem estat vivint fins ara: “Vol que Catalunya siguin un Estat independent?”.

Doncs votem-ho. Primer en una consulta en què ja direm si acceptem la DUI. I després, en unes eleccions perquè així sigui.

Anem. Ai, amén. Perdó.

Dia D, amb D de Diada

Aquest divendres falten sis dies perquè centenars de milers de persones ocupin els carrers de Barcelona per deixar clar que no tenen el més mínim inconvenient a participar, el proper 9 de novembre, en una consulta que un govern de l’Estat que la nega ja ha avançat que el Tribunal Constitucional dirà que és il·legal. Primer: veurem. Segon: I què? Si som una nació i una gran majoria de la societat civil del nostre país –més que cap altra majoria en cap altre moment de la nostra història contemporània– s’ha mobilitzat arreu a favor de la independència i fa anys que treballa a consciència per aconseguir-la, no és lògic que ens preguntem a nosaltres mateixos si estem d’acord en el nou model de país que se’ns proposa? No vam encarregar majoritàriament al Parlament aquest mateix treball, a les eleccions de 2012?

Ara és l’hora. La d’assumir personal i col·lectivament allò que tantes vegades demanem als polítics i que tan fàcil ens és tirar-los en cara quan no compleixen: els seus compromisos. Perquè aquest compromís va quedar clar des del primer moment que era el nostre, i que només de nosaltres depenia que tants lemes, consignes, pancartes i exigències acumulats els últims quatre anys –des del juliol de 2010, per citar la manifestació contra la retallada de l’Estatut– acabessin abocant a una presa de posició i d’acció col·lectives. És el que toca davant del que ens espera a partir d’ara.

S’ha de ser molt il·lús, a aquestes alçades de la història del 9N, per dir que no hi pot haver consulta fora de la legalitat espanyola. Primera, perquè és una invitació a Espanya a il·legalitzar-la directament. I segona, perquè si ja ens acovardim amb una consulta que ni tan sols és vinculant, què passarà el dia que realment Catalunya, fent cas a una consulta il·legal o a unes eleccions plebiscitàries, hagi de declarar unilateralment i sense acord possible la seva independència d’Espanya?

Molt bona Diada! I moltes gràcies, Òmnium i Assemblea!