La majoria silenciada

Això que explicaré ara és radicalment cert. En els més de 200 articles que porto fets en aquesta pàgina n’hi ha hagut dos d’escrits i envitats directament des del telèfon mòbil. El primer, a l’estiu de 2012, tancat de matinada dins del lavabo d’un B&B de Thurso, al nord d’Escòcia, on havíem anat a veure la punta més septentrional de l’illa que comparteix amb Anglaterra i Gal·les. El segon, aquest dijous a Barcelona, davant del parc de la Ciutadella, després d’haver participat a la immensa V al costat, diuen, de gairebé 2 milions de persones entusiastes, somrients, positives, emocionades i convençudes de tenir un altre nord davant dels ulls: l’horitzó de construir un nou país.

Costa molt, enmig de l’eufòria que aquest dijous ens embolcallava a tots a la Gran Via i a la Diagonal, imaginar que fora d’allà hi continuï havent qui nega no només allò tan elemental que hi vam anar a demanar, que és poder preguntar-nos a nosaltres mateixos qui volem ser, sinó fins i tot que la mateixa gernació humana que té mobilitzada aquesta causa s’hagi de tenir en compte pel que ja representa per si mateixa. La consigna és acabar-ho reduint a l’obsessió d’un president, d’un govern i de la majoria d’un Parlament que no representen la Catalunya real, diuen. La seva és la majoria silenciosa. De moment, en canvi, del que avui és testimoni impressionat el món sencer és de la majoria que volen silenciada. Però no se’n surten.

diada

És imposible que el 9 de novembre no passi alguna cosa. És imposible que el camí recorregut fins ara hagi de tenir marxa enrere sense l’acord no ja dels partits que donen suport al 9N, sinó de la societat civil catalana –aquesta sí que ho és, SCC- que els ha empès a fer-ho. I l’acord d’aquesta societat per fer marxa enrere ja saben que no el poden tenir.

Vam omplir els carrers per omplir les urnes. I és el que farem. Entusiastes, emocionats, organitzats, disciplinats, positius i somrients. Però ferms en la defensa d’una futura llibertat que ens hem guanyat a pols.