Quina (in)justícia!

Sóc un gran admirador de Juan Tamariz, a qui considero un dels millors mags del món. Quan era petit, els divendres m’empassava l’1, 2, 3 de Mayra Gómez Kemp pendent del moment que ell apareixia, i em frustrava comprovar que no era cada setmana. També he estat i sóc admirador de Joaquim Maria Puyal i de programes com el Vostè jutja i La vida en un xip, que van tenir un recorregut relativament curt a televisió no pas per falta d’èxit, sinó per la voluntat de no cremar-se ni ell ni programa. És com anar al Camp Nou un parell de cops l’any o un parell de cops per setmana: la diferència entre la rutina i una experiència extraordinària.

vidal

A l’altre cantó també hi ha personatges a qui la seva sobreexposició mediàtica ha acabat convertint en pesats i directament contraproduents. I no pas per culpa seva, sinó per incapacitat de qui havia d’adonar-se –directors i programadors, per exemple– del risc d’esprémer fins a l’última gota determinades propostes que, controlant la dosi, haurien pogut arribar molt més enllà i continuar sorprenent i agradant.

M’ha passat una mica, ho admeto, amb el jutge Santiago Vidal. Vaig trobar fascinant sentir-lo per primera vegada en una tertúlia. Em semblava extraordinari. Primera per jutge, segona per català, tercera per catalanista i quarta per independentista. Se’ns ha fet cada vegada més familiar i ha acabat convertint-se en icona del procés i podem estar segurs que en serà, amb ple mereixement, una figura clau en el futur. Però darrere aquesta popularitat s’ha construït i saturat un personatge que ha acabat generant recels al seu propi entorn i un protagonisme que, buscat o no, no ha convençut a tothom.

La gran paradoxa és que mentre, aquí, a algú la seva proposta de Constitució catalana li ha semblat una frivolitat, al Consell General del Poder Judicial li ha semblat motiu suficient per expulsar-lo tres anys de jutge. Un despropòsit colossal. Davant d’això, només faltaria, tot el suport al jutge Vidal.