Tal dia farà un any

Un recurs habitual per als dies una mica especials és buscar què va passar en aquesta mateixa data en altres moments de la història. No en el passat immediat, que no és gaire emocionant, sinó en moments més remots. S’ha de dir que el 26 de juny no ha estat, els últims 150 anys, una data especialment rellevant. Consultant-ho en el llibre que més pesa de casa, Crónica del siglo XX, hi he trobat que el 26 de juny de 1906 es va córrer per primera vegada el Gran Premi de Le Mans, a França. El va guanyar un hongarès, Ferenc Szisz, pilotant un Renault que va arribar a l’esfereïdora velocitat de 101 quilòmetres per hora. Menys d’una tercera part del que corre ara un Fórmula 1, per entendre’ns.

No ve al cas, però com a informació de servei també diré que l’1 de juny de 1926 naixia Marilyn Monroe i 10 dies després moria Antoni Gaudí atropellat per un tramvia. No van arribar a coincidir ni cap de les dues dates em quadra per a l’article, però és una idea que si treus en un sopar sempre quedes bé.

A mi hi ha dues dates que em vinculen amb aquesta pàgina i amb aquest article. La primera, el 29 d’octubre de 2010, quan vaig escriure el primer. La segona, aquest 26 de juny de 2015, quan 244 articles i setmanes més tard estic escrivint l’últim. Com en aquell, no hi dic gaire res. Potser perquè, paradoxalment, hi hauria molt a dir sobre coses de què ja parlàvem fa 244 setmanes i han avançat suficientment poc, i malament, com perquè Ferenc Szisz pogués superar-les sense despentinar-se amb el seu Renault de fa 109 anys. S’acosten dies decisius i reptes colossals que posaran a prova si la velocitat de creuer a què fa dies que naveguem és la més adequada per als temps que corren. Perquè aquests sí que són de Fórmula 1.

Només afegir que aquest 26 de juny també fa sis anys que va morir Michael Jackson i tenim el Madrid celebrant un triplet(et). Jo, el que celebro i tanco són 56 mesos procurant tenir coses a dir. I agraït que les hagueu llegit. Moltes gràcies!

Fem una DURAN

Com a mínim, a Ramon Espadaler se li haurà de reconèixer que, efectivament, la pregunta de la consulta de diumenge passat era claríssima. Tant, que n’hi ha hagut prou amb un parell de dies per dividir el partit en dos i liquidar la federació. Té mèrit, perquè tenint en compte el temps que portàvem divisant aquest final, la claredat meridiana amb què s’ha acabat concretant ha estat incontestable.

Ara quedaran altres dubtes, com per exemple qui i amb quina legitimitat es queda les sigles i el llegat polític d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que com a partit històric sabria greu, ni que sigui per la càrrega emocional que porta implícita, que quedés engolit i anorreat pel procés.

Partint de la base que no sóc ningú i que no en tinc ni idea, que no deixa de ser una pista, penso que la solució més sensata seria la convocatòria d’un congrés extraordinari per aclarir què és, qui és i on passa Unió a la vista de l’atzucac a què l’ha portat l’actual direcció, que per sis dècimes del resultat de diumenge ha continuat parlant de “nosaltres” confonent, diria, l’estricte aparell, afins i càrrecs del partit amb el conjunt d’una formació més dividida que mai. I si aquest congrés és capaç de fer un gir a l’actual discurs d’aquest aparell, afegir una signatura més al full de ruta sobiranista no faria cap mal i reconciliaria bona part de la militància d’Unió amb el seu propi partit.

Pel que fa a Duran, i en homenatge a la seva contribució a la causa, se m’ha acudit que per arribar al màxim consens possible de cara al 27 de setembre podríem eixamplar horitzons. Més que defensar una DUI, davant la qual més d’un encara hi arrufa el nas, podríem defensar una DURAN, que definiríem com a Declaració Unilateral de Referèndum d’Alliberament Nacional. No hi hauria millor exemple de radicalitat democràtica que aquest, com seria trencar la legalitat imperant per demanar directament a la gent, en referèndum, si vol la independència de Catalunya. I si és que sí, fer-la. D’una vegada.

Pregunta de nota

Suposo que no valdria, que hi hauria hagut queixes i que s’hauria impugnat l’examen, per massa difícil. Però si m’hagués tocat a mi muntar la prova de comentari de text a la selectivitat d’aquesta setmana, hi hauria posat la pregunta de la consulta d’Unió de diumenge que ve. Com a opció A i com a B. Fins i tot com a experiment sociològic, per veure com reaccionen uns quants milers d’estudiants de 18 anys davant d’un text com aquell. I amb la pregunta estrella per orientar una mica l’anàlisi: “Què ens està dient l’autor?”.

Si a sobre m’hagués tocat corregir, hauria posat un 9 a qui digués “res”, i un 10 a qui respongués que “en realitat demostra que no té cap interès a fer-se la pregunta ni a ell mateix”. I seria matrícula d’honor, directament, qui arribés a la conclusió que la pregunta és una catàfora. O sigui, l’anticipació d’una idea que s’acabarà concretant de seguida: això acabarà malament.

A la selectivitat, com a la vida, sempre hi ha el llest de torn que fa gala dels seus coneixements i els amortitza per donar un punt afegit a la seva anàlisi. Sobretot els d’humanitats, que vénen d’estudiar filosofia i en tenen algun de fresc. Seria un bon moment, en el comentari que ens ocupa, per citar Nietzsche quan deia que “l’individu sempre lluita per no ser absorbit per la tribu” i que, per aquest motiu, “el privilegi de poder ser un mateix no té preu”. Seria de 9 i mig, això.

També ens podríem trobar alguna cita de Kant, en l’anàlisi. Per exemple la que diu que el “savi pot canviar d’opinió, però el neci, no”, que vindria necessàriament d’algú de família del sector crític o directament convergent. Tot i que, personalment, com a examinador em trauria el barret davant de qui resumís el moment d’Unió com a metàfora dels partits, i el moment dels partits com a metàfora del moment que, en bona part per culpa seva, viu el país. Ja diu Woody Allen que “la vocació del polític de carrera és fer, de cada solució, un problema”. Perquè així ho pot allargar tot. La carrera, i el problema.

Amunt i avall els cors

A començament de segle va fer fortuna la metàfora de la muntanya russa per definir el cicle de governs tripartits que va obrir el president Maragall el 2003. Alts i baixos, acords i desacords i algun caos antològic que, entre altres raons, van acabar condemnant l’experiència set anys després. Ara la muntanya russa són les declaracions d’Ada Colau, que un dia exasperen l’unionisme quan diu que està pel procés, i l’endemà el sobiranisme quan diu que no pot compartir un full de ruta on també hi ha Convergència.

Un argument ben fluix, d’altra banda. Primera, perquè si tots els qui han format part d’aquest partit els últims 40 anys fossin una colla de lladres i mafiosos, com ha deixat anar, ja faria temps que no tindríem ni país ni gent per viure-hi. I segona, perquè no em consta que Colau veiés malament fer un acte de campanya amb la monja Forcades, malgrat que comparteixi empresa amb bisbes homòfobs, capellans condemnats per pederàstia i dones que només serveixen per fregar l’altar el dia que el papa inaugura la Sagrada Família.

Si aquest segon argument és d’una demagògia aberrant, que ho és, no ho és gaire menys el primer. I si Forcades representa la personificació de la denúncia contra una Església i un model de societat caducs, molta altra gent representa i treballa tan dignament com pot pel mateix compromís des de molts altres fronts.

El 24 de maig van votar a les municipals 3.143.607 catalans, i 2.228.113 es van abstenir. A Barcelona, la candidatura guanyadora va obtenir 176.337 vots, que són el 5,6% dels que aquell dia hi va haver al país. Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona amb tot mereixement. Però el país i el procés són molt més que Barcelona.

Deixem-nos de muntanyes russes i de canviar d’estat d’ànim cada vegada que algú que ens impressiona diu alguna cosa. Si no, encara arribarem marejats al 27S i no tindrem ni esma per votar a les eleccions més transcendentals que ens hauran passat per davant en tot el que portem de vida.