Històries de cine

De quan estudies sempre hi ha alguns aprenentatges concrets que a vegades expliques i et fan quedar bé, perquè passes per un entès tot i que és mentida. Per exemple, de l’assignatura d’Història del Cinema a l’Autònoma, amb Romà Gubern, me’n recordaré sempre que la gènesi del cinema va ser una aposta en un hipòdrom sobre si un cavall a galop hi havia algun moment que no toqués amb cap pota a terra. Per comprovar-ho se’ls va acudir distribuir càmeres de fotografiar al llarg de tota una recta que s’activaven amb els fils que trepitjava el cavall quan hi passava per sobre.

Un altre aprenentatge de Romà Gubern va ser que en el cinema de García-Berlanga sempre hi ha un moment que algun dels personatges fa referència a l’imperio austro-húngaro. No té perquè venir a tomb de res. Simplement li semblava una paraula divertida i un concepte que segurament encara ho era més, perquè la immensa majoria de gent no devia tenir ni idea del que era. I ara potser encara menys, de fet.

L’altre dia vaig passar per entès davant d’un company i amic amb qui vaig anar a veure Plácido. No es tractava de cap acte d’esnobisme sinó d’una oferta del CosmoCaixa de Madrid, que té en marxa un cicle -que havia descobert l’amic en qüestió, de fet- titulat Los jueves, Berlanga, en al·lusió a la cèlebre Los jueves, milagro, que també entra dins de la programació.

El format és cinefòrum, i dijous et trobaves que la mitja hora de presentació te la feien José Luis García-Berlanga, fill del mític homenatjat i també cineasta, i el director Fernando Trueba, que va considerar Plácido la millor pel·lícula de la història del cinema espanyol. Ni que fos amb el matís, respecte a El Verdugo, una altra obra mestra, que com a obra plural i costumista de l’Espanya dels cinquanta i de les seves misèries permetia empatitzar molt més amb els personatges. “Hi veig els meus pares, que quan jo vaig néixer vivien en una habitació amb dret a cuina”. I ell havia d’anar a la fira del llibre amb l’única aspiració d’endur-se catàlegs, que per a llibres l’economia ja no arribava.

La gent reia a la presentació i a la pel·lícula. I jo vaig riure amb el meu company de butaca quan vam sentir “la guerra austro-húngara”. Tot plegat una experiència molt maca que continua i que viurà un moment particularment berlanguià el proper 6 d’abril. Per què? Tema, El destino de España; pel·lícula, Todos a la cárcel; i presentador, Eduardo Torres Dulce, el crític cinematogràfic i exfiscal general de l’Estat que va plegar, casualment, quan va esclatar el conflicte judicial del 9N i diu que el govern espanyol alguna cosa hi va tenir a veure.

Segur que Berlanga en faria una pel·lícula. A veure si, com a mínim, Torres Dulce ens l’explica.

 

P.D. Per cert, quan va a galop hi ha un moment que el cavall no toca amb cap pota a terra.

El 6F a Madrid

No va ser a Sol però va ser dilluns, a Madrid. Com en canvi no és mai dilluns, però sempre a Sol, que una quarantena de republicans es concentren des de fa sis anys, cada dijous al vespre, per denunciar la impunitat dels crims del franquisme davant la cèlebre Real Casa de Correos, avui seu de la presidència de la Comunidad de Madrid, que en els anys de la dictadura va acollir la Dirección General de Seguridad. Si hi aneu hi continuareu sentint el mateix que hi criden des de la primavera de 2010:  “En esa casa se torturaba, en esa casa se asesinaba, y ahora es la cueva del PP”. I van fent voltes sobre ells mateixos al mig de la plaça, aixoplugats per la pancarta i el megàfon, davant la indiferència de la majoria i la curiositat de qui se’ls troba per primera vegada. Perquè a Sol, evidentment, sempre passa que hi ha algú que hi arriba per primera vegada.

Això ve a tomb perquè aquest 6 de febrer va ser la primera vegada, també, que vaig entrar a l’Auditorio 400 de l’edifici Nouvel, al Museu Reina Sofía, perquè hi actuava el Quartet Gerhard. En diuen 400 perquè hi caben 400 persones i devia haver-hi 400 persones perquè va quedar ple. Públic de Madrid, doncs, escoltant i aplaudint fins a l’ovació un programa de música contemporània -Gerhard, Alban Berg i una estrena mundial de Juan Medina, present a la sala- interpretat per un quartet català que acaba de culminar la seva formació a Berlín, on continua residint i des d’on va sumant compromisos professionals arreu d’Europa.

Els Gerhard tenen tants anys, com a quartet, com els que els republicans de Sol porten fent voltes a la plaça. No han parat de créixer artísticament i s’han guanyat, amb tot el mèrit, un reconeixement cada vegada més ampli, que ja els identifica de fa temps com una de les formacions de referència dins del panorama musical del nostre país. Això ja els porta a enfrontar-se sense complexes a un repte tan dens i compromès com és captivar un auditori sencer per digerir un programa no precisament fàcil, com és la música dels segles XX i XXI.

Prova superada, i amb nota. I notes. De fet, no sé si en cap altre concert n’havien llegit i tocat tantes.  I com a prova superada, una més de les moltes que ja porten i que cada vegada els fan més gran l’horitzó.

Al Reina Sofía el 6F es va viure d’una manera molt diferent. Va ser des d’una normalitat i d’un reconeixement al talent que demostra que la música, l’art i la cultura et desperten una altra mena de judicis i et confirmen que, afortunadament, a tot arreu hi ha vida intel·ligent.