Històries de cine

De quan estudies sempre hi ha alguns aprenentatges concrets que a vegades expliques i et fan quedar bé, perquè passes per un entès tot i que és mentida. Per exemple, de l’assignatura d’Història del Cinema a l’Autònoma, amb Romà Gubern, me’n recordaré sempre que la gènesi del cinema va ser una aposta en un hipòdrom sobre si un cavall a galop hi havia algun moment que no toqués amb cap pota a terra. Per comprovar-ho se’ls va acudir distribuir càmeres de fotografiar al llarg de tota una recta que s’activaven amb els fils que trepitjava el cavall quan hi passava per sobre.

Un altre aprenentatge de Romà Gubern va ser que en el cinema de García-Berlanga sempre hi ha un moment que algun dels personatges fa referència a l’imperio austro-húngaro. No té perquè venir a tomb de res. Simplement li semblava una paraula divertida i un concepte que segurament encara ho era més, perquè la immensa majoria de gent no devia tenir ni idea del que era. I ara potser encara menys, de fet.

placico

L’altre dia vaig passar per entès davant d’un company i amic amb qui vaig anar a veure Plácido. No es tractava de cap acte d’esnobisme sinó d’una oferta del CosmoCaixa de Madrid, que té en marxa un cicle -que havia descobert l’amic en qüestió, de fet- titulat Los jueves, Berlanga, en al·lusió a la cèlebre Los jueves, milagro, que també entra dins de la programació.

El format és cinefòrum, i dijous et trobaves que la mitja hora de presentació te la feien José Luis García-Berlanga, fill del mític homenatjat i també cineasta, i el director Fernando Trueba, que va considerar Plácido la millor pel·lícula de la història del cinema espanyol. Ni que fos amb el matís, respecte a El Verdugo, una altra obra mestra, que com a obra plural i costumista de l’Espanya dels cinquanta i de les seves misèries permetia empatitzar molt més amb els personatges. “Hi veig els meus pares, que quan jo vaig néixer vivien en una habitació amb dret a cuina”. I ell havia d’anar a la fira del llibre amb l’única aspiració d’endur-se catàlegs, que per a llibres l’economia ja no arribava.

La gent reia a la presentació i a la pel·lícula. I jo vaig riure amb el meu company de butaca quan vam sentir “la guerra austro-húngara”. Tot plegat una experiència molt maca que continua i que viurà un moment particularment berlanguià el proper 6 d’abril. Per què? Tema, El destino de España; pel·lícula, Todos a la cárcel; i presentador, Eduardo Torres Dulce, el crític cinematogràfic i exfiscal general de l’Estat que va plegar, casualment, quan va esclatar el conflicte judicial del 9N i diu que el govern espanyol alguna cosa hi va tenir a veure.

Segur que Berlanga en faria una pel·lícula. A veure si, com a mínim, Torres Dulce ens l’explica.

 

P.D. Per cert, quan va a galop hi ha un moment que el cavall no toca amb cap pota a terra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: