Mossèn Tronxo

Ni que sigui per raons generacionals, segurament que poca gent de la que avui participa de manera entusiasta i convençuda del procés d’autodeterminació, i que té coll avall que el referèndum i la possibilitat d’independència són a tocar, entendria amb quin entusiasme i complicitat alguns llegíem -i prèviament esperàvem- els editorials del Full Diocesà de Vic i Solsona dels anys vuitanta i noranta, quan tot estava per fer i tot semblava impossible. Segurament amb posicionaments i demandes respecte a la realitat nacional catalana que, vist fins on hem arribat, amb ulls de 2017 poden semblar fins i tot naïfs. Però que en aquell moment representaven, més d’una vegada, tot un desafiament a la doctrina oficial imperant que sorgia de la Conferencia Episcopal Española i del seu principal altaveu mediàtic, la COPE.

Ara això ja no passa. N’ha de dir una de molt grossa -i gairebé mai vinculada al procés, precisament- perquè el bisbe de Vic sigui notícia. En aquells temps, els editorials del Full Diocesà vinculaven, fins i tot per incomoditat seva, el llavors bisbe Josep M. Guix, a qui més d’una vegada se li retreia que els responsables de la publicació fessin política -ja veus, demanar respecte per a la llengua i una mica més per als catalans en general, la seva cultura i la seva identitat nacional- i deixessin de banda la seva missió simplement evangelitzadora, encara que aquesta portés inherent la doctrina espanyolitzant heretada del franquisme. Perquè avui, magrat tot, el discurs i la doctrina moral de la Conferencia Episcopal Española i de la COPE continuen representant essencialment això.

pere_casas

Mossèn Pere Casas va ser, al Full Diocesà -juntament amb el codirector de Solsona, mossèn Climent Forner-, una escletxa dissident, modesta però terriblement simbòlica, i activa, al discurs imperant de la jerarquia eclesiàstica espanyola del postfranquisme. I per això el Full va guanyar complicitats i els seus editorials es van convertir en lectura de referència per a una immensa minoria. Una simple publicació que els feligresos recollien sortint de missa al capdavall de l’església va obrir més d’una vegada informatius de televisió i portades de diaris. Perquè al costat de l’església espanyola hi havia una església catalana disposada a defensar la seva pròpia realitat, la seva pròpia llengua, la seva pròpia cultura, els seus propis valors i la seva pròpia gent.

I quin simbolisme, també, que mossèn Pere Casas, tot bonhomia i empatia amb tothom, hagi mort essent l’estimat rector de Santa Eulàlia de Riuprimer i custodi de l’ermita de Sant Sebastià, privilegiat mirador de la Plana i escenari del Pacte dels Vigatans de 1705, gènesi del tractat en què es comprometia el suport d’Anglaterra contra les tropes de Felip Vè. Ell va ser un dels principals artífexs per dignificar tot aquell entorn, convertit en Bé Cultural d’Interès Nacional i on ara es commemora cada any aquell episodi. I la seva estreta vinculació amb l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural refrenden de manera ben clara quin era el seu lloc i quins els seus anhels.

Un rector de poble, fidel al seu poble i flama permanent d’esperança que, fent seva la revolució dels somriures, n’ha estat un dels rostres més actius, perseverants, compromesos i contagiosos. Si Déu no el té a la glòria, segur que alguna cosa no ha fet bé. Déu, vull dir.

Foto: Jordi Puig/EL9NOU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: