Debut

Ara ja em coneixen. Però el segon dia que hi anava encara no, naturalment. Als despatxos del grup parlamentari d’ERC a Madrid hi esperaven un diputat al Parlament, membre de les JERC, que aquell dia (20.04.16) havia de fer costat a Gabriel Rufián a la presentació de la proposició no de llei (PNL) per avançar als 16 anys l’edat per exercir del dret a vot. Al migdia feien roda de premsa davant dels lleons del Congrés i, a la tarda, es presentava al ple.

A mi també m’hi esperaven, a ERC. Era el segon cop que hi anava. I vaig arribar abans que el diputat. Com que estaria un parell de dies a Madrid portava la maleteta de viatge i, òbviament, vaig haver de passar pel control de porteria i l’escàner de la policia, que em va descobrir unes tisores al necesser. “Cap problema, les trec, no les he pas de menester”, vaig dir al policia. Però la portera, quan ja ho havia fet, em va preguntar “oi que l’estan esperant?”, i vaig dir “sí”, i em va dir “tranquil, cap problema, agafi les tisores i pugi”. I ho vaig fer.

Vaig anar cap a l’ascensor amb la maleta arrossegada pel braç i, a l’altra mà, unes tisores totes soles ensenyant la punxa. Admeto que la imatge, dins d’un edifici oficial, podia tenir un punt d’esfereïdora.

Es veu que poca estona més tard va aparèixer a la porteria el diputat a qui esperaven. Es va presentar a la portera i ella li va dir que la persona a qui esperaven acabava de pujar. Que no podia ser. Es va identificar i, evidentment, la portera va comprovar que el nom que li donava corresponia al llistat de visites previstes per a aquell dia. O sigui que el desconegut era el que acabava de pujar. I a sobre, armat amb unes tisores, perquè ella mateixa li havia donat permís per agafar-les.

Jo no hi era, però es veu que la pobra dona va quedar blanca. I va decidir pujar immediatament fins als despatxos d’ERC per intentar salvar l’atemptat a l’últim moment. Em va localitzar ràpidament parlant amb un coordinador i va poder comprovar que, tot i que feia poc que ens coneixíem, hi tenia prou bon rotllo. El desconegut a qui temeràriament havia deixat pujar amb unes tisores no representava, fins a aquell moment, cap amenaça.

Aclarit el malentès, i en presència del diputat convidat de les JERC, més jove (i guapo, però això ara no és rellevant), va admetre el seu lapsus. I, dirigint-se a mi, es va disculpar dient-me: “És que vostè feia més cara de diputat”.

Aviat farà tres mesos que estic donant voltes a si allò volia ser un piropo.

 

P.D. Per cert, el diputat porta cueta i minuts després triomfava als lleons del Congrés, en plena roda de premsa a peu dret, quan un grup d’estudiants sortia d’una visita i el veien d’esquena. Fins que no li veien la cara es pensaven que era Pablo Iglesias.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: