Audiència irreal

Divendres 6 d’octubre. Tres de vuit del matí. Hem baixat amb la Cris a un bar amic de sota casa per prendre un cafè amb llet i esperar una companya i amiga amb qui compartiríem expedició fins a l’Audiència Nacional. Que avui hi havia feina.

A dins, només un altre client, a la barra. Quan entràvem estava demanant canviar sucre per sacarina. Ens hi hem posat al costat. Amb la Cris, parlant català, només faltaria. I a sobre osonenc, que l’accent ja és sediciós del colmo.

L’home de la barra fullejava El Mundo. Ni ens mirava, ni ens deia res, però ens sentia parlar. Segur. Anava passant pàgines i a cada titular sobre Catalunya deixava anar una rialla foteta. Sorollosa, visible, amb tota la intenció que fóssim conscients del que llegia i de com s’ho agafava.

Jo tenia la Cris al costat i ell era al costat de la Cris. Que no veia ben bé què llegia però he identificat les fotos, vaja. I titulars. “Parlament, Puigdemont”, … I sacsejades de cap de les que fas coincidir amb un ‘Mare de Déu’ d’aquells entre la insolència i el menyspreu.

M’ha fet sentir molt malament. Perquè m’ha fet la impressió que pretenia fotre’s de tot. I davant nostre. Que ens ha vist catalans i ens havia de demostrar que això era un bar de Madrid i d’Espanya, i que aquí del procés només se’n pot riure.

Sabia que el sentíem, però no ens ha dit res. Nosaltres a ell tampoc. Tocava dissimular, que és el que hem fet. La Cris i jo amb les nostres coses, els nostres plans pel Dia i pel cap de setmana, amb la nostra conversa i pendents de l’amiga que ja començava a baixar pel carrer.

Hem pagat dos seixanta, hem sortit i la Cris ha encès una cigarreta just davant del bar. No havien passat ni dos minuts i ha sortit ell. I per primer cop ens ha dirigit la paraula:

-Teniu foc?

I ha somrigut.

Llavors he entès que de qui s’havia estat fotent tota l’estona era d’El Mundo. Que en realitat ens n’estava volent fer còmplices. I que d’acord que allò era un bar de Madrid i d’Espanya, però que de catalans que dijous van xal·lar com mai amb el Polònia n’hi ha a tot arreu.