El 29 de juliol passat, la secció local d’ERC de Vic obria les rutes per espais de memòria històrica amb una visita a la presó Model de Barcelona, que havia tancat el 9 de juny. Els feia de guia el conseller de Justícia, Carles Mundó. Quines coses. En la segona de les rutes per espais de memòria, record de repressió, persecució i exili, vam haver de tenir un record per a ell, que aquest 26 de novembre porta 24 dies empresonat a Estremera.
La Maternitat d’Elna la tenim a menys de dues hores d’Osona. Com també hi tenim la platja d’Argelers, a poc més de 10 quilòmetres d’allà, que des dels primers mesos de 1939 es va convertir en un camp de concentració -acollida, pretenien dir-ne les autoritats franceses- per als republicans catalans i espanyols que creuaven la frontera els primers mesos de 1939 camí de l’exili. Molts van quedar embarrancats allà, més de 100.000. Homes, dones, i nens. I més de 14.000 hi acabarien morint de “misèria fisiològica”: gana i fred.
L’autocar fa una primera parada davant d’un càmping prop de la platja. A l’altra banda de la carretera hi ha una petita parcel·la, en un tancat ben identificat, amb un memorial a les víctimes d’Argelers. N’és una pista la bandera republicana que hi oneja i el petit monòlit que recull una simbòlica primera relació de noms dels que hi van morir. Dedicat a ells “i tots els desconeguts”.
Aquella parcel·la era part del camp i es va convertir en cementiri d’aquelles primeres víctimes confinades a sol i serena, arrenglerats i disciplinats a crits d'”allez!, allez!” per la guàrdia senegalesa que França havia reclutat de l’Àfrica per gestionar el drama dels refugiats de la guerra espanyola que els acabava de caure a sobre. Molts anys més tard, el seu propietari en va demanar el preu simbòlic d’un franc perquè els familiars dels desapareguts hi puguin tenir avui un espai on homenatjar-los.
Ho reseguim tot de la veu d’Assumpta Montellà, la investigadora que els últims 20 anys ha desenterrat de l’oblit la història de tants milers i milers de refugiats anònims a Argelers i de la Maternitat d’Elna, on la suïssa Elisabeth Eidenbenz, la senyoreta Isabel, va ajudar a néixer 597 nadons de dones que malvivien en aquella platja i que havien vist morir fills i filles de companyes seves acabats de néixer en la desatenció més absoluta.
El Servei Civil Internacional de la Nació Suïssa era la inspiració de tot això, i Eidenbenz l’executora, liderant un petit equip que va recuperar un petit château -Bardou, es diu; hauré de mirar si a casa hi tenim res a veure- fins llavors destinat a graner per convertir-lo en centre d’acollida per a les mares que rescatava del camp de concentració i a qui donava atenció, comoditat, un llit, menjar, roba neta i descans.
Explicat en unes ratlles d’urgència passen per alt els exemples, les històries personalíssimes i les emocions a flor de pell que provocaven el relat extraordinari i captivador de Montellà, que va localitzar, escriure’s i finalment veure’s amb Eidenbenz a Viena, quan ja tenia 92 anys, i a qui va descobrir una història oblidada.
També Montellà va localitzar l’antiga maternitat quan era una propietat d’un artista de vitralls, François Charpentier, que li va reconèixer que en sabia la història. Avui s’ha convertit en un edifici municipal que és museu però, sobretot, escenari per ell mateix d’una història immensa de solidaritat i d’amor liderada per una dona exemplar.
Si en teniu ocasió o us arriba la proposta, no deixeu passar l’oportunitat de fer-hi una visita de la mà de d’Assumpta Montellà. Coneixereu relats d’exili que us faran plorar a l’autocar només 10 minuts després de parar a esmorzar a la Jonquera, i riureu quan us expliqui que la senyoreta Isabel, que anava personalment a recollir les futures mares a la platja d’Argelers amb una petita camioneta, no entenia per què tenia tres pedals si ella només tenia dos peus. “-I en tot aquell temps no li va passar mai res?”, es veu que li va preguntar. “-No, perquè quan em veien passar tothom s’apartava”.
I potser també acabareu la visita a Cotlliure, davant la tomba de Machado, recordant la seva poesia i la lliçó de dignitat de la seva família, víctima com tantes altres de l’exili i de l’ostracisme durant el franquisme, i les despulles del qual ja no van tornar mai més a Espanya. O les de tots o les de ningú, va acabar essent el missatge del seu germà.
Quines coses. Carles Mundó a la presó, rutes per espais de memòria històrica per recordar episodis de fa 80 anys i, ves qui ho hauria de dir, sembla que fos ahir.
De fet, avui, fins i tot…
Xevi Bardolet i Mayola 
Gràcies Xevi per tota aquesta informació.
M'agradaM'agrada