“Vam tenir claríssim que havia de ser en català”

40 anys d’EL 9 NOU – IV

Sense ell i sense el seu carnet de periodista a EL 9 NOU li hauria costat més començar a caminar, perquè engegar un diari reclamava dos titulats. I a mitjans setanta no és que n’hi haguessin gaires. De fet, “jo vaig ser de la primera promoció de periodistes de l’Autònoma, que érem 16”. Per ell era un segon títol a més del d’advocat, que ja tenia i amb el que havia començat a exercir a Vic el 1976. Havia arribat de Ripoll, i gràcies a ell i a Ramon Serra, taradellenc redactor de l’Avui, EL 9 NOU va tenir paper i papers per poder sortir.

Ferran Font va participar en la gènesi d’EL 9 NOU “i va ser una manera fenomenal d’entrar en contacte amb la gent de Vic, tenint en compte que hi acabava d’arribar”. Recorda les reunions obertes del Casal Sant Just i l’Aula EMI. Tan obertes i anàrquiques en els seus inicis que “et podies trobar que un dia fóssim tres i el següent, trenta”.

La seva (de)formació profesional li fa dir de seguida que EL 9 NOU va trencar moltes dinàmiques de l’època i va ser exponent d’obertura gairebé en tot, fins i tot en el règim jurídic sobre el que es va bastir la incipient empresa. “Vam constituir una societat anònima però vam voler ser cooperativa, i que a les assemblees hi hagués un vot per soci al marge de les accions que tingués”; un model que es va mantenir durant els primers anys.

La segona gran premissa era la llengua. “Vam tenir claríssim d’entrada que el diari havia de ser en català”. Eren temps de resistència i de classes amb professors voluntaris com Armand Quintana. “Hi anàvem quatre gats i no pagàvem res, però la sensibilització la vam recollir tota”, diu.

El pas de Ferran Font per la direcció va acabar el 1981, quan la seva vinculació va passar a ser des de la junta de fundadors i el consell d’administració. Però abans va deixar escrites, mai millor dit, dues fites contundents: la publicació de declaracions de la renda l’únic any que Hisenda les va fer accessibles, amb tot el morbo que això va generar, i una secció de gastronomia amb la crítica a un restaurant que no s’ho va prendre gens bé. Avui la rèplica aniria per les xarxes, però 40 anys enrere la resposta era suportar uns quants crits per telèfon.

Però aquests van ser exemples, com altres, de l’arrelament que des de ben aviat EL 9 NOU va aconseguir entre els seus lectors i de com es va començar a fer habitual arreu. “Encara avui faig un experiment quan vaig al bar”, diu Font: “Constato que EL 9 NOU és el diari més tacat de tots”. Es tracta de creure’s que és perquè és el més llegit, i no pas culpa d’un sol lector que cada cop que l’agafa hi aboca el cafè amb llet.

(Foto Jordi Puig)

“Jo trobava les notícies i ja tenia després amb qui les escrivia”

40 anys d’EL 9 NOU – III 

Li trucaven els diumenges al matí de Ràdio Vic per comentar alguna cosa de Taradell. I el 1978 va rebre la proposta d’escriure-ho per a un diari. “El problema és que jo faig lletres una darrere l’altra però feines a posar-les bé”, diu amb la sorna que l’ha caracteritzat tota la vida i que el va convertir en un petit gran mite entre els primers corresponsals d’EL 9 NOU. Les seves visites setmanals a la redacció eren esperades, com els seus acudits i la capacitat de riure’s del mort i de qui el vetlla, començant per ell. “Fixa’t que a la redacció vam fer un equip de futbol i jo, que em van segar verd, feia de porter petit com era”. Però recorda una treballada victòria contra el Perafita i una lliga de futbol sala “jugant contra en Puyal quan encara era a Ràdio Barcelona”. I un fart de riure.

Josep Autonell és la definició de corresponsal per antonomàsia: el contacte carregat de contactes i amb la capacitat d’estar al cas de tot per convertir-se en referent local com a informador. Des fet, era mecànic. “Jo trobava les notícies i ja tenia després amb qui les escrivia”, diu; com va ser el cas de Vicenç Tarrats o Mercè Cabanas. “Taradell era important i havia de ser important a EL 9 NOU”. I no parava. El còctel que creaven ell mateix, un alcalde tardofranquista i un setmanari “que venia a trencar motllos” va ser explosiu. “La gent feia cua els divendres per veure què portava”. I si apareixia algun conflicte al poble, “deien altanto que vas a EL 9 NOU; com si fos l’home del sac”.

S’emociona encara avui quan recorda la trista història d’Anastasio Aranda, un mestre aragonès de la República instal·lat a Taradell sense feina després de passar per la presó. “Es guanyava la vida fent classes a pagès. Van trobar-li lloc al Sant Miquel de Vic, però algú el va delatar al bisbe i el van expulsar. Després va poder anar a la Garriga, on va acabar morint d’un infart, fent classe, davant dels alumnes”. I s’emociona perquè el dia que ho va publicar anava a cal sastre de Taradell. “Em va sortir amb el diari als dits, plorant, i em va abraçar”. Perquè la història d’aquell expresidiari republicà li va recordar la del seu pare.

Autonell també ha estat un caçatalents. Ell va descobrir un dels noms més il·lustres que Taradell ha donat al periodisme contemporani. “Vaig presentar l’Albert Om a Ràdio Taradell i a EL 9 NOU dient-los “cuideu-me’l bé, que aquest noi farà carrera”. I no ho diu per presumir-ne, sinó per agrair a l’Albert Om “les vegades que ho ha explicat. És dels homes més agraïts que conec”. Queda dit, Camat. (És que a la redacció ningú no li va dir mai Autonell). 

(Foto Jordi Puig)

“Vaig tenir claríssim el sí de seguida”

40 anys d’EL 9 NOU – II

Si no fos per la gent que, almenys en una etapa de la vida, ha optat per no distingir entre feina, estudis, descans i oci per fer-ho seguir tot en una sola cosa, molts projectes no haurien arribat a ser mai res. A Cristina Gallach aquesta etapa li va arribar molt aviat per la seva vocació de periodista, que va iniciar d’adolescent a El Rebombori, una revista del seu poble, Sant Quirze de Besora. I mentre feia COU a l’institut de Vic es va acabar de complicar la vida involucrant-se en el naixement d’EL 9 NOU. La culpa la va tenir un amic d’institut, Jordi Puig, que ja hi era -i encara hi és- “i vaig tenir claríssim el sí de seguida”.

El pas de Cristina Gallach per EL 9 NOU pot semblar irrellevant tenint en compte que ha estat des de corresponsal d’EFE a Moscou fins a mà dreta de Javier Solana com a secretari general de l’OTAN i Alt Representant d’Exteriors de la Unió Europea. Actualment, i després de ser directora de Comunicació de l’ONU, és responsable d’Igualtat d’Oportunitats del Consell de la UE.

Però passa que el més rellevant per a la secció que ens ocupa és que Gallach va ser fundadora i poc més tard subdirectora d’EL 9 NOU abans d’iniciar, el 1982, la seva carrera fora de la comarca a El Noticiero Universal. I tot i que només hi va ser quatre anys, admet que “sempre me n’he sentit part emocionalment, perquè van ser els anys més intensos a l’hora d’aprendre l’ofici, i al costat de gent entusiasta”.

El Bisaura com a territori frontissa va ser l’excusa perfecta perquè Gallach liderés l’expansió al Ripollès del fins llavors setmanari, que al març de 1981 -ella com a subdirectora i Jaume Cullell de director- va estrenar la doble novetat d’abastar dues comarques i convertir-se en bisetmanari, primer els dimarts i més tard els dilluns.

Fer tots els papers de l’auca volia dir, ja amb EL 9 NOU amb dues edicions setmanals, baixar de fosc els últims originals en cotxe i controlar la impressió, a Terrassa. Els vespres d’hivern carregats de boira “sempre esperava un camió per enganxar-m’hi al darrere i no haver de patir”.

Per patir, però, el segrest d’una edició per ordre judicial arran d’un reportatge sobre la situació d’un centre de malalts mentals de Taradell. La Guàrdia Civil, que tenia ordre de requisar els diaris, es va presentar a la botiga de la seva mare plena de gent demanant per la chica de la prensa. I ella els va dir que “tranquils, que a vostès també els atendrem”. Paradoxes de la vida i de l’ofici, “aquella edició segrestada va acabar essent premiada”. En el que va ser, també, un reconeixement a la llibertat d’expressió que va marcar època.

(Foto Jordi Puig)