“Vaig anar a cobrir dos partits d’hoquei”

40 anys d’EL 9 NOU – XIV

Qui era Quimi Portet quan va néixer EL 9 NOU? “Doncs un jove que aquell 1978 vaig fer 21 anys i ja em dedicava a fer conjunts pel món”. No encara com a professional, però sí amb el cuc ficat a dins -ja no en sortiria- i que el portava a agafar el tren a Barcelona “per anar a assajar a Vic amb en Quim Vilaplana i en Noris” i tornar a Barcelona quan acabava. “Al revés del que s’esperaria, vaja”. Perquè Quimi Portet, nascut a Vic, ve d’avis i pares vigatans i d’aquí la seva consideració també d’osonenc des de sempre.

I justament perquè de jove ja li agradava fer lletres i tenia assumit que l’ofici de músic en necessitava un altre de més convencional per poder-ne viure, va començar a estudiar periodisme. “Però va arribar Setmana Santa, va començar a fer bo i ho vaig deixar perquè m’hi avorria, i a més sortien bolos”.

 Malgrat això, i a través de l’Eusebi Coromina, membre de la primera redacció d’EL 9 NOU, hi va poder col·laborar. “Vaig anar a cobrir dos partits d’hoquei. Un va ser un Vic-Tordera. El que ja no recordo és si es va arribar a publicar res, perquè el meu estil periodístic tenia raons per ser considerat peculiar. De manera que si va sortir res devia ser oportunament retocat per l’Eusebi, que és una bona persona”.

En qualsevol cas, sí que d’EL 9 NOU recorda la coincidència “d’una eclosió de llibertat just en el moment de la implosió biològica de la meva generació”. De la qual defensa, en descàrrec seu i dels seus coetanis, que “en últims anys del franquisme, per molta dictadura que hi hagués, molta gent ja començava a fer coses i nosaltres anàvem a la nostra bola”.

“EL 9 NOU és fruit de l’explosió d’allò que amb aquell optimisme se’n va dir Transició”, diu Quimi Portet. I per a la societat vigatana i osonenca en general, “més aviat conservadora i ensopidota”, que unes persones fessin una publicació innovadora i progressista “va ser una oportunitat per ajudar a prendre consciència del moment i a no caure en un encarcarament secular”.

Des de la cultura, i en una societat sense internet ni vídeojocs “i on només tenies dues cadenes falangistes a la tele”, la música i els músics van ser un dels actors més directes a l’hora de vertebrar aquest nou escenari. Justament per això, “la música, per tot el que representa i expressa, mai no estarà en perill; si de cas ho estaran els músics”. I no serà perquè EL 9 NOU no els hagi cuidat aquests 40 anys. “Hi teniu gent com en Jordi Vilarrodà o en Jordi Sunyer, veritables melòmans i pertorbats musicals en el millor sentit del terme; que no escriuen de música sinó que la viuen”. Doncs que sigui per molts anys.

(Foto Jordi Puig)

“Anar a comprar EL 9 NOU era com anar a comprar el pa”

40 anys d’EL 9 NOU – XIII

Quan era petit anava boig pels àlbums de cromos de la Lliga i era capaç de conèixer tots els jugadors pel clatell. De l’àlbum, amb la trampa aquella de fer-te difícil acabar-lo perquè compressis més cromos, no hi havia manera de trobar Neme i Batalla, del Pontevedra. I anava a esperar el cotxe de línia que portava els diaris a Perafita. El seu pare volia que continués l’ofici de pagès i la mare que estudiés, per no haver-se de deixar l’ossada en una feina tan dura. “Es va espantar quan va saber que volia fer periodisme i va anar a veure Mn. Subirana al Seminari perquè em fes desistir”. Li va dir que si volia l’hi diria, però que llavors tornaria a casa. “Doncs no li digui res”, es veu que va dir la mare.

I ha acabat essent cap d’Esports d’El País a Catalunya i un dels noms més reputats de la professió. Seria petulant dir que gràcies a EL 9 NOU, però és innegable que també per EL 9 NOU. Perquè va ser com a primer corresponsal del Lluçanès, i seguint el Vic de futbol i el Voltregà d’hoquei amb Lluís de Planell i Jordi Pey, que Ramon Besa s’hi va ficar de ple. I va ser Ramon Serra, el primer director, que se’l va endur un parell d’anys més tard a l’Avui per cobrir una plaça de redactor d’Esports.

Els inicis i ja la gènesi d’aquella aventura van deixar a Ramon Besa una empremta inesborrable. “Llavors feia la carrera a Bellaterra i era corresponsal de Mundo Diario i Europa Press”. Ho feia al costat del torellonenc Salvador Sala, ara a TV3, amb qui compartia pis “i firmàvem les cròniques com a Besa/Sala”. Quan va néixer EL 9 NOU, “ell coordinava la part de Torelló i jo el Lluçanès”. I els divendres pujaven a Vic per anar a la reunió de redacció, “a fer inventari i a veure com havia anat el número”.

El número, setmana rere setmana, anava cada vegada millor. “Anar a comprar EL 9 NOU era com anar a comprar el pa”. I creu que periodísticament va créixer encara més amb les municipals de 1979, un moment especialment intens d’ebullició democràtica i debat polític. “Descobrir reunions que se’ns amagaven i tot el que envoltava aquelles primeres candidatures va ser un gran moment”, recorda.

Ell hi va ser poc, “però mai he deixat de sentir-me’n part; hi estic en deute per tot el que va significar per mi”, conclou. I encara una altra cosa: “Ara dius sobretot que ‘treballes’ a un determinat mitjà. En aquell moment ‘eres’ d’un determinat mitjà. Amb EL 9 NOU hi havia aquesta identificació, i es manté. Per això encara en sóc”, diu Besa. I se sent orgullós que des del món local i comarcal “es puguin consolidar projectes empresarials d’èxit on puguin quedar-se i fer carrera grans professionals”.

(Foto Jordi Puig)

“Sóc fruit també de l’efervescència que va fer néixer EL 9 NOU”

40 anys d’EL 9 NOU – XII

Tan cert és que el 1979 va ser ser escollit primer alcalde de Manlleu després del franquisme i el 1988 primer president del Consell Comarcal d’Osona, com que ara és organista a Viena, quan hi va. “Allà és ple d’orgues espectaculars de tubs”. Ell ha tocat a missa a l’Annakirchen de la capital austríaca. “Quan va acabar, el rector em va demanar què cobrava, li vaig dir que hauria pagat per tocar i em va regalar una ampolla de vi i un cedé d’enregistraments”.

EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès no ha cobert cap dels seus serveis ni a Viena ni al poble del costat, on hi viu una seva filla i on li han deixat la clau de l’església per anar a tocar sempre que vulgui. Però durant dues dècades Joan Usart va ser un habitual de les pàgines del diari i una icona d’entre els alcaldes sorgits de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme.

“Sóc fruit de la mateixa efervescència política que va fer néixer EL 9 NOU”, explica. En el seu cas, procedent de l’Assemblea de Catalunya i liderant, com a independent “i sense haver-m’ho plantejat en cap moment”, una candidatura unitària a Manlleu on van aplegar-se Esquerra Republicana, Nacionalistes d’Esquerra i Convergència Democràtica. “EI PSC, que venia de guanyar les generals de 1977, no s’hi va voler sumar i es va trobar que vam guanyar les eleccions amb 9 regidors de 17. I resulta que em van fer alcalde”.

Joan Usart està convençut que la presència d’EL 9 NOU en aquell moment “va ajudar a visibilitzar, i molt més per la seva dimensió de comarca, aquelles primeres eleccions i aquells primers ajuntaments democràtics, que eren novetat per a tots. I veure’t en una foto al diari sempre era un impacte”. A la llarga, la presència de periodistes als plens, i més encara quan es van incorporar ràdio i televisió, “et feia actuar d’una altra manera i estar molt més pendent de com havies d’explicar les coses, i amb quin to”.

Personalment “sempre vaig tractar els mitjans des del respecte cap a la seva feina, estigués més o menys d’acord amb la seva línia editorial. D’EL 9 NOU es deia que era socialista, ja t’ho diré clar”. I quan hi havia debats al govern sobre si calia contestar una determinada informació amb una carta al director “jo sempre deia que seria contraproduent, perquè potser encara ho complicaria més tot”.

I s’ha de dir, les coses com siguin, que quan se li demana un memorial de greuges respecte a EL 9 NOU tampoc n’hi ve cap, d’immediat. Bé, potser un: “Històricament, de Manlleu se n’ha parlat poc; però també s’ha d’entendre que Vic és Vic. T’ho diu algú que va tenir d’amic en Ramon Montanyà…”

(Foto Jordi Puig)

“Al diari hi veus reflectit el teu propi entorn”

40 anys d’EL 9 NOU – XI

Posats a trobar motius que expliquin el perquè de la protagonista d’avui en aquesta crònica dels 40 anys d’EL 9 NOU, n’hi ha un de definifiu. El 27 de juny va fer 10 anys del concert solidari que es va fer a la plaça de la Catedral de Vic per recaptar fons per a la compra d’una furgoneta adaptada per a l’Associació de Disminuïts Físics d’Osona (ADFO). En feia 30 d’EL 9 NOU. Hi van participar un bon estol d’artistes de de la comarca que ja s’havien compromès per al 7 de juny, però com que va ploure es va haver d’ajornar i van repetir absolutament tots 20 dies més tard. I com que fa 10 anys ja hi havia EL 9 TV, nascuda el 2004, es va retransmetre en directe i va ser un gran èxit.

“Gairebé més important que haver aconseguit recollir els 35.000 euros per a la furgoneta va ser la projecció que ens va donar aquell acte. La gent ens va conèixer, vam créixer com un bolet, i entre això i el canvi de local d’aquell mateix any, vam poder doblar en pocs mesos el nombre tant de treballadors com d’usuaris”, explica la gerent de l’ADFO, Maria Balasch. Just a les portes, també de la crisi econòmica global que estava a punt d’esclatar. “Dit d’una altra manera; l’embranzida d’aquell moment ens va donar una incèrcia que, de no haver-la aconseguit, potser en hauria obligat a tancar”.

Els 30 anys d’EL 9 NOU, el 2008, va ser el pretext per fer explícita la sinergia entre el bisetmanari i les entitats socials amb qui, més enllà de recollir l’activitat que feien a les seves pàgines, es va adquirir el compromís de col·laborar d’una manera pràctica. ADFO va ser el primer i reeixit exemple, a través del concert. Com més tard i en altres moments ho han estat Osona contra el Càncer o Sant Tomàs.

Però a Maria Balasch no la vincula a EL 9 NOU només ADFO, sinó prèviament haver-ne estat lectora, “de les del diari a casa cada setmana”, i amb aquell al·licient “de trobar-te que sempre hi sortia algú que coneixies. Hi veies reflectit el teu propi entorn”. I a vegades fins i tot ella mateixa, com poc a molt ha anat passant a molta gent. En el seu cas esperant la crítica de teatre del grup de Vic amb qui ha estat vinculat tota la vida.

“D’entrada, sortir a EL 9 NOU ja era exponent que allò tenia un cert valor. Per tant, el primer neguit ja era estar pendent tota la setmana de sorties o no”, diu rient. I l’altre, “que si aconseguies sortir, a veure com et deixaven…”. El balanç global és positiu, “però algun fiasco ens hem endut, i alguna emprenyada també”. Com també a la política municipal, que és on també viu ara i on el neguit pot ser tant per sortir com per no haver-ho de fer…

(Foto Jordi Puig)

“Vaig aprendre a llegir i a escriure en català gràcies a EL 9 NOU”

40 anys d’EL 9 NOU – X

Va ser un dels primers damnificats de l’èxit de creixement d’EL 9 NOU en els seus primers anys. I ho va patir de manera directa perquè va començar essent veí de la primera redacció del diari –“perdó, EL 9 NOU era veí nostre”, matisa- i va acabar traslladant el despatx d’on era perquè el diari s’ho va anar quedant tot. Parlem de tota una galeria de locals en un entresòl de la plaça Sense Nom de Vic –més tard Francesc Macià- per on Premsa d’Osona SA. va acabar estenent serveis i arxius, abans que l’any 2000 estrenés seu a la plaça de la Catedral.

Pere Guix, agent d’assegurances feliçment jubilat des de fa poc més d’un any, difícilment hauria assegurat EL 9 NOU en el moment d’iniciar aquella aventura periodística. “Vèiem passar tota aquella colla de jovent peluts que ens deien que venien a fer un diari en català, i no els donàvem més de dos o tres mesos de vida”, recorda. I més en el context d’una societat com la vigatana -i l’osonenca en general-, tan conservadora i impregnada dels valors que fins a aquell moment recollia en castellà l’Ausona.

Però Guix no només va errar el pronòstic sinó que ben aviat va estrènyer la simpatia cap a aquell diari que veia fer cada setmana al costat mateix del seu despatx. El va començar a comprar, a llegir i a col·leccionar. “Vaig aprendre a llegir i escriure en català gràcies a EL 9 NOU”. El té absolutament tot, perfectament enquadernat i no té ni un exemplar amb un sol retall “d’aquells que traieu a vegades a la portada per poder anar al Zoo, a Port Aventura o a un balneari”. I mai ha acceptat que li portin a casa “per evitar que m’arribi rebregat, doblat, brut o fins i tot moll, si plou”.

Té una fal·lera especial per a les col·leccions de tota mena. Casa seva, a Manlleu, és un museu: des d’anells de puros, encenedors, cendrers, didals, plaques de cava, clauers o imants de nevera fins a gorres i samarretes. I els primers números de diferents diaris i 200 volums amb tot EL 9 NOU. “La gent ho sap i ve per buscar què portava el diari un determinat dia, com el del naixement de la néta o el del seu casament”.

Ell també hi ha sortit alguna vegada, al diari. Sobretot quan va guanyar el concurs 30 del 9, d’EL9TV, que va commemorar els 30 anys del bisetmanari. “Vaig estudiar repassant-me’ls”. I li va anar bé preparar-se a part una llista amb tots els alcaldes d’Osona. “Em vau demanar el de Sant Marí d’Albars; que ja té nassos”, riu. Amb el premi va poder reforçar a consciència la prestatgeria on guarda tots els enquadernats. “Sort, perquè els tenim al pis de dalt de casa i la meva dona sempre diu que qualsevol dia baixarà tot”.

(Foto Jordi Puig)