“Jo vaig ser corresponsal de Vallfogona”

40 anys d’EL 9 NOU – XVIII

Hi va haver un temps, en els primers anys d’EL 9 NOU, que sumant corresponsals, col·laboradors i contactes en un mateix poble era més gent que la redacció sencera del diari. I Osona i el Ripollès sumen una seixantena de municipis. Això explica que sigui fàcil localitzar persones que en un moment o altre de la vida hagin estat vinculades a EL 9 NOU. “Jo, per exemple, vaig ser corresponsal de Vallfogona”, explica el diputat i alcalde de Ripoll, Jordi Munell.

Parla de la segona meitat dels vuitanta, amb el bisetmanari ja implantat al Ripollès i el repte de voler arribar a tot arreu. “A Vallfogona hi passàvem els caps de setmana, hi teníem llogada una casa de pagès i poc o molt podies estar al cas de les coses”. Per exemple, la restauració del campanar, les obres a l’església de la Salut, la festa major o la tradicional sardinada “que va encetar el malaurat Josep Labró”, recorda. A vegades, notícies que eren just el pretext “perquè no fos dit que Vallfogona no sortia mai al diari; i al revés, que quan hi sortia gairebé es convertia en notícia al poble mateix”.

Per a Munell, aquells van ser els últims anys d’institut i els primers d’universitat. “D’escriure m’ha agradat sempre, i si a sobre de tant en tant t’arribava algun cobrament, ni que fos petit, doncs millor”, diu. Vallfogona al marge, Munell també tenia relació amb EL 9 NOU a través de Protecció Civil i ficat com estava, també, en col·lectius i organitzadors de diferents activitats.

El pas a la política municipal, de manera molt especial a començament dels noranta, va anar-lo apartant com a col·laborador “i vaig deixar de buscar notícies per mirar de generar-les” des de l’Ajuntament. Tant des de l’oposició com des del govern, ja que ha estat en tots dos rols. I com a alcalde “també m’ha tocat enfadar-me alguna vegada pel tractament d’alguna determinada notícia”, admet. “En Jordi Molet i en Jaume Espuny ja ho saben prou…”, riu.

Munell posa en valor el paper que ha tingut EL 9 NOU com a mitjà de comunicació “que ha vertebrat la comarca i la seva relació amb Osona, que en molts àmbits s’entén gairebé com una unitat”. Al llarg d’aquests 40 anys, “ha conviscut amb mitjans propis del Ripollès que han passat, també, per diferents etapes, de més i menys incidència”. Segons ell, “el fet que per àmbit de cobertura tinguin lupes diferents no els veig tant en competència sinó, sobretot, com a complementaris”.

I de les relacions amb Osona resumeix els últims 40 anys amb una idea: “En carreteres almenys amb la C-17, hem pogut saltar al segle XXI. Però en tren encara no ens hem mogut del XIX”.

(Foto Jordi Puig)

“M’encanta la feina de periodista”

40 anys d’EL 9 NOU – XVII

“Em vaig fer periodista perquè m’agrada escriure. I m’encanta aquesta feina”. Tant, que abans de començar la carrera ja col·laborava a EL 9 NOU des de dins -literalment, a la peixera de la tele- i així que va poder va acabar fent substitucions als estius a la redacció del diari. Es va acabar incorporant primer a la redacció d’EL 9 TV i, després a la d’EL 9 NOU, on continua.

Meritxell Vilamala és de la fornada de periodistes que agafa el relleu de la primera gran generació de professionals que ha conduït el diari des de la postfundació fins ara, amb un nucli molt estable. Quan es va resoldre el segrest d’Olot tenia dos anys “Les batalletes que t’explicaven en Josep Comajoan, l’Agustí Danés i en Víctor Palomar recordant-te com van seguir el cas és de les que t’humitejaven els ulls d’emoció; és un periodisme que ja no es porta, perquè ara és el periodisme de minut i tuit”, diu.

El seu primer record conscient d’EL 9 NOU és el del seu pare, a Vilalleons, repassant els preus agraris tot esmorzant els dissabtes al matí. “A pagès, el diari sempre es començava per aquí”, recorda. I té gravada la frase de l’àvia dient “ho porta EL 9 NOU” com a sinònim que allò anava a missa. Com aquella vegada que, ja a la universitat, a l’assignatura de Premsa Local van posar aquesta capçalera com a model de periodisme ben fet. “Pot semblar una tonteria, però em va fer sentir orgullosa perquè era el diari de casa, el que em sentia meu”.

Justament pel sentiment de pertinença amb l’entorn més immediat, Vilamala està convençuda que dins dels canvis que viuran els mitjans de comunicació, la premsa local serà, si és que ho fa, l’última en desaparèixer, “perquè manté un públic molt fidel i el valor afegit de recollir una actualitat molt sovint viscuda, que t’hi fa encara més proper”. Per ella, EL 9 NOU manté la capacitat de marcar l’agenda de l’actualitat i fixar els temes importants d’Osona i del Ripollès. És per això que “pel valor que té i el pes que li dóna la gent, no només no desapareixerà, sinó que té camp per córrer i nous reptes per assumir”.

Un el diu en clau interna: integració i rejoveniment de les redaccions, “on és important aprendre al costat de la gent que més en sap i, alhora, treballar la transició amb les noves generacions”. L’altre, en clau externa: consolidar tot allò que ha portat a EL 9 NOU a ser una marca de prestigi i ser “innovadors i dinàmics” a l’hora d’adaptar un producte a les necessitats d’un món i d’un sector que viu cada vegada més, “i massa”, a cop de tuit. I conclou, irònica: “Potser hauria estat encara més feliç vivint el periodisme de 50 anys enrere”.

(Foto Jordi Puig)

“La secció d’Economia és el baròmetre de la salut del territori”

40 anys d’EL 9 NOU – XVI

Com que la història es pot explicar de moltes maneres i encaixar-la per la banda que més interessa, es podria dir que si el manlleuenc Jaume Collell no s’hagués incorporat a Els Joglars el 1982 essent director d’EL 9 NOU, el torellonenc Martí Castells potser no se n’hauria jubilat ara farà 10 anys després de pràcticament tres dècades com a cap d’Economia. “M’hi vaig incorporar amb l’arrencada resolta i el pas cap a la professionalització encaminat”, recorda.

Perquè s’hi va incorporar, en efecte, el 1982, just quan Collell i Cristina Gallach deixaven la direcció per afrontar nous reptes professionals i EL 9 NOU entomava els propis, amb una primera i incipient redacció ja amb contracte laboral i la capçalera cada cop més arrelada. Fins al punt que un any abans, veient l’impuls que agafava EL 9 NOU, “persones que també n’havien estat impulsors però ideològicament propers o directament de Convergència, van veure la necessitat, amb altra gent, de tenir una capçalera pròpia que li fes de contrapoder”, explica Castells.

I va ser llavors quan van comprar l’Ausona per reconvertir l’antic setmanari del Movimimento en una nova publicació comarcal. Castells, fins llavors director del Torelló, s’hi va incorporar però ho va deixar al cap d’uns mesos “per desavinences amb l’empresa”, explica. Paral·lelament, EL 9 NOU continuava essent un bullici i poc temps més tard “se’m va oferir un lloc a la redacció arran dels buits que acabaven de deixar Collell i Gallach”. Ja no se’n va moure més i això li va donar, amb els anys, una marca personal que ningú no podrà superar mai més: ser el primer jubilat de la història de l’empresa.

Castells havia tingut coneixement del projecte d’EL 9 NOU “molt abans que sortís”, perquè a l’hora de donar-lo a conèixer, alguns dels interlocutors havien estat les publicacions locals que ja existien, amb la intenció d’establir sinergies. “Des del Torelló no vam veure clar ser part d’EL 9 NOU, tot i que s’ha de dir que mai va haver-hi cap problema de relació, sinó tot el contrari”.

L’arrelament d’EL 9 NOU un cop va aparèixer va ser ràpid, també a Torelló. I Castells, un cop s’hi va incorporar el 1982, en va ser alhora observador i protagonista al capdavant d’una secció, la d’Economia, que “sempre ha estat baròmetre de la salut del territori”: amb creixements de grans sectors i empreses però, alhora, “també grans crisis, com la del tèxtil o el metal·lúrgic”. En guarda el record d’haver mantingut bones relacions amb empreses i sindicats i admet una gran sort: “EL 9 NOU va néixer en un entorn vertebrat, i tot se li va posar ràpidament de cara”.

(Foto Sagi Serra)