Contraportades d'EL 9 NOU

“Al principi els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXII

A la pel·lícula sobre els 40 anys d’EL 9 NOU surt la pregunta de si queda algú a la redacció que hi hagi estat des del primer dia. I immediatament apareix Jordi Puig, cap de fotografia, per dir que ell n’ha format part “des del minut menys zero”. O sigui des de les reunions prèvies de 1976. Això era veritat fins fa quatre dies: divendres es va jubilar. Ara serà estrany trobar-se’l amb la càmera al coll i se’l veurà molt més en bicicleta. I feliç. Que ja ho era, però ara, més.

“Quan em jubili potser em vaga comptar totes les fotos que he fet aquests 40 anys llargs a EL 9 NOU”, explicava quan encara hi treballava. I confirmar si hi ha algun racó d’Osona que encara no hagi trepitjat. O si amb els quilòmetres acumulats, començant amb aquell 4L per anar a buscar corresponsals al Bisaura o a repartir diaris sortits d’impremta, podria anar a la lluna i tornar.

“Tornàvem divendres a la tarda de la rotativa de Terrassa amb ganes de fer ràpid el repartiment per poder fer les fotos que ja teníem encarregades per al vespre”, recorda. Era l’energia i la il·lusió de qui llavors tenia 24 anys i ja col·laborava a la revista Canigó. “Ens vam anar trobant tots els que teníem vocació; EL 9 NOU va sortir en el moment que tocava i s’hi va aplegar gent que ja semblava predestinada a fer-lo”, explica.

Amb Jordi Puig també es pot fer una història sobre l’evolució tecnològica de la fotografia els últims 40 anys. “Quan vam començar, els fotògrafs ens portàvem de casa les fotos en paper. Després va venir el laboratori a la redacció, la incorporació de l’escàner de positius, que va ser el primer pas de la digitalització; després el de negatius, que ja va ser un gran salt perquè t’estalviaves treure la foto en paper, i finalment la digitalització tal com la coneixem avui”.

I l’altre salt ha estat el de disparar 40 carrets d’Àlex Crivillé quan corria a Jerez, per viure tota la temporada de primers plans com si també fossin d’Holanda, Brasil o Japó, a rebre la foto dels equips de premsa instants després d’acabar la cursa a l’última punta del món. “Abans, si no hi eres, no existia notícia. Ara, si no hi ets, d’una manera o altra t’acaba arribant”.

També quedarà per a la història el dia que, durant les proves d’hípica al Montanyà durant els Jocs de Barcelona, fotografiant cavalls se li va acostar un goril·la per fer-lo fora d’on s’havia anar a asseure per tenir la millor perspectiva: al costat de la princesa Anna d’Anglaterra.

Ara comencen, per a ell, els anys de començar a viure d’explicar batalletes. Que en té moltes. I il·lustrades com ningú, que és un gran què. Moltes felicitats!

(Foto Albert Llimós)

Contraportades d'EL 9 NOU

“És lògic que a vegades la gent no comparteixi el teu punt de vista”

40 anys d’EL 9 NOU – XXXI

Un dia va anar a l’aeroport de Girona a esperar el fill i es va acostar al quiosc a comprar El Mundo, La Razón i l’ABC. Més d’un se’l mirava de reüll, però és que no sabia perquè se’ls comprava. L’estaven deixant verd -i és poc- per l’acudit d’EL 9 NOU en què dibuixava Catalunya com una dona maltractada. Ha estat, segurament, el que més impacte i reaccions ha tingut.

Una vegada passejava pel carrer i un conegut el va arrambar a la paret gairebé per pegar-lo. Acabava de publicar l’acudit de dues vídues en un tanatori dient “pobret, tota la vida volent entrar a la caixa i al final ho haurà aconseguit”. El conegut en qüestió ja portava 10 oposicions i no hi havia manera. “Al final vam acabar essent amics, però”.

Lluís Capdevila i humor no han deixat d’anar mai junts. “A vegades em sento violent, perquè puc ser en un enterrament, veure un gest del capellà que em dóna una idea i començo a riure sol”. I de fet, les primeres idees del dia li vénen al lavabo, on té un bloc un llapis “i escoltant la Terribas ja en surto amb dues o tres coses al cap”.

Estava predestinat a continuar el negoci de la torneria familiar de Torelló, però va demanar permís al seu pare per deixar-ho. Dibuixar feia temps que ho feia, i bé. “A l’escola em lliurava de cantar el Cara al Sol al pati a canvi de dibuixar l’Evangeli a la pissarra”, explica. I de dibuixar, aptituds innates a banda, en va aprendre estudiant per correspondència. Abans que Martí Castells el ‘fitxés’ per a La Tira d’en Capdevila al Torelló ja hi havia fet una primera incursió que va durar poc, perquè el seu humor barrejat de crítica no acaba de ser entès “i em van fer fora”.

A EL 9 NOU hi va començar a col·laborar el 1984 amb en Quirzet, un personatge adaptat del que temps abans havia fet per a El Rebombori de Sant Quirze, que va deixar de sortir “perquè era una revista d’esquerres amb subvencions de dretes”. I després, al juny de 1987, va venir l’acudit de la contraportada, estès a l’edició del Vallès Oriental a partir de 1989.

Són més de 30 anys i de 3.600 acudits publicats. Passant del dibuix amb en blanc i negre a l’aquarel·la i, ara, l’esbós en llapis per escanejar i pintar-lo digitalment. “Però no sóc nostàlgic, m’agrada la innovació”, diu. Hi va haver un temps que Albert Om li feia de correu: “Feia el cafè a casa i s’enduia el dibuix”. Ara ja és tot e-mail.

30 anys que també han servit perquè el sentit de l’humor s’anés cortint, encara que hi continua havent gent amb la pell molt fina. “T’adreces a un públic ampli, que pensa diferent i és lògic que a vegades no comparteixin el teu punt de vista”.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“La premsa comarcal se n’ha sortit perquè fa allò que no fa ningú”

40 anys d’EL 9 NOU – XXX

Havent estat a subscripcions i publicitat -per aquest ordre- del diari queda la mar de bé poder dir que va trobar la feina després de veure un anunci per paraules a EL 9 NOU. Vol dir que la cosa funcionava. Però tampoc va ser de seguida, perquè el 1978 tot just estudiava al Pare Coll. I després de COU, “que em notava una mica avorrida”, encara va poder anar a passar un curs fent d’au pair a Anglaterra. I d’EL 9 NOU i del que publicava, sobretot si alguna d’elles hi sortia, “me’n parlaven les amigues en les cartes que ens escrivíem; perquè trucar a l’estranger, en aquella època, era molt car”.

Sita Vilaró va tornar d’Anglaterra i va començar la universitat, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’incorporar-se a EL 9 NOU, que arribava al primer lustre de vida “i ja demostrava que el projecte anava endavant seriosament”. Tant, que va ser posar un peu en aquella casa i no sortir mai més del món de la premsa local, on encara continua vinculada des de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).

“Els matins estudiava i a les tardes treballava, des de les quatre fins a quarts de nou”, explica Sita Vilaró. Primer des d’un incipient departament de subscripcions des d’on captar, sobretot, la fidelitat de sectors com despatxos d’advocats, perruqueries i hostaleria”, i des d’allà saltant a liderar el primer equip de publicitat. “Jo era més d’oficina que de carrer, perquè ens venia molta gent a la redacció a posar anuncis; però també portava les relacions amb les agències de publicitat. I si feia falta, també ajudava la resta de l’equip amb els clients”.

Com a bona comercial, no li faltava iniciativa a l’hora de vendre el producte davant de qui fes falta. “Fins i tot vaig arribar a proposar presentar-me a un claustre de professors de l’escola industrial [actual Institut de Vic] per explicar-los EL 9 NOU”, cosa que no es va arribar a concretar. La penetració en el sector de l’hostaleria, en canvi, va anar molt millor. Subscripcions a canvi d’anuncis a la guia de serveis, i dispensadors de punts de lectura per a bars i restaurants “amb el sistema de vareta per fixar-hi el diari i evitar que algú se l’emportés”.

Quan va acabar la carrera, el 1987, ja es va incorporar a l’ACPC. I encara hi continua. Treballant i negociant en nom de la premsa local i comarcal de pagament davant les administracions i les agències per anar mantenint un sector que, malgrat totes les vicissituds, “se n’ha sortit”. I se’n sortirà, diu, “perquè allò que fa la premsa comarcal no ho fa ningú més. És una cosa a posar en valor. I de moment, els lectors, li donen”. Que duri.

(Foto Jordi Puig)

Contraportades d'EL 9 NOU

“L’entusiasme ens feia vèncer tots els obstacles i la inexperiència que teníem”

40 anys d’EL 9 NOU – XXIX

Sobta que algú que porta més de 30 anys a TV3, on la seva trajectòria a l’àrea d’internacional l’ha acabat convertint en especialista en informació d’Itàlia i del Vaticà, t’expliqui que de petit jugava a muntar diaris. “Retallava trossos de revistes, del TBO i periòdics que trobava per casa i els tornava a enganxar en una altra maqueta”. I quan a davant va tenir la d’EL 9 NOU “ja em va semblar el súmmum”. Tenia 21 anys i ja s’havia fet periodista.

El vigatà Vicenç Lozano va ser de l’equip fundador del diari -llavors ja col·laborava amb la revista Canigó– amb el rol de coordinador periodístic de l’embrió quan just començava a caminar. “Teníem clar d’on veníem i el que preteníem”, explica. I des d’un punt de vista formal, “vam optar per una maqueta que escalés la presentació de notícies, prioritzant-les, i també que apostés per la part gràfica”. Una aposta que vista 40 anys després sembla ridícula, per minsa, però que en aquell moment es va veure com a innovadora. “I no només això: l’aposta per la fotografia va ser també una aposta per la fidelització del lector, que a través de veure’s al diari se’l sentia encara més proper, i s’hi enganxava”.

Els preàmbuls, però, no van ser fàcils. “L’entusiasme ens feia vèncer tots els obstacles i la inexperiència que teníem”. Fins i tot trobar-se a la porta del casal Sant Just de Vic, escenari de les reunions, membres de la brigada social de la policia controlant qui entrava i sortia. “L’any 1976 Franco era mort, però les inèrcies, controls i censures de la dictadura encara no”, explica. Eren temps de molta esperança, però encara de moltes incògnites.

Quan va aparèixer EL 9 NOU, Lozano ja hi va poder ser ben poc. La seva trajectòria l’havia portat a establir-se a Barcelona, on de seguida va vincular-se a capçaleres de la ciutat com Mundo Diario o el Diari de Barcelona, entre d’altres, abans de passar també pel Grupo Z, El País i, finalment, TV3. “Em va fer ràbia no tenir el do de la ubiqüitat, perquè m’hauria agradat poder ser també a EL 9 NOU”.

40 anys més tard, el bisetmanari ha consolidat un projecte d’èxit “del qual ens hem de sentir orgullosos, perquè el model ha estat exemple per a altres publicacions”. Hi ha ajudat un territori vertebrat i dinàmic que EL 9 NOU també ha contribuït a consolidar “i que la informació local, també pel fet de ser molt més fiscalitzable, no ha caigut en la banalitat ni l’espectacularització de bona part dels grans mitjans, on s’està fent més evident la crisi del periodisme. Per la crisi, per la precarietat que ha comportat i pels canvis en les formes de consum que ha d’afrontar”, conclou.

(Foto cedida)

Contraportades d'EL 9 NOU

“La redacció s’omplia de trucades quan hi havia el sorteig dels quintos”

40 anys d’EL 9 NOU – XXVIII
La primera cosa que publiques en un diari quan comences a col·laborar-hi sempre fa gràcia. Encara que no te la firmin perquè és un breu. El que passa que en el seu cas es va convertir en un petit maldecap, perquè el primer breu que hi va enviar anava d’una pujada de l’aigua a Calldetenes, d’on era corresponsal. “Però no se’m va acudir aclarir que era a Calldetenes”. I el cap de secció, fent-se l’expert, va deduir que pel tipus de lletra d’aquell full mecanografiat havia de ser d’Aiguafreda. O sigui que EL 9 NOU va publicar que a Aiguafreda havien apujat l’aigua. I es van escalfar una mica.
Era el novembre de 1985. Josep Comajoan, com tants altres estudiants de periodisme de l’època, va entrar en contacte amb EL 9 NOU a través d’un treball per a la carrera. Va començar com a corresponsal a Calldetenes i, poc després, es va incorporar els diumenges a la tarda a l’equip d’Esports. “El cap de secció, en Pep Capdevila, va valorar que escrivís una mica bé i, sobretot, que piqués de pressa a màquina.”
La segona meitat dels vuitanta eren anys d’informatització i a partir de 1987 “vaig entrar a Taller, que en diem, on malgrat tot encara tocava picar i repicar cartes que ens portaven en mà o arribaven per correu”. I tornant de la mili ja va fer el salt al capdavant d’Esports, des d’on va viure el triomf de Melcior Mauri a la Vuelta a Espanya, el 1991, va viure curses d’Àlex Crivillé al circuit de Jerez i l’atemptat d’ETA a Vic des de la sortida d’etapa de la Volta a Osona al carrer Verdaguer; “un impacte que no s’oblida”.
A Josep Comajoan també li va tocar dos anys seguits anar a Madrid a recollir, al Ministeri de Defensa, les llistes del sorteig dels quintos “que després havia de passar a EL 9 NOU amb un mena de preinternet que no sabia ben bé ni què era, des d’un centre d’Apple a Pozuelo de Alarcón, soci d’un nostre proveïdor”. Era una de les edicions més venudes de l’any, el sorteig de quintos. “El mateix diumenge a la tarda la redacció ja s’omplia de trucades i consultes a la porta per veure com havia anat”.
Va venir després Reportatges i Investigació, aprofundint temes d’actualitat i fins i tot “buscant la farmacèutica [segrestada] d’Olot de nit, amb un lot, per la Fontsanta, de Sant Pere de Torelló. I des de finals dels noranta fins al 2015, la direcció adjunta del diari coordinant Política i Societat. “He viscut 30 dels 40 anys d’aquesta història, i reconforta saber que EL 9 NOU no només ha estat un trampolí per qui ha volgut llançar-se a altres horitzons, sinó un destí per ell mateix on, si vols, també t’hi pots guanyar la vida fent la feina que t’agrada”.
(Foto Jordi Puig)