“La premsa comarcal se n’ha sortit perquè fa allò que no fa ningú”

40 anys d’EL 9 NOU – XXX

Havent estat a subscripcions i publicitat -per aquest ordre- del diari queda la mar de bé poder dir que va trobar la feina després de veure un anunci per paraules a EL 9 NOU. Vol dir que la cosa funcionava. Però tampoc va ser de seguida, perquè el 1978 tot just estudiava al Pare Coll. I després de COU, “que em notava una mica avorrida”, encara va poder anar a passar un curs fent d’au pair a Anglaterra. I d’EL 9 NOU i del que publicava, sobretot si alguna d’elles hi sortia, “me’n parlaven les amigues en les cartes que ens escrivíem; perquè trucar a l’estranger, en aquella època, era molt car”.

Sita Vilaró va tornar d’Anglaterra i va començar la universitat, i va ser llavors quan va aparèixer l’oportunitat d’incorporar-se a EL 9 NOU, que arribava al primer lustre de vida “i ja demostrava que el projecte anava endavant seriosament”. Tant, que va ser posar un peu en aquella casa i no sortir mai més del món de la premsa local, on encara continua vinculada des de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC).

“Els matins estudiava i a les tardes treballava, des de les quatre fins a quarts de nou”, explica Sita Vilaró. Primer des d’un incipient departament de subscripcions des d’on captar, sobretot, la fidelitat de sectors com despatxos d’advocats, perruqueries i hostaleria”, i des d’allà saltant a liderar el primer equip de publicitat. “Jo era més d’oficina que de carrer, perquè ens venia molta gent a la redacció a posar anuncis; però també portava les relacions amb les agències de publicitat. I si feia falta, també ajudava la resta de l’equip amb els clients”.

Com a bona comercial, no li faltava iniciativa a l’hora de vendre el producte davant de qui fes falta. “Fins i tot vaig arribar a proposar presentar-me a un claustre de professors de l’escola industrial [actual Institut de Vic] per explicar-los EL 9 NOU”, cosa que no es va arribar a concretar. La penetració en el sector de l’hostaleria, en canvi, va anar molt millor. Subscripcions a canvi d’anuncis a la guia de serveis, i dispensadors de punts de lectura per a bars i restaurants “amb el sistema de vareta per fixar-hi el diari i evitar que algú se l’emportés”.

Quan va acabar la carrera, el 1987, ja es va incorporar a l’ACPC. I encara hi continua. Treballant i negociant en nom de la premsa local i comarcal de pagament davant les administracions i les agències per anar mantenint un sector que, malgrat totes les vicissituds, “se n’ha sortit”. I se’n sortirà, diu, “perquè allò que fa la premsa comarcal no ho fa ningú més. És una cosa a posar en valor. I de moment, els lectors, li donen”. Que duri.

(Foto Jordi Puig)